La llengua del Ball de la Rosaura
Una de les manifestacions festives més característiques de la cultura tradicional catalana (sobretot, al Camp de Tarragona entès extensament) és el ball parlat, un tipus de teatre popular a peu pla amb lacompanyament de música i dansa. Cal pensar en els balls parlats com un gènere teatral propi, que té el seu origen en el teatre medieval, però amb un gran desenvolupament durant lèpoca moderna dins el cicle del Corpus. Els balls parlats abracen un gran ventall de temàtiques, cosa que mostra la confluència de diferents orígens: religió, història, sàtira, entre daltres, coincideixen amb els romanços i la literatura de canya i cordill. Un daquests balls és el de la Rosaura, que al segle XIX es representava en diferents poblacions del Baix Camp, el Penedès i el Garraf. De fet, actualment sha recuperat a Calafell i Cambrils, aquí, per segon any consecutiu en la festa major de setembre, gràcies al grup de teatre Xerinola i altres persones amb empenta. La primera referència a la representació daquesta peça a casa nostra és la festa major de 1904 i els seus recuperadors asseguren basant-se en un informador que cita el record dels seus pares que devia tenir una certa implantació a la nostra vila.
El Ball de la Rosaura està ambientat en la localitat extremenya de Trujillo i es recita atípicament en llengua castellana amb un deix macarrònic. Aquests dos trets aplicats a un element popular de la cultura catalana poden sorprendre actualment, si tenim en compte que fa cent anys la immensa majoria de la població tenia el català com a llengua mare. El Ball de la Rosaura prou devia tenir un autor, que hauríem de situar probablement a finals del segle XVIII, sinó més tard encara. En aquesta època, la realitat sociolingüística de Catalunya seria la diglòssia (no confondre amb el bilingüisme, un concepte relacionat però diferent). Aquesta és la hipòtesi polèmica que fa el doctor Joan-Lluís Marfany, professor de literatura a la Universitat de Liverpool. Per a aquest filòleg, la diglòssia és el comportament lingüístic que consisteix a usar luna o laltra de dues llengües dacord amb la funció, segons una divisió rígidament establerta i universalment acceptada dins el grup social. És a dir, dues llengües es repartirien lespai funcional dús, conforme amb allò socialment establert. En una societat profundament classista com la de lAntic Règim, les pràctiques lingüístiques estarien condicionades per la classe. Però, a més, dacord amb Marfany, aquest condicionament hauria estat creat expressament per mantenir, amb menyspreu, les classes subalternes imbuïdes en lús exclusiu de la llengua vernacular (catalana), vetant-los-hi laccés a la llengua destat (castellana) adoptada per les classes dominants. El català, llengua literària i culta, llengua destat en èpoques anteriors per tant, amb potència intrínseca desdevenir-ho de nou, no savenia per a la relació amb la Cort espanyola ni a lalta cultura de lelit. Escriure en una o altra llengua en aquell temps no era una elecció personal, diu Marfany, sinó una convenció social cada cop més arrelada.
Aquest convenciment es va reforçar amb la nova ideologia liberal del segle XIX que pretenia crear lEstat constitucional. Aquella empresa, liderada en molts aspectes per catalans, obligava a renunciar a la llengua pròpia en lús escrit, imposant aquesta tria a la resta de la societat. Daquesta manera es forjava una llengua nacional (estatal) i, parafrasejant Marfany, es frustrava la possibilitat de les altres. Aquest plantejament inicial, però, es va tòrcer en rebre la incomprensió de la resta de lEstat, moment que inaugura linici del catalanisme polític. Alhora, a partir de 1870 hi ha qui rebutja la diglòssia tan internalitzada en la societat i comença a invertir-ne el procés. Tot i que les expressions escrites cultes en català no es van interrompre mai, van quedar circumscrites a una literatura menor, versificada i efímera. Mentrestant, la moda literària havia introduït bona quantitat de models i formes forasteres. El Ball de la Rosaura seria, doncs, una interferència del castellà al romancer tradicional català. Durant aquell segle, es publiquen diferents edicions daquesta peça a Catalunya, entre les quals la Historia o danza dramática de Rosaura de Trujillo, apareguda a Reus lúltim quart de segle i recuperada ara pels Xerinola. Per tant, el Ball de la Rosaura, en castellà, és cultura popular catalana en tant que reflecteix la realitat sociolingüística a la Catalunya del segle XIX: una llengua frustrada i desactivada en una època defervescència dels nacionalismes estatals (això, ja abans de larribada dels mitjans de comunicació de masses i lèxit uniformitzador de lescola!). Acabo, però, amb una advertència al lector reflexiu. Voler veure correspondències entre les pràctiques sociolingüístiques actuals i les pròpies del segle XIX és un anacronisme i un exercici perillós i equivocat, ja que lestructura social, com a mínim, ja no té res a veure.
Manel Tarés és físic i historiador
El Ball de la Rosaura està ambientat en la localitat extremenya de Trujillo i es recita atípicament en llengua castellana amb un deix macarrònic. Aquests dos trets aplicats a un element popular de la cultura catalana poden sorprendre actualment, si tenim en compte que fa cent anys la immensa majoria de la població tenia el català com a llengua mare. El Ball de la Rosaura prou devia tenir un autor, que hauríem de situar probablement a finals del segle XVIII, sinó més tard encara. En aquesta època, la realitat sociolingüística de Catalunya seria la diglòssia (no confondre amb el bilingüisme, un concepte relacionat però diferent). Aquesta és la hipòtesi polèmica que fa el doctor Joan-Lluís Marfany, professor de literatura a la Universitat de Liverpool. Per a aquest filòleg, la diglòssia és el comportament lingüístic que consisteix a usar luna o laltra de dues llengües dacord amb la funció, segons una divisió rígidament establerta i universalment acceptada dins el grup social. És a dir, dues llengües es repartirien lespai funcional dús, conforme amb allò socialment establert. En una societat profundament classista com la de lAntic Règim, les pràctiques lingüístiques estarien condicionades per la classe. Però, a més, dacord amb Marfany, aquest condicionament hauria estat creat expressament per mantenir, amb menyspreu, les classes subalternes imbuïdes en lús exclusiu de la llengua vernacular (catalana), vetant-los-hi laccés a la llengua destat (castellana) adoptada per les classes dominants. El català, llengua literària i culta, llengua destat en èpoques anteriors per tant, amb potència intrínseca desdevenir-ho de nou, no savenia per a la relació amb la Cort espanyola ni a lalta cultura de lelit. Escriure en una o altra llengua en aquell temps no era una elecció personal, diu Marfany, sinó una convenció social cada cop més arrelada.
Aquest convenciment es va reforçar amb la nova ideologia liberal del segle XIX que pretenia crear lEstat constitucional. Aquella empresa, liderada en molts aspectes per catalans, obligava a renunciar a la llengua pròpia en lús escrit, imposant aquesta tria a la resta de la societat. Daquesta manera es forjava una llengua nacional (estatal) i, parafrasejant Marfany, es frustrava la possibilitat de les altres. Aquest plantejament inicial, però, es va tòrcer en rebre la incomprensió de la resta de lEstat, moment que inaugura linici del catalanisme polític. Alhora, a partir de 1870 hi ha qui rebutja la diglòssia tan internalitzada en la societat i comença a invertir-ne el procés. Tot i que les expressions escrites cultes en català no es van interrompre mai, van quedar circumscrites a una literatura menor, versificada i efímera. Mentrestant, la moda literària havia introduït bona quantitat de models i formes forasteres. El Ball de la Rosaura seria, doncs, una interferència del castellà al romancer tradicional català. Durant aquell segle, es publiquen diferents edicions daquesta peça a Catalunya, entre les quals la Historia o danza dramática de Rosaura de Trujillo, apareguda a Reus lúltim quart de segle i recuperada ara pels Xerinola. Per tant, el Ball de la Rosaura, en castellà, és cultura popular catalana en tant que reflecteix la realitat sociolingüística a la Catalunya del segle XIX: una llengua frustrada i desactivada en una època defervescència dels nacionalismes estatals (això, ja abans de larribada dels mitjans de comunicació de masses i lèxit uniformitzador de lescola!). Acabo, però, amb una advertència al lector reflexiu. Voler veure correspondències entre les pràctiques sociolingüístiques actuals i les pròpies del segle XIX és un anacronisme i un exercici perillós i equivocat, ja que lestructura social, com a mínim, ja no té res a veure.
Manel Tarés és físic i historiador