Sobre les anguiles
Des de finals de setembre i durant tot loctubre és el temps de les anguiles. En el nostre país les anguiles abunden o abundaven, al delta de lEbre, del Llobregat, del Ter i del Fluvià.
Danguiles nhi ha de moltes classes. Nhi ha daiguamolls i daiguabarreig daigües dolces i salades. Totes són excel·lents. La seva carn és una mica fofa i llepissosa, per tant si la voleu guisar ha de ser amb un bon sofregit, ben fet i abundant.
Al delta dels rius Ter i Fluvià, les pesquen de dues maneres: primer xipollejant i movent laigua i el fang dels recs i sèquies per tal que les anguiles entrin a les anguileres, que són uns cistells de vímet dun entramat molt espès perquè no fugin, ja que són molt fugisseres i sescorren dels llocs més tancats. També les pesquen tancant un espai de curs daigua, buidant-la i agafant-les amb les mans quan apareixen sobre el fang. Com que són tan viscoses, és molt difícil mantenir-les agafades amb les mans. Per mantenir-les immòbils, els pescadors utilitzen un paraigües obert: planten la virolla a terra i estenen la tela oberta de bat a bat boca enlaire. Llançades a dins del paraigües obert, rellisquen sobre la tela i no en surt ni una. Escórrer-se com una anguila ha passat a ser una dita popular, en canvi, posades dins dun paraigües invertit, no poden sortir per més esforços que facin.
Abans de menjar-les shan de rentar diverses vegades. Languila és un animal de fangositat i les millors, segons els entesos, són les que han viscut en aigües netes sobre fons de fang. De vegades, el desinterès de menjar anguiles és degut al fet que han estat poc o mal rentades. El regust a fang no agrada a la gent. Per treure-li la viscositat i el gust de fang que pot tenir, es requereix temps i paciència.
Al delta de lEbre és potser on en mengen de més maneres: fregides, guisades amb una picada dalls i ametlles torrades, a lall i pebre, xapades, amb arròs, etc. A les comarques gironines la picada la fan dall i nous. Quan es vol fer aquesta cuina, hom no ha de tenir lendimoniada tendència a sobrecarregar-la dall. Sovint el gust dall passa a ser únic i total. Per quines raons no es pot concebre una cuina popular sense que lall ho arrasi tot? Quan el plat és ben fet és molt bo, agafa un gust de cuina popular, casolana. Si shi posa massa all, pebre vermell o herbes, es converteix en una cuina despardenya. Tampoc, però, sha de fer una cuina de malalt, de convalescent.
Com en totes les coses, i a la cuina encara més, lequilibri és lèxit assegurat.
Danguiles nhi ha de moltes classes. Nhi ha daiguamolls i daiguabarreig daigües dolces i salades. Totes són excel·lents. La seva carn és una mica fofa i llepissosa, per tant si la voleu guisar ha de ser amb un bon sofregit, ben fet i abundant.
Al delta dels rius Ter i Fluvià, les pesquen de dues maneres: primer xipollejant i movent laigua i el fang dels recs i sèquies per tal que les anguiles entrin a les anguileres, que són uns cistells de vímet dun entramat molt espès perquè no fugin, ja que són molt fugisseres i sescorren dels llocs més tancats. També les pesquen tancant un espai de curs daigua, buidant-la i agafant-les amb les mans quan apareixen sobre el fang. Com que són tan viscoses, és molt difícil mantenir-les agafades amb les mans. Per mantenir-les immòbils, els pescadors utilitzen un paraigües obert: planten la virolla a terra i estenen la tela oberta de bat a bat boca enlaire. Llançades a dins del paraigües obert, rellisquen sobre la tela i no en surt ni una. Escórrer-se com una anguila ha passat a ser una dita popular, en canvi, posades dins dun paraigües invertit, no poden sortir per més esforços que facin.
Abans de menjar-les shan de rentar diverses vegades. Languila és un animal de fangositat i les millors, segons els entesos, són les que han viscut en aigües netes sobre fons de fang. De vegades, el desinterès de menjar anguiles és degut al fet que han estat poc o mal rentades. El regust a fang no agrada a la gent. Per treure-li la viscositat i el gust de fang que pot tenir, es requereix temps i paciència.
Al delta de lEbre és potser on en mengen de més maneres: fregides, guisades amb una picada dalls i ametlles torrades, a lall i pebre, xapades, amb arròs, etc. A les comarques gironines la picada la fan dall i nous. Quan es vol fer aquesta cuina, hom no ha de tenir lendimoniada tendència a sobrecarregar-la dall. Sovint el gust dall passa a ser únic i total. Per quines raons no es pot concebre una cuina popular sense que lall ho arrasi tot? Quan el plat és ben fet és molt bo, agafa un gust de cuina popular, casolana. Si shi posa massa all, pebre vermell o herbes, es converteix en una cuina despardenya. Tampoc, però, sha de fer una cuina de malalt, de convalescent.
Com en totes les coses, i a la cuina encara més, lequilibri és lèxit assegurat.