Lordinador a lescola, fum, fum i fum
Lescola pública catalana pateix des de fa temps uns mals crònics. Desprestigi social dels docents, xifres escandaloses de gent que no finalitza la Secundària Obligatòria, informes PISA amb una radiografia força negativa de la qualitat del sistema educatiu, concentració dimmigració en els centres públics paral·lelament a una preocupant deserció de les classes mitjanes. Amb totes les excepcions hagudes i per haver ‑gràcies a Déu, nhi ha!‑ el panorama general no està per tirar coets, precisament.
Però, heus ací que els caps pensants de la Conselleria han trobat en el portàtil a laula una solució definitiva a tants mals endèmics. Aquell adolescent avorrit, desmenjat i indolent davant les equacions de segon grau o els temps verbals del subjuntiu, patirà una metamorfosi quan posseeixi aquest meravellós artefacte. Es transformarà en una persona delerosa daprendre i gaudir de la incorporació constant de noves habilitats i nous coneixements. Les decimonòniques classes magistrals passaran a la història i el futur immediat serà un apassionant exercici didàctic.
Les expectatives semblen engrescadores, buscar-hi alguna objecció pot significar la marginació categòrica del desafortunat professor o mestre: dinosaure, decimonònic, enemic de les TIC i de la innovació a laula.
Malgrat córrer el risc de ser estigmatitzat, tota aquesta xerrameca lloant les bondats del llibre digital i del portàtil no macaba de fer el pes.
Cada inici de curs milers de famílies catalanes paguem un censal en llibres i material escolar. Potser hom podia haver començat amb més modèstia i menys pretensions. Si els nens extremenys o andalusos tenen els llibres de text gratuïts, siguem com ells, senyor conseller Ernest Maragall. Doncs no!, vostè ja ens ha advertit que les famílies hauran de pagar part de la joguina per lluitar contra la cultura dallò gratuït.
Fantàstic! Els catalans, com sempre, a pagar; gaudim de lhonor descurar-nos la guardiola per a tot: llibres, peatges, impostos...
Més enllà dels interrogants econòmics que desvetlla aquesta iniciativa ‑adquisició dels portàtils, manteniment, actualització dels continguts‑ hi ha una reflexió ineludible. Per molt útil que sigui, lordinador a laula no passa de ser una simple eina de treball. Dóna la impressió de caure en una mena didolatria tecnològica, atribuint tota mena de qualitats màgiques o sobrenaturals a una cosa purament instrumental. Un ordinador no és la vareta de Harry Potter amb capacitat per transformar un objector escolar en un alumne diligent, aplicat i esforçat.
Tanmateix, aquesta consideració no ha sortit de la ment tancada dun servidor de vostès, un docent de lletres aferrat a obsolets sistemes pedagògics. En el decurs de les proves de la Selectivitat daquest juny, vaig tenir el plaer de conversar amb un jove professor de la Facultat dArquitectura de la URV, home de ciències al cent per cent. Parlant dordinadors, canons, PowerPoint i tota la pesca, va comentar que en un viatge a Londres va visitar un centre de recerca universitària molt acreditat internacionalment. Allí els professors continuaven emprant la humil pissarra i el guix de tota la vida, sense cap problema i sense perdre el seu prestigi docent; a més ho comentava amb total naturalitat i criticava obertament el papanatisme general que sha generat a casa nostra al voltant de les anomenades noves tecnologies.
Certament, pretendre arranjar els mals escolars a base de màquines és viure en la inòpia, no entendre un borrall de la complicada realitat de molts centres o, una cosa pitjor, una lamentable operació dimatge que entretingui lopinió pública catalana. Fum, fum i més fum per tapar els bunyols i nyaps de tantes reformes educatives.
Jaume Borràs és historiador
Però, heus ací que els caps pensants de la Conselleria han trobat en el portàtil a laula una solució definitiva a tants mals endèmics. Aquell adolescent avorrit, desmenjat i indolent davant les equacions de segon grau o els temps verbals del subjuntiu, patirà una metamorfosi quan posseeixi aquest meravellós artefacte. Es transformarà en una persona delerosa daprendre i gaudir de la incorporació constant de noves habilitats i nous coneixements. Les decimonòniques classes magistrals passaran a la història i el futur immediat serà un apassionant exercici didàctic.
Les expectatives semblen engrescadores, buscar-hi alguna objecció pot significar la marginació categòrica del desafortunat professor o mestre: dinosaure, decimonònic, enemic de les TIC i de la innovació a laula.
Malgrat córrer el risc de ser estigmatitzat, tota aquesta xerrameca lloant les bondats del llibre digital i del portàtil no macaba de fer el pes.
Cada inici de curs milers de famílies catalanes paguem un censal en llibres i material escolar. Potser hom podia haver començat amb més modèstia i menys pretensions. Si els nens extremenys o andalusos tenen els llibres de text gratuïts, siguem com ells, senyor conseller Ernest Maragall. Doncs no!, vostè ja ens ha advertit que les famílies hauran de pagar part de la joguina per lluitar contra la cultura dallò gratuït.
Fantàstic! Els catalans, com sempre, a pagar; gaudim de lhonor descurar-nos la guardiola per a tot: llibres, peatges, impostos...
Més enllà dels interrogants econòmics que desvetlla aquesta iniciativa ‑adquisició dels portàtils, manteniment, actualització dels continguts‑ hi ha una reflexió ineludible. Per molt útil que sigui, lordinador a laula no passa de ser una simple eina de treball. Dóna la impressió de caure en una mena didolatria tecnològica, atribuint tota mena de qualitats màgiques o sobrenaturals a una cosa purament instrumental. Un ordinador no és la vareta de Harry Potter amb capacitat per transformar un objector escolar en un alumne diligent, aplicat i esforçat.
Tanmateix, aquesta consideració no ha sortit de la ment tancada dun servidor de vostès, un docent de lletres aferrat a obsolets sistemes pedagògics. En el decurs de les proves de la Selectivitat daquest juny, vaig tenir el plaer de conversar amb un jove professor de la Facultat dArquitectura de la URV, home de ciències al cent per cent. Parlant dordinadors, canons, PowerPoint i tota la pesca, va comentar que en un viatge a Londres va visitar un centre de recerca universitària molt acreditat internacionalment. Allí els professors continuaven emprant la humil pissarra i el guix de tota la vida, sense cap problema i sense perdre el seu prestigi docent; a més ho comentava amb total naturalitat i criticava obertament el papanatisme general que sha generat a casa nostra al voltant de les anomenades noves tecnologies.
Certament, pretendre arranjar els mals escolars a base de màquines és viure en la inòpia, no entendre un borrall de la complicada realitat de molts centres o, una cosa pitjor, una lamentable operació dimatge que entretingui lopinió pública catalana. Fum, fum i més fum per tapar els bunyols i nyaps de tantes reformes educatives.
Jaume Borràs és historiador