Festivals destiu
No vaig poder deixar de fixar-me en les paraules dagraïment del president del Festival Internacional de Música de Cantonigròs, que, ara fa pocs dies, a la ràdio, pronunciava envers els principals mitjans de comunicació catalans per la constància en el seguiment puntual i constant que els mereixien. No cal dir que el festival osonenc, especialitzat en música coral i danses tradicionals, és únic per la seva qualitat, fama i particularitat, i gaudeix de diversos premis nacionals que lacrediten. Alhora, el certamen té un vessant popular molt important, ja que shi aboca tota la comarca de manera desinteressada per acollir els centenars de participants darreu del món. Per tot això, les nostres premsa, ràdio i televisió li dispensen un tractament obligat any rere any durant els dies que se celebra en aquesta petita localitat que no sobrepassa els quatre-cents habitants. Lestiu és època grassa per a tota mena desdeveniments culturals, almenys tots aquells que es puguin celebrar a laire lliure, especialment festivals de música i teatre, així com festes majors. I al llarg dels anys sha anat creant una mena de rànquing renyit, animat pels mitjans de comunicació, on competeix tota la munió de celebracions estivals.
Pel que fa a aquest món dartistes i públic, cal fer referència al nostre Festival Internacional de Música de Cambrils, un dels més veterans del país, que enguany fa 35 anys. No sha doblidar que el festival ha passat moments difícils (i dient això potser trenco un tema tabú) i tampoc es pot dir que encara ara hagi recuperat lesplendor dèpoques anteriors, malgrat el patrocini institucional. Ara bé, no es pot negar que es tracta dun dels millors festivals destiu de la demarcació. No obstant això, els seus organitzadors han expressat diverses vegades, amb justícia, el seu disgust per la poca cobertura i publicitat del festival en els mitjans de comunicació dàmbit nacional. I dient això, apareix immediatament aquella vella queixa dels tarragonins, que sempre quedem una mica oblidats en els butlletins de notícies, a no ser que sigui per treure a la llum successos desafortunats. Qui no ho ha sentit dir alguna vegada? Els festivals de música i altres espectacles estiuencs shan revelat com un important reclam per a diverses localitats, cosa que han sabut aprofitar molt bé a la Costa Brava i alguns llocs de la Catalunya Central. Amb Peralada al capdavant, localitats com Sant Feliu de Guíxols (Porta Ferrada), Girona, Palafrugell (Cap Roig), Torroella de Montgrí, Vilabertran, Banyoles, Canet, Cadaqués i tantes daltres han sabut crear programacions estables que es caracteritzen per la seva especialització i la qualitat dels artistes. Durant lestiu, doncs, aquestes comarques es converteixen en un potent pol cultural, lluny de la capital catalana, que atreu visitants darreu, tant turistes com natius.
També la música jove troba les seves cites anuals als estius dArbúcies, Sant Celoni, Vic i, és clar, Barcelona. (Recordem que el Senglar Rock va canviar les terres tarragonines per Lleida). En aquest àmbit, Cambrils està destacant recentment pel Cambrirock, tot seguint un concepte proper al del Palmfest, de lHospitalet de lInfant. Tot i que, personalment, no em sembla gaire correcta la fórmula emprada pel festival cambrilenc, amb poca personalitat i massa a mercè dels contractistes, sha de reconèixer que el festival ha pres una forta volada, amb una bona acollida de públic. També, en aquest cas, aquest festival cambrilenc sha dacontentar només amb la publicitat dels mitjans comarcals. Sens dubte, haurem desforçar-nos a guanyar la complicitat dels mass media si volem extreure el profit promocional daquesta mena desdeveniments. Però, daltra banda, caldrà apostar molt més per la qualitat, la personalització i lextensió cap a altres localitats de la zona. Ja ho diuen que els temps de crisi són èpoques en què es gesta la creativitat i el talent. I tot això vol més compromís institucional, sobretot a nivell local.
Manel Tarés és físic i historiador
Pel que fa a aquest món dartistes i públic, cal fer referència al nostre Festival Internacional de Música de Cambrils, un dels més veterans del país, que enguany fa 35 anys. No sha doblidar que el festival ha passat moments difícils (i dient això potser trenco un tema tabú) i tampoc es pot dir que encara ara hagi recuperat lesplendor dèpoques anteriors, malgrat el patrocini institucional. Ara bé, no es pot negar que es tracta dun dels millors festivals destiu de la demarcació. No obstant això, els seus organitzadors han expressat diverses vegades, amb justícia, el seu disgust per la poca cobertura i publicitat del festival en els mitjans de comunicació dàmbit nacional. I dient això, apareix immediatament aquella vella queixa dels tarragonins, que sempre quedem una mica oblidats en els butlletins de notícies, a no ser que sigui per treure a la llum successos desafortunats. Qui no ho ha sentit dir alguna vegada? Els festivals de música i altres espectacles estiuencs shan revelat com un important reclam per a diverses localitats, cosa que han sabut aprofitar molt bé a la Costa Brava i alguns llocs de la Catalunya Central. Amb Peralada al capdavant, localitats com Sant Feliu de Guíxols (Porta Ferrada), Girona, Palafrugell (Cap Roig), Torroella de Montgrí, Vilabertran, Banyoles, Canet, Cadaqués i tantes daltres han sabut crear programacions estables que es caracteritzen per la seva especialització i la qualitat dels artistes. Durant lestiu, doncs, aquestes comarques es converteixen en un potent pol cultural, lluny de la capital catalana, que atreu visitants darreu, tant turistes com natius.
També la música jove troba les seves cites anuals als estius dArbúcies, Sant Celoni, Vic i, és clar, Barcelona. (Recordem que el Senglar Rock va canviar les terres tarragonines per Lleida). En aquest àmbit, Cambrils està destacant recentment pel Cambrirock, tot seguint un concepte proper al del Palmfest, de lHospitalet de lInfant. Tot i que, personalment, no em sembla gaire correcta la fórmula emprada pel festival cambrilenc, amb poca personalitat i massa a mercè dels contractistes, sha de reconèixer que el festival ha pres una forta volada, amb una bona acollida de públic. També, en aquest cas, aquest festival cambrilenc sha dacontentar només amb la publicitat dels mitjans comarcals. Sens dubte, haurem desforçar-nos a guanyar la complicitat dels mass media si volem extreure el profit promocional daquesta mena desdeveniments. Però, daltra banda, caldrà apostar molt més per la qualitat, la personalització i lextensió cap a altres localitats de la zona. Ja ho diuen que els temps de crisi són èpoques en què es gesta la creativitat i el talent. I tot això vol més compromís institucional, sobretot a nivell local.
Manel Tarés és físic i historiador