El sainet del finançament
En temps de crisi, en què els consistoris retallen despeses de les festes majors, els nostres representants podrien fer bolos estiuencs per la geografia catalana, a preus de saldo. Cap acreditada orquestra, humorista, mag o professional de lentreteniment gosaria competir amb la sublim capacitat de representació amb què ens han obsequiat al llarg daquests mesos Mas, Puigcercós, Montilla, Saura i companyia, al voltant del finançament autonòmic.
Ara bé, dentrada el tema no és cosa de broma. Assegurar que laixeta dels cabals públics ragi bé vol dir tenir garantits uns serveis de qualitat i unes infraestructures adients per superar els reptes del segle XXI.
Tot plegat ho estava rumiant en el decurs duna maratoniana espera en un centre sanitari, dins una sala atapeïda de gent que compartia el goig de saber esperar i suar. Em tocava acompanyar la mare per a una visita amb lespecialista.
Per començar, aconseguir dia ja és una odissea, puix la propina duns mesos despera no te lestalvia ningú; després, lhora de visita concertada és pura virtualitat perquè fàcilment pots rebre, de regal, un parell dhores despera, on acabar de llegir el darrer èxit literari de lestiu de vuit-centes pàgines. Finalment, quan ja has aconseguit que laltaveu et cridi al despatx, ve la gran clatellada. Cal una intervenció quirúrgica que no es pot obviar, però, ai las, ara ens espera un altre exercici de paciència bíblica, perquè la llista de pacients és més llarga que la Gran Muralla Xinesa.
Lesmentat exemple és paradigmàtic per constatar un model de sanitat pública que sha col·lapsat per manca de mitjans financers. Altres serveis bàsics, com lensenyament, també reben de retruc; les caracolas esdevenen un element quotidià del paisatge escolar del Principat.
No cal ser un catedràtic en ciències polítiques per copsar com un bon finançament de lautonomia implicaria una millora de la qualitat de vida de la ciutadania: reducció de les llistes despera en els hospitals, equipaments escolars més dignes, llibres de text gratuïts, transports públics eficients, guarderies municipals a labast, xarxa viària més moderna i segura...
Catalunya ja va perdre amb la Transició la possibilitat de tenir un model similar al del País Basc o Navarra, les úniques autonomies amb sobirania financera i que no necessiten anar a Madrid per pidolar. Els genials dirigents catalans daleshores van considerar que era molt millor negociar directament amb el govern central, en lloc de tenir un concert econòmic; consideraven que així omplirien millor el calaix. La realitat va ser implacable: el dèficit fiscal català és astronòmic i les prestacions rebudes per un catalanet estan a anys llum de les que rep un vilatà de Tudela o Donostia
Tanmateix, els nostres polítics han preferit oferir-nos un refrescant espectacle estiuenc en comptes de fer pinya per aconseguir de Madrid un sistema de finançament més just. Els representants del Tripartit, penjant-se medalles i lloant lacord com la vuitena meravella del món; CiU desqualificant-ho com una claudicació i traïció a lEstatut; el PP (amb el mèrit de fer el paper més difícil) a Catalunya criticant-ho per insuficient, a Espanya atiant la catalanofòbia, un esport electoralment força rendible.
Ara per ara, amb aquest nou sistema assolit és impossible albirar si la ciutadania rebrà o no rebrà millors serveis en un futur. Això sí, lacord del finançament de la Generalitat ha resultat tota una fita en el món de lespectacle, un irrepetible sainet.
Jaume Borràs és historiador
Ara bé, dentrada el tema no és cosa de broma. Assegurar que laixeta dels cabals públics ragi bé vol dir tenir garantits uns serveis de qualitat i unes infraestructures adients per superar els reptes del segle XXI.
Tot plegat ho estava rumiant en el decurs duna maratoniana espera en un centre sanitari, dins una sala atapeïda de gent que compartia el goig de saber esperar i suar. Em tocava acompanyar la mare per a una visita amb lespecialista.
Per començar, aconseguir dia ja és una odissea, puix la propina duns mesos despera no te lestalvia ningú; després, lhora de visita concertada és pura virtualitat perquè fàcilment pots rebre, de regal, un parell dhores despera, on acabar de llegir el darrer èxit literari de lestiu de vuit-centes pàgines. Finalment, quan ja has aconseguit que laltaveu et cridi al despatx, ve la gran clatellada. Cal una intervenció quirúrgica que no es pot obviar, però, ai las, ara ens espera un altre exercici de paciència bíblica, perquè la llista de pacients és més llarga que la Gran Muralla Xinesa.
Lesmentat exemple és paradigmàtic per constatar un model de sanitat pública que sha col·lapsat per manca de mitjans financers. Altres serveis bàsics, com lensenyament, també reben de retruc; les caracolas esdevenen un element quotidià del paisatge escolar del Principat.
No cal ser un catedràtic en ciències polítiques per copsar com un bon finançament de lautonomia implicaria una millora de la qualitat de vida de la ciutadania: reducció de les llistes despera en els hospitals, equipaments escolars més dignes, llibres de text gratuïts, transports públics eficients, guarderies municipals a labast, xarxa viària més moderna i segura...
Catalunya ja va perdre amb la Transició la possibilitat de tenir un model similar al del País Basc o Navarra, les úniques autonomies amb sobirania financera i que no necessiten anar a Madrid per pidolar. Els genials dirigents catalans daleshores van considerar que era molt millor negociar directament amb el govern central, en lloc de tenir un concert econòmic; consideraven que així omplirien millor el calaix. La realitat va ser implacable: el dèficit fiscal català és astronòmic i les prestacions rebudes per un catalanet estan a anys llum de les que rep un vilatà de Tudela o Donostia
Tanmateix, els nostres polítics han preferit oferir-nos un refrescant espectacle estiuenc en comptes de fer pinya per aconseguir de Madrid un sistema de finançament més just. Els representants del Tripartit, penjant-se medalles i lloant lacord com la vuitena meravella del món; CiU desqualificant-ho com una claudicació i traïció a lEstatut; el PP (amb el mèrit de fer el paper més difícil) a Catalunya criticant-ho per insuficient, a Espanya atiant la catalanofòbia, un esport electoralment força rendible.
Ara per ara, amb aquest nou sistema assolit és impossible albirar si la ciutadania rebrà o no rebrà millors serveis en un futur. Això sí, lacord del finançament de la Generalitat ha resultat tota una fita en el món de lespectacle, un irrepetible sainet.
Jaume Borràs és historiador