Un control rodó
LAjuntament ha fet una negoci perfecte amb la campanya de control dalcoholèmia que ha muntat en els darrers dies de setembre i gràcies a la qual ha aconseguit una presència més que destacable en els principals mitjans de comunicació del país: La Vanguardia, El País, TV3, Diari de Tarragona, televisions locals, etc. Recordo, per si encara hi ha algun despistat, que la campanya consistia en regalar un xec de 10 euros de gasolina als conductors que donessin un resultat de 0,0 grams dalcohol en els controls organitzats per la Policia Local. Atès que el nombre total de xecs regal era de cent, el cost total de la campanya ha estat, doncs, de 1.000 euros, sous i despeses generals a part.
Per mil euros, doncs, hem aconseguit ser notícia en positiu als principals diaris, ràdios i televisions del país. El nom de Cambrils sha posat en boca de comentaris i opinions, i, en general, de forma positiva i simpàtica, cosa no gens habitual quan la notícia està relacionada amb policies i controls. Fins i tot a La Vanguardia li van posar un semàfor verd (que vol dir una bona nota) a lalcalde, Robert Benaiges. El control, doncs, ha sortit rodó. I faig aquesta valoració sense cap ànim irònic sinó amb tota la meva admiració envers la iniciativa municipal, fins i tot en el cas gens hipotètic que el resultat hagi estat molt superior a les pretensions. Però aquestes sorpreses també compten: quantes vegades les estratègies de màrqueting perfectament estudiades i dissenyades (i sovint molt cares) shan mostrat ineficaces a lhora de la veritat i, en canvi, lencert ha sortit per on menys lesperàvem?
Tanmateix, la gran repercussió pública de la campanya no només cal valorar-la en termes de màrqueting de ciutat, que és un objectiu molt lloable i respectable, sinó també com un èxit dels mateixos controls dalcoholèmia. Perquè el que es busca amb aquests operatius no és tant enxampar conductors beguts, que per molts que sen trobin mai no seran estadísticament significatius sobre el nombre total de conductors, sinó la repercussió pública de lactuació policial que serveixi davís a altres persones. I no em negaran que en aquest cas tothom, tant a Cambrils com fora del poble, tant els conductors com les persones que no tenen carnet de conduir ni han pensat a tenir-lo mai, shan assabentat que la Policia Local fa controls dalcoholèmia.
En definitiva, tant en termes destratègia ciutadana com de prevenció de la seguretat vial loperació ha estat rodona. Tan rodona que és més que previsible que ara apareguin els imitadors. No trigarem gaire a veure altres poblacions amb iniciatives similars, o potser amb algunes variants per dissimular una mica. Però ja res no serà igual. El primer té el mèrit de la novetat. Els qui van al darrere no podran treures letiqueta dimitadors o seguidors i el rendiment mediàtic caurà en picat. Potser el primer dels imitadors aconsegueixi un foradet a la premsa, però els qui vindran després, ni això. I tampoc, com és lògic, en el cas que a Cambrils es repeteixi la iniciativa el resultat no serà el mateix. Però això no fa més que confirmar el mèrit dels qui hagin estat responsables de loperació i que, per tant, són creditors duna felicitació que els esperoni a pensar una altra idea tant o més rodona que la dels controls dalcoholèmia.
Després de vuit anys dabsència, Cambrils ha tornat a tenir rua de Carnaval. Més de 1.000 persones agrupades en 16 comparses hi han pres part. Si hem de fer cas dels comentaris de Revista Cambrils Diari Digital, i a pesar dalguns comentaris crítics, la gent li ha donat una bona nota. Participants, organitzadors i públic han quedat amb ganes de repetir. És de suposar, doncs, que lany que ve Cambrils tornarà a tenir rua de Carnaval. Ha estat un èxit i sha de felicitar tots els implicats i, sobretot, agrair la moltíssima feina feta perquè tot surti bé.
Aquestes darreres setmanes, i a propòsit de Tarragona i Reus, va aparèixer un comentari a la premsa comarcal que assenyalava que el problema és la falta dun model clar dels carnavals daquestes ciutats. Una anàlisi que, salvant distàncies, també es pot aplicar al de Cambrils i al de gairebé tots els pobles de la nostra geografia. Volem Carnaval, sí, però quin Carnaval? Volem un Carnaval venecià, en què prima el gust per les màscares i les vestimentes refinades? O un Carnaval a lestil brasiler, amb treballades coreografies, molta música i sensualitat? O un Carnaval gadità, en què predomina la sàtira enginyosa però despietada? No es tracta dimposar per real decret què han de fer les comparses, però sí que, amb el pas dels anys, cada Carnaval hauria de trobar la seva pròpia personalitat. Daquesta manera, quan un Carnaval troba el seu propi model, la gran part dels participants acaba alineant-shi de manera natural. I això, sincerament, no passa ni a Cambrils, ni a Reus, ni a Tarragona, ni pràcticament enlloc. I, a més, cada cop passa menys, i ara no parlo de Cambrils.
Quants cops hem sentit que per Carnaval tot shi val i que és el temps de la crítica, o de la crítica a través de la disfressa? El Carnaval satíric i burlesc és un model que va tenir un cert ressò fa 25 o 30 anys, quan molts pobles van recuperar la festa. Per cert, a Cambrils i sense dir-ne Carnaval ja en teníem un: la desfilada de carrosses de Sant Antoni que organitzava la Cooperativa Agrícola, dins de la qual hi havia la categoria satírica. Ho recordeu?
Aquest model de Carnaval crític sha esvaït pràcticament i cadascú tira per on li ve de gust. I així és, en essència, lesperit de la festa: res dimposicions, llibertat total, molta diversió i alliberament de tensions. Veure lactuació de moltes persones a les rues, alienes a qualsevol sentit del ridícul, fa pensar que, com a mínim, sortir a la rua els deu fer estalviar molts diners en psicòlegs i psicoanalistes. Perfecte, llibertat total i endavant amb la iniciativa de cadascú. Tanmateix, quina llàstima que aquest extraordinari volum denergies individuals no tinguin un catalitzador que les posi al servei dun model comú.
La festa del Carnaval és viva? No per si mateixa, sinó per la força de les persones que, any rere any, tenen ganes de participar-hi. En una ciutat amb molta gent, la possibilitat que no hi hagi ningú disposat a prendre el relleu dels que es van cremant és petita, però en altres poblacions el risc és més elevat i, com va passar a Cambrils, pot acabar portant a la seva desaparició, temporal o definitiva. Enguany és any denhorabona per la recuperació de la festa. I també per pensar com ha devolucionar perquè, quan arribin dificultats, el Carnaval cambrilenc sigui un organisme viu amb prou força i autodefenses per poder-les superar i seguir endavant.
Xavier Bas és periodista
Per mil euros, doncs, hem aconseguit ser notícia en positiu als principals diaris, ràdios i televisions del país. El nom de Cambrils sha posat en boca de comentaris i opinions, i, en general, de forma positiva i simpàtica, cosa no gens habitual quan la notícia està relacionada amb policies i controls. Fins i tot a La Vanguardia li van posar un semàfor verd (que vol dir una bona nota) a lalcalde, Robert Benaiges. El control, doncs, ha sortit rodó. I faig aquesta valoració sense cap ànim irònic sinó amb tota la meva admiració envers la iniciativa municipal, fins i tot en el cas gens hipotètic que el resultat hagi estat molt superior a les pretensions. Però aquestes sorpreses també compten: quantes vegades les estratègies de màrqueting perfectament estudiades i dissenyades (i sovint molt cares) shan mostrat ineficaces a lhora de la veritat i, en canvi, lencert ha sortit per on menys lesperàvem?
Tanmateix, la gran repercussió pública de la campanya no només cal valorar-la en termes de màrqueting de ciutat, que és un objectiu molt lloable i respectable, sinó també com un èxit dels mateixos controls dalcoholèmia. Perquè el que es busca amb aquests operatius no és tant enxampar conductors beguts, que per molts que sen trobin mai no seran estadísticament significatius sobre el nombre total de conductors, sinó la repercussió pública de lactuació policial que serveixi davís a altres persones. I no em negaran que en aquest cas tothom, tant a Cambrils com fora del poble, tant els conductors com les persones que no tenen carnet de conduir ni han pensat a tenir-lo mai, shan assabentat que la Policia Local fa controls dalcoholèmia.
En definitiva, tant en termes destratègia ciutadana com de prevenció de la seguretat vial loperació ha estat rodona. Tan rodona que és més que previsible que ara apareguin els imitadors. No trigarem gaire a veure altres poblacions amb iniciatives similars, o potser amb algunes variants per dissimular una mica. Però ja res no serà igual. El primer té el mèrit de la novetat. Els qui van al darrere no podran treures letiqueta dimitadors o seguidors i el rendiment mediàtic caurà en picat. Potser el primer dels imitadors aconsegueixi un foradet a la premsa, però els qui vindran després, ni això. I tampoc, com és lògic, en el cas que a Cambrils es repeteixi la iniciativa el resultat no serà el mateix. Però això no fa més que confirmar el mèrit dels qui hagin estat responsables de loperació i que, per tant, són creditors duna felicitació que els esperoni a pensar una altra idea tant o més rodona que la dels controls dalcoholèmia.
Després de vuit anys dabsència, Cambrils ha tornat a tenir rua de Carnaval. Més de 1.000 persones agrupades en 16 comparses hi han pres part. Si hem de fer cas dels comentaris de Revista Cambrils Diari Digital, i a pesar dalguns comentaris crítics, la gent li ha donat una bona nota. Participants, organitzadors i públic han quedat amb ganes de repetir. És de suposar, doncs, que lany que ve Cambrils tornarà a tenir rua de Carnaval. Ha estat un èxit i sha de felicitar tots els implicats i, sobretot, agrair la moltíssima feina feta perquè tot surti bé.
Aquestes darreres setmanes, i a propòsit de Tarragona i Reus, va aparèixer un comentari a la premsa comarcal que assenyalava que el problema és la falta dun model clar dels carnavals daquestes ciutats. Una anàlisi que, salvant distàncies, també es pot aplicar al de Cambrils i al de gairebé tots els pobles de la nostra geografia. Volem Carnaval, sí, però quin Carnaval? Volem un Carnaval venecià, en què prima el gust per les màscares i les vestimentes refinades? O un Carnaval a lestil brasiler, amb treballades coreografies, molta música i sensualitat? O un Carnaval gadità, en què predomina la sàtira enginyosa però despietada? No es tracta dimposar per real decret què han de fer les comparses, però sí que, amb el pas dels anys, cada Carnaval hauria de trobar la seva pròpia personalitat. Daquesta manera, quan un Carnaval troba el seu propi model, la gran part dels participants acaba alineant-shi de manera natural. I això, sincerament, no passa ni a Cambrils, ni a Reus, ni a Tarragona, ni pràcticament enlloc. I, a més, cada cop passa menys, i ara no parlo de Cambrils.
Quants cops hem sentit que per Carnaval tot shi val i que és el temps de la crítica, o de la crítica a través de la disfressa? El Carnaval satíric i burlesc és un model que va tenir un cert ressò fa 25 o 30 anys, quan molts pobles van recuperar la festa. Per cert, a Cambrils i sense dir-ne Carnaval ja en teníem un: la desfilada de carrosses de Sant Antoni que organitzava la Cooperativa Agrícola, dins de la qual hi havia la categoria satírica. Ho recordeu?
Aquest model de Carnaval crític sha esvaït pràcticament i cadascú tira per on li ve de gust. I així és, en essència, lesperit de la festa: res dimposicions, llibertat total, molta diversió i alliberament de tensions. Veure lactuació de moltes persones a les rues, alienes a qualsevol sentit del ridícul, fa pensar que, com a mínim, sortir a la rua els deu fer estalviar molts diners en psicòlegs i psicoanalistes. Perfecte, llibertat total i endavant amb la iniciativa de cadascú. Tanmateix, quina llàstima que aquest extraordinari volum denergies individuals no tinguin un catalitzador que les posi al servei dun model comú.
La festa del Carnaval és viva? No per si mateixa, sinó per la força de les persones que, any rere any, tenen ganes de participar-hi. En una ciutat amb molta gent, la possibilitat que no hi hagi ningú disposat a prendre el relleu dels que es van cremant és petita, però en altres poblacions el risc és més elevat i, com va passar a Cambrils, pot acabar portant a la seva desaparició, temporal o definitiva. Enguany és any denhorabona per la recuperació de la festa. I també per pensar com ha devolucionar perquè, quan arribin dificultats, el Carnaval cambrilenc sigui un organisme viu amb prou força i autodefenses per poder-les superar i seguir endavant.
Xavier Bas és periodista