Cristiano o Ferrer?
A principis destiu, dues notícies ben diferents han impactat lopinió pública de casa nostra. Duna banda, el fixatge més car de la història del futbol; el fatxenda de Cristiano Ronaldo, per una morterada de milions deuros ja forma part de la galàctica casa blanca de Florentino Pérez. Per altra banda, el 19 de juny, després duna llarga vida al servei dels més desafavorits, moria a lÍndia, al peu del canó, Vicenç Ferrer.
Rius de tinta shan fet córrer per debatre si el cost del crac portuguès era excessiu o si era un caríssim cop defecte per envernissar una dolorosa temporada en blanc; alhora, shan elaborat reflexions ètiques sobre el cas: que si en temps de crisi i de dificultats de crèdit per a moltes empreses, tal volta resulta escandalós veure com els bancs no tenen cap problema de liquiditat per abocar bitllets i més bitllets al calaix del Realísimo.
Tanmateix, els elogis envers la qualitat humana del traspassat cooperant català han estat unànimes.
Vicenç Ferrer va seguir lesperit de sant Ignasi, el fundador dels jesuïtes, i va lliurar-se en cos i ànima a la titànica tasca de treballar per a la promoció de les persones. Més de 2.500.000 de pagesos humils dAndra Pradesh, un dels estats més empobrits de lÍndia, han sortit de la misèria i de lexplotació gràcies als esforços constants daquest exmissioner daspecte fràgil i de tarannà resolutiu. Ell donava la cara pels descastats, els pàries, i no va vacil·lar davant les pressions dels poderosos malgrat ser expulsat de lÍndia. Va tornar-hi gràcies a la força de milers de pagesos que van organitzar una marxa de protesta de 250 quilòmetres, la qual cosa va fer que Indira Gandhi, llavors primera ministra, reconegués la gran obra de Ferrer i revoqués la injusta expulsió.
El seu testimoni de compromís ha generat una onada de solidaritat de milers de donants anònims que han convertit la Fundació Vicente Ferrer en un paradigma dONG eficaç i transparent. Poques setmanes abans de la seva mort, als 89 anys, rebia el Premi Català de lAny 2008; abans ja havia tingut el Premi Príncipe de Asturias i altres guardons. El seu enterrament va reunir una multitud de gent humil que sota un inclement sol tropical li va brindar el darrer reconeixement. Les seves despulles reposen a Anantapur, lindret símbol de la seva lluita per un món millor.
Paral·lelament, altres milers de persones, al Santiago Bernabéu, també suaven de valent per poder assistir a la presentació de Cristiano Ronaldo. Petons a lescut, grans declaracions detern amor als colors (del Madrid o dels euros?), crits histèrics dels seguidors i corredisses per gaudir del privilegi de tocar el crac.
Vivim en un món farcit de contradiccions i hipocresia. Ens omplim tots la boca glosant el valor de lesforç, de la constància, de labnegació; qualitats que tan bé caracteritzaven Ferrer. Critiquem, com ha fet linefable Joan Laporta (per cert, tot un exemple dincontinència verbal) tot això del Madrid i del Ronaldo; metàfora del diner fàcil, de la prepotència, de lèxit mediàtic, de la superficialitat. Dos models ben antagònics.
De totes maneres, a desgrat duna tria políticament correcta, sospito, amable lector, que la majoria voldríem a casa abans un fill Cristiano que no pas un fill Ferrer. Això de lÍndia cau molt lluny i hi ha molta misèria.
De fet, els polítics del nostre país ja han fet la tria del model. A la tribuna de lEstadi Olímpic de Roma a la final de la Champions hi eren tots: Montilla, Benach, Hereu... A Anantapur, en el darrer homenatge a Ferrer, tot un català universal, no hi havia ni el conserge.
Jaume Borràs és historiador
Rius de tinta shan fet córrer per debatre si el cost del crac portuguès era excessiu o si era un caríssim cop defecte per envernissar una dolorosa temporada en blanc; alhora, shan elaborat reflexions ètiques sobre el cas: que si en temps de crisi i de dificultats de crèdit per a moltes empreses, tal volta resulta escandalós veure com els bancs no tenen cap problema de liquiditat per abocar bitllets i més bitllets al calaix del Realísimo.
Tanmateix, els elogis envers la qualitat humana del traspassat cooperant català han estat unànimes.
Vicenç Ferrer va seguir lesperit de sant Ignasi, el fundador dels jesuïtes, i va lliurar-se en cos i ànima a la titànica tasca de treballar per a la promoció de les persones. Més de 2.500.000 de pagesos humils dAndra Pradesh, un dels estats més empobrits de lÍndia, han sortit de la misèria i de lexplotació gràcies als esforços constants daquest exmissioner daspecte fràgil i de tarannà resolutiu. Ell donava la cara pels descastats, els pàries, i no va vacil·lar davant les pressions dels poderosos malgrat ser expulsat de lÍndia. Va tornar-hi gràcies a la força de milers de pagesos que van organitzar una marxa de protesta de 250 quilòmetres, la qual cosa va fer que Indira Gandhi, llavors primera ministra, reconegués la gran obra de Ferrer i revoqués la injusta expulsió.
El seu testimoni de compromís ha generat una onada de solidaritat de milers de donants anònims que han convertit la Fundació Vicente Ferrer en un paradigma dONG eficaç i transparent. Poques setmanes abans de la seva mort, als 89 anys, rebia el Premi Català de lAny 2008; abans ja havia tingut el Premi Príncipe de Asturias i altres guardons. El seu enterrament va reunir una multitud de gent humil que sota un inclement sol tropical li va brindar el darrer reconeixement. Les seves despulles reposen a Anantapur, lindret símbol de la seva lluita per un món millor.
Paral·lelament, altres milers de persones, al Santiago Bernabéu, també suaven de valent per poder assistir a la presentació de Cristiano Ronaldo. Petons a lescut, grans declaracions detern amor als colors (del Madrid o dels euros?), crits histèrics dels seguidors i corredisses per gaudir del privilegi de tocar el crac.
Vivim en un món farcit de contradiccions i hipocresia. Ens omplim tots la boca glosant el valor de lesforç, de la constància, de labnegació; qualitats que tan bé caracteritzaven Ferrer. Critiquem, com ha fet linefable Joan Laporta (per cert, tot un exemple dincontinència verbal) tot això del Madrid i del Ronaldo; metàfora del diner fàcil, de la prepotència, de lèxit mediàtic, de la superficialitat. Dos models ben antagònics.
De totes maneres, a desgrat duna tria políticament correcta, sospito, amable lector, que la majoria voldríem a casa abans un fill Cristiano que no pas un fill Ferrer. Això de lÍndia cau molt lluny i hi ha molta misèria.
De fet, els polítics del nostre país ja han fet la tria del model. A la tribuna de lEstadi Olímpic de Roma a la final de la Champions hi eren tots: Montilla, Benach, Hereu... A Anantapur, en el darrer homenatge a Ferrer, tot un català universal, no hi havia ni el conserge.
Jaume Borràs és historiador