Cambrirock
Un estiu més, la zona pròxima al camp de futbol ha estat lescenari del festival de música rock i també daltres estils musicals més o menys similars anomenat Cambrirock. Com lany passat, hi ha hagut crítiques perquè algunes nits hi ha hagut actuacions, amb un volum de la música ben alt, fins gairebé la matinada. Els comentaris creuats del diari digital de la Revista reflecteixen lapassionament amb què es viu lexperiència per les persones que veuen el son destorbat pel soroll de la música, contestades amb no menys passió per altres persones convençudes que les primeres en fan un gra massa.
Sense entrar en aquesta qüestió, a la qual no vull treure la seva importància però que, si es busca, té la seva solució, és innegable que el Cambrirock ha aconseguit amb molt poc temps un objectiu que moltes poblacions, i Cambrils mateix, busquen amb afany: situar-se en el mapa mediàtic. És de suposar que lorganització del festival, amb la contractació de grups de renom i tota la important parafernàlia logística que comporta la presència de desenes de milers de persones, costa una quantitat important de diners. Però, com sempre, les coses són cares o barates no en funció de la seva despesa directa sinó sobretot en relació amb els ingressos que indueixen. I està clar que no em refereixo a la venda dentrades o a la recaptació dels bars del recinte, sinó als ingressos indirectes que significa la presència de Cambrils als mitjans de comunicació supralocals. En aquest sentit, el balanç ha de ser positiu. En pocs dies shan vist referències al festival, i a més en general positives, a la majoria de la premsa catalana. Recordo una informació al diari El País en què venia a qualificar el Cambrirock com el festival de música actual de referència a les comarques de Tarragona i Terres de lEbre.
Recentment sha proposat, a propòsit de laltra gran iniciativa musical estiuenca de Cambrils el Festival Internacional de Música-, que lobjectiu després duna trajectòria que ja es compta per dècades havia de ser millorar la seva presència en els mitjans de comunicació. Tot just el que amb poques edicions sembla que ja està aconseguint el seu germà petit, el Cambrirock. La qüestió és si hi ha recursos per situar i mantenir dos festivals en primera línia o bé cal concentrar-se en una sola elecció. Una per trajectòria històrica i laltra per projecció recent, les dues iniciatives mereixen loportunitat de conviure i, tot i tenir uns enfocaments ben distints, donar-se suport mútuament a partir duna fórmula màgica que els organitzadors tenen el repte de trobar.
També lorganització del Cambrirock, lAjuntament en definitiva, ha daconseguir trobar solucions als danys colaterals que provoquen els concerts. Es parla de traslladar el lloc dels concerts a un altre indret més adient. Aquest any sha intentat limitar la durada de les actuacions però és evident que un concert de rock no pot acabar a la 1 de la nit. I suposo que també hi deu haver queixes sobre brutícia, desperfectes i similars en els accessos al camp de futbol. En fi, situacions relativament normals en activitats que atrauen milers de persones. Per tot això, és responsabilitat municipal gestionar les solucions a aquests aspectes negatius que, un cop trobades, no faran més que augmentar la valoració positiva general del festival.
Després de vuit anys dabsència, Cambrils ha tornat a tenir rua de Carnaval. Més de 1.000 persones agrupades en 16 comparses hi han pres part. Si hem de fer cas dels comentaris de Revista Cambrils Diari Digital, i a pesar dalguns comentaris crítics, la gent li ha donat una bona nota. Participants, organitzadors i públic han quedat amb ganes de repetir. És de suposar, doncs, que lany que ve Cambrils tornarà a tenir rua de Carnaval. Ha estat un èxit i sha de felicitar tots els implicats i, sobretot, agrair la moltíssima feina feta perquè tot surti bé.
Aquestes darreres setmanes, i a propòsit de Tarragona i Reus, va aparèixer un comentari a la premsa comarcal que assenyalava que el problema és la falta dun model clar dels carnavals daquestes ciutats. Una anàlisi que, salvant distàncies, també es pot aplicar al de Cambrils i al de gairebé tots els pobles de la nostra geografia. Volem Carnaval, sí, però quin Carnaval? Volem un Carnaval venecià, en què prima el gust per les màscares i les vestimentes refinades? O un Carnaval a lestil brasiler, amb treballades coreografies, molta música i sensualitat? O un Carnaval gadità, en què predomina la sàtira enginyosa però despietada? No es tracta dimposar per real decret què han de fer les comparses, però sí que, amb el pas dels anys, cada Carnaval hauria de trobar la seva pròpia personalitat. Daquesta manera, quan un Carnaval troba el seu propi model, la gran part dels participants acaba alineant-shi de manera natural. I això, sincerament, no passa ni a Cambrils, ni a Reus, ni a Tarragona, ni pràcticament enlloc. I, a més, cada cop passa menys, i ara no parlo de Cambrils.
Quants cops hem sentit que per Carnaval tot shi val i que és el temps de la crítica, o de la crítica a través de la disfressa? El Carnaval satíric i burlesc és un model que va tenir un cert ressò fa 25 o 30 anys, quan molts pobles van recuperar la festa. Per cert, a Cambrils i sense dir-ne Carnaval ja en teníem un: la desfilada de carrosses de Sant Antoni que organitzava la Cooperativa Agrícola, dins de la qual hi havia la categoria satírica. Ho recordeu?
Aquest model de Carnaval crític sha esvaït pràcticament i cadascú tira per on li ve de gust. I així és, en essència, lesperit de la festa: res dimposicions, llibertat total, molta diversió i alliberament de tensions. Veure lactuació de moltes persones a les rues, alienes a qualsevol sentit del ridícul, fa pensar que, com a mínim, sortir a la rua els deu fer estalviar molts diners en psicòlegs i psicoanalistes. Perfecte, llibertat total i endavant amb la iniciativa de cadascú. Tanmateix, quina llàstima que aquest extraordinari volum denergies individuals no tinguin un catalitzador que les posi al servei dun model comú.
La festa del Carnaval és viva? No per si mateixa, sinó per la força de les persones que, any rere any, tenen ganes de participar-hi. En una ciutat amb molta gent, la possibilitat que no hi hagi ningú disposat a prendre el relleu dels que es van cremant és petita, però en altres poblacions el risc és més elevat i, com va passar a Cambrils, pot acabar portant a la seva desaparició, temporal o definitiva. Enguany és any denhorabona per la recuperació de la festa. I també per pensar com ha devolucionar perquè, quan arribin dificultats, el Carnaval cambrilenc sigui un organisme viu amb prou força i autodefenses per poder-les superar i seguir endavant.
Xavier Bas és periodista
Sense entrar en aquesta qüestió, a la qual no vull treure la seva importància però que, si es busca, té la seva solució, és innegable que el Cambrirock ha aconseguit amb molt poc temps un objectiu que moltes poblacions, i Cambrils mateix, busquen amb afany: situar-se en el mapa mediàtic. És de suposar que lorganització del festival, amb la contractació de grups de renom i tota la important parafernàlia logística que comporta la presència de desenes de milers de persones, costa una quantitat important de diners. Però, com sempre, les coses són cares o barates no en funció de la seva despesa directa sinó sobretot en relació amb els ingressos que indueixen. I està clar que no em refereixo a la venda dentrades o a la recaptació dels bars del recinte, sinó als ingressos indirectes que significa la presència de Cambrils als mitjans de comunicació supralocals. En aquest sentit, el balanç ha de ser positiu. En pocs dies shan vist referències al festival, i a més en general positives, a la majoria de la premsa catalana. Recordo una informació al diari El País en què venia a qualificar el Cambrirock com el festival de música actual de referència a les comarques de Tarragona i Terres de lEbre.
Recentment sha proposat, a propòsit de laltra gran iniciativa musical estiuenca de Cambrils el Festival Internacional de Música-, que lobjectiu després duna trajectòria que ja es compta per dècades havia de ser millorar la seva presència en els mitjans de comunicació. Tot just el que amb poques edicions sembla que ja està aconseguint el seu germà petit, el Cambrirock. La qüestió és si hi ha recursos per situar i mantenir dos festivals en primera línia o bé cal concentrar-se en una sola elecció. Una per trajectòria històrica i laltra per projecció recent, les dues iniciatives mereixen loportunitat de conviure i, tot i tenir uns enfocaments ben distints, donar-se suport mútuament a partir duna fórmula màgica que els organitzadors tenen el repte de trobar.
També lorganització del Cambrirock, lAjuntament en definitiva, ha daconseguir trobar solucions als danys colaterals que provoquen els concerts. Es parla de traslladar el lloc dels concerts a un altre indret més adient. Aquest any sha intentat limitar la durada de les actuacions però és evident que un concert de rock no pot acabar a la 1 de la nit. I suposo que també hi deu haver queixes sobre brutícia, desperfectes i similars en els accessos al camp de futbol. En fi, situacions relativament normals en activitats que atrauen milers de persones. Per tot això, és responsabilitat municipal gestionar les solucions a aquests aspectes negatius que, un cop trobades, no faran més que augmentar la valoració positiva general del festival.
Després de vuit anys dabsència, Cambrils ha tornat a tenir rua de Carnaval. Més de 1.000 persones agrupades en 16 comparses hi han pres part. Si hem de fer cas dels comentaris de Revista Cambrils Diari Digital, i a pesar dalguns comentaris crítics, la gent li ha donat una bona nota. Participants, organitzadors i públic han quedat amb ganes de repetir. És de suposar, doncs, que lany que ve Cambrils tornarà a tenir rua de Carnaval. Ha estat un èxit i sha de felicitar tots els implicats i, sobretot, agrair la moltíssima feina feta perquè tot surti bé.
Aquestes darreres setmanes, i a propòsit de Tarragona i Reus, va aparèixer un comentari a la premsa comarcal que assenyalava que el problema és la falta dun model clar dels carnavals daquestes ciutats. Una anàlisi que, salvant distàncies, també es pot aplicar al de Cambrils i al de gairebé tots els pobles de la nostra geografia. Volem Carnaval, sí, però quin Carnaval? Volem un Carnaval venecià, en què prima el gust per les màscares i les vestimentes refinades? O un Carnaval a lestil brasiler, amb treballades coreografies, molta música i sensualitat? O un Carnaval gadità, en què predomina la sàtira enginyosa però despietada? No es tracta dimposar per real decret què han de fer les comparses, però sí que, amb el pas dels anys, cada Carnaval hauria de trobar la seva pròpia personalitat. Daquesta manera, quan un Carnaval troba el seu propi model, la gran part dels participants acaba alineant-shi de manera natural. I això, sincerament, no passa ni a Cambrils, ni a Reus, ni a Tarragona, ni pràcticament enlloc. I, a més, cada cop passa menys, i ara no parlo de Cambrils.
Quants cops hem sentit que per Carnaval tot shi val i que és el temps de la crítica, o de la crítica a través de la disfressa? El Carnaval satíric i burlesc és un model que va tenir un cert ressò fa 25 o 30 anys, quan molts pobles van recuperar la festa. Per cert, a Cambrils i sense dir-ne Carnaval ja en teníem un: la desfilada de carrosses de Sant Antoni que organitzava la Cooperativa Agrícola, dins de la qual hi havia la categoria satírica. Ho recordeu?
Aquest model de Carnaval crític sha esvaït pràcticament i cadascú tira per on li ve de gust. I així és, en essència, lesperit de la festa: res dimposicions, llibertat total, molta diversió i alliberament de tensions. Veure lactuació de moltes persones a les rues, alienes a qualsevol sentit del ridícul, fa pensar que, com a mínim, sortir a la rua els deu fer estalviar molts diners en psicòlegs i psicoanalistes. Perfecte, llibertat total i endavant amb la iniciativa de cadascú. Tanmateix, quina llàstima que aquest extraordinari volum denergies individuals no tinguin un catalitzador que les posi al servei dun model comú.
La festa del Carnaval és viva? No per si mateixa, sinó per la força de les persones que, any rere any, tenen ganes de participar-hi. En una ciutat amb molta gent, la possibilitat que no hi hagi ningú disposat a prendre el relleu dels que es van cremant és petita, però en altres poblacions el risc és més elevat i, com va passar a Cambrils, pot acabar portant a la seva desaparició, temporal o definitiva. Enguany és any denhorabona per la recuperació de la festa. I també per pensar com ha devolucionar perquè, quan arribin dificultats, el Carnaval cambrilenc sigui un organisme viu amb prou força i autodefenses per poder-les superar i seguir endavant.
Xavier Bas és periodista