La progressiade Zapatero: pastilla del dia després i poca cosa més
Lenginyós ninotaire Faro assentava càtedra amb un dels seus acudits al Diari de Tarragona de fa unes setmanes. El rei del tarannà, ZP, anunciava unes innovacions legislatives extraordinàries: modificació de la llei de lavortament i permís per lliurar la pastilla del dia després sense recepta mèdica. Al costat daquestes novetats un calamar expel·lia tinta xina i tapava aspectes poc simpàtics com crisi, atur, pobresa...
Faro posava el dit a lull, amb permís del vostre columnista de guàrdia.
Fa un any que patim una greu crisi: milers i milers de famílies shan quedat amb cap membre actiu treballant; gent que no pot fer front a la seva hipoteca; els magatzems dels bancs daliments shan quedat amb teranyines i no saben com satisfer les necessitats més bàsiques; Càritas, entitat que pertany a lantipàtica Església Catòlica (sí, home! la de la COPE i del Rouco), fa mans i mànigues per cobrir les necessitats bàsiques de molta gent que no té mitjans per arribar a final de mes; la Casa del Transeünt de Tarragona, saturada amb les sol·licituds de rodamóns per poder gaudir dun sostre digne per passar la nit.
El panorama no resulta gens afalagador per a molts ciutadans de la pell de brau. Li podem perdonar al senyor Solbes, ben retirat i ben pagat, la seva miopia profètica sobre lesdevenir de leconomia a Espanya. Hom va negar la crisi fins que aquesta es va posar dokupa, sense ganes de mudar-se. Però no hem de permetre que sens rifin més a la cara.
No faré de Mariano Rajoy i no cauré en el fàcil recurs de culpabilitzar el senyor José Luís Rodríguez Zapatero de lenfonsament macro i microeconòmic de leconomia estatal. Però tampoc em deixaré prendre el pèl una segona vegada; treure lespantall de la dreta o penjar a lenllumenat públic quatre imatges dAznar, Alejo Vidal Cuadras i companyia, són recursos que només satisfan quatre babaus o quatre més que viuen de la menjadora del poder.
Ara estem patint una autèntica davallada econòmica. Arribar a final de mes sha convertit en una odissea digna dels herois grecs que volien retornar a Ítaca. Ens governa una gent que somple la boca parlant de lesquerra, de la igualtat doportunitats, dun model social que cal mantenir, duna Unió Europea que no vol ser lEuropa del capital, dincorporar lesperit dObama, de bla, bla, bla.
Tot plegat, fabulós, ocurrent, simpàtic i de buen talante. Tanmateix, a lhora de la veritat, les mesures socials progressistes, aquelles que permeten distingir una política veritablement desquerres dun capteniment conservador, no shan vist per enlloc.
Sí que hem vist milions de pencaires amb salaris mileuristes, hipoteques abusives, maltractament constant dels oligopolis de tota la vida, acomiadaments massius, perspectives laborals funestes.
Doncs bé, la vareta màgica del Merlí de la Moncloa fa una giragonsa i els mitjans informatius omplen sengles titulars: les nenes de 16 anys podran avortar sense consentiment patern i barra lliure per a la pastilla del dia després. Automàticament sha acabat latur, la deslocalització, la marginalitat, les pensions biafrenyes. Ja tenim Rajoy, el Vaticà, els carques i lOpus bramant i fent estirabots.
Això sí, com que el calaix està ple daire i el dèficit públic senfila per les parets, cal fer calaix. Allò més progressista i esquerranós de manual seria acollar bancs i grans fortunes; en llenguatge keynesià, exigir més a qui té més.
Tanmateix, lamento comunicar al benvolent lector que el socialisme de Zapatero sha esgotat en les qüestions de bragueta. A lhora de la veritat: impostos sobre la benzina i que la crisi la pagui aquell afortunat peó o operari que ha de posar benzina a lutilitari per arribar a la feina; segons els manuals clàssics deconomia, una política econòmica ben de dretes.
Això sí, després duna nit boja puc anar al CAP i demanar la pastilla del dia després com qui demana una canya.
Jaume Borràs és historiador
Faro posava el dit a lull, amb permís del vostre columnista de guàrdia.
Fa un any que patim una greu crisi: milers i milers de famílies shan quedat amb cap membre actiu treballant; gent que no pot fer front a la seva hipoteca; els magatzems dels bancs daliments shan quedat amb teranyines i no saben com satisfer les necessitats més bàsiques; Càritas, entitat que pertany a lantipàtica Església Catòlica (sí, home! la de la COPE i del Rouco), fa mans i mànigues per cobrir les necessitats bàsiques de molta gent que no té mitjans per arribar a final de mes; la Casa del Transeünt de Tarragona, saturada amb les sol·licituds de rodamóns per poder gaudir dun sostre digne per passar la nit.
El panorama no resulta gens afalagador per a molts ciutadans de la pell de brau. Li podem perdonar al senyor Solbes, ben retirat i ben pagat, la seva miopia profètica sobre lesdevenir de leconomia a Espanya. Hom va negar la crisi fins que aquesta es va posar dokupa, sense ganes de mudar-se. Però no hem de permetre que sens rifin més a la cara.
No faré de Mariano Rajoy i no cauré en el fàcil recurs de culpabilitzar el senyor José Luís Rodríguez Zapatero de lenfonsament macro i microeconòmic de leconomia estatal. Però tampoc em deixaré prendre el pèl una segona vegada; treure lespantall de la dreta o penjar a lenllumenat públic quatre imatges dAznar, Alejo Vidal Cuadras i companyia, són recursos que només satisfan quatre babaus o quatre més que viuen de la menjadora del poder.
Ara estem patint una autèntica davallada econòmica. Arribar a final de mes sha convertit en una odissea digna dels herois grecs que volien retornar a Ítaca. Ens governa una gent que somple la boca parlant de lesquerra, de la igualtat doportunitats, dun model social que cal mantenir, duna Unió Europea que no vol ser lEuropa del capital, dincorporar lesperit dObama, de bla, bla, bla.
Tot plegat, fabulós, ocurrent, simpàtic i de buen talante. Tanmateix, a lhora de la veritat, les mesures socials progressistes, aquelles que permeten distingir una política veritablement desquerres dun capteniment conservador, no shan vist per enlloc.
Sí que hem vist milions de pencaires amb salaris mileuristes, hipoteques abusives, maltractament constant dels oligopolis de tota la vida, acomiadaments massius, perspectives laborals funestes.
Doncs bé, la vareta màgica del Merlí de la Moncloa fa una giragonsa i els mitjans informatius omplen sengles titulars: les nenes de 16 anys podran avortar sense consentiment patern i barra lliure per a la pastilla del dia després. Automàticament sha acabat latur, la deslocalització, la marginalitat, les pensions biafrenyes. Ja tenim Rajoy, el Vaticà, els carques i lOpus bramant i fent estirabots.
Això sí, com que el calaix està ple daire i el dèficit públic senfila per les parets, cal fer calaix. Allò més progressista i esquerranós de manual seria acollar bancs i grans fortunes; en llenguatge keynesià, exigir més a qui té més.
Tanmateix, lamento comunicar al benvolent lector que el socialisme de Zapatero sha esgotat en les qüestions de bragueta. A lhora de la veritat: impostos sobre la benzina i que la crisi la pagui aquell afortunat peó o operari que ha de posar benzina a lutilitari per arribar a la feina; segons els manuals clàssics deconomia, una política econòmica ben de dretes.
Això sí, després duna nit boja puc anar al CAP i demanar la pastilla del dia després com qui demana una canya.
Jaume Borràs és historiador