Opinió

Patrimoni submergit

Notícies com l’actual excavació d’un vaixell de finals del segle XVIII enfonsat al Delta de l’Ebre ens fan recordar-nos de l’important patrimoni submergit de les nostres costes. Podem quedar bocabadats amb reportatges submarins de vaixells enfonsats al Pacífic o al Carib, però les nostres costes també mereixen la nostra atenció. Això ho saben molt bé els arqueòlegs Josep M. Castellví i Josep M. Guarro que fa uns anys van publicar La guerra secreta del Mediterrani. Submarins alemanys i vaixells aliats a la costa de Tarragona (1914-1918), un excel·lent estudi sobre els vaixells enfonsats a les costes tarragonines durant la Primera Guerra Mundial. La neutralitat d’Espanya en aquest conflicte va fer de les seves costes una ruta de pas dels vaixells aliats que evitaven ser interceptats pel bloqueig submarí. La presència del Delta de l’Ebre obligava els vaixells a allunyar-se de la costa i apropar-se perillosament a aigües internacionals, on eren objectiu dels submarins alemanys. Segons els dos arqueòlegs, aquesta peculiaritat ha convertit la costa del golf de Sant Jordi en el cementiri de vaixells de la Primera Guerra Mundial més important de tota la Mediterrània. Aquest fet ha condicionat la feina de la gent de la mar que ha transmès de generació en generació la situació d’aquells vaixells enfonsats convertits en vivers de peixos i al mateix temps en un perill per a les seves xarxes. El llibre publicat el 2005 es basa en una excel·lent combinació entre les fonts arxivístiques (registres de construcció dels vaixells, registres de ports, documentació militar, hemeroteca…) i les fonts orals. Aquests dos arqueòlegs que continuen la seva tasca investigadora, amb aquest llibre ens destapaven l’enorme riquesa patrimonial de les nostres aigües i que probablement en un futur no massa llunyà suposaran un atractiu turístic més de la nostra costa.

Entre d’altres coses, el treball que estan realitzant aquests investigadors atreu pel valor que donen a la tradició oral. Es tracta de l’anomenat patrimoni immaterial que tenim assumit que és bàsic per al debat historiogràfic sobre la Guerra Civil de 1936 i potser ens costa entendre-ho en d’altres temes o èpoques més recents. Fa poc apareixia als mitjans l’existència a Itàlia d’un banc de la memòria digital que té com a objectiu recollir testimonis que exposin les seves històries de vida personals. L’edició en català de la web http://www.memoro.org és un bon exemple per fer pedagogia d’aquesta font d’informació. Al Museu d’Història de Catalunya des de 1999 porten a terme un projecte anomenat el “Consell dels avis-savis” on persones d’avançada edat expliquen les seves vivències quotidianes a grups d’alumnes que visiten el recinte. Posats a donar exemples, resulta encomiable la tasca que està realitzant el professor d’Educació Física Biel Pubill de l’IES Flix recuperant i divulgant jocs tradicionals (http://www.xtec.es/~gpubill/) on l’oralitat és pràcticament l’única font. En un país com el nostre, on en 25 anys s’han produït uns canvis que en d’altres llocs han necessitat 100 anys o més, resulta primordial recollir testimonis com aquests. Precisament en l’àmbit mariner, on el patrimoni documental resulta escàs i l’oralitat té una vigència molt important, aquesta potencialitat esdevé crucial. Iniciatives com l’actual recerca “Pescadors i barques de Cambrils” emmarcat en un projecte del Museu Marítim de Barcelona és una molt bona oportunitat per treballar en aquesta línia.


Ignasi Martí és historiador