Opinió

La lliçó del doctor Abdouni

A les acaballes del curs passat, després d’haver impartit moltes hores d’Història del Món Contemporani, vaig considerar que valia la pena que l’alumnat conegués de primera mà la realitat denigrant i força tergiversada per alguns creadors d’opinió molt nostrats i catalans del poble palestí. Malgrat ser un tema que fa anys que m’atreu i apassiona, no volia que la jovenalla s’hi acostés tan sols a base d’apunts i cops de colze. No cal ser un gran expert en didàctica per saber que cap classe magistral ni cap exercici d’erudició històrica, per molt ben elaborat que sigui, arribarà més als nois que el testimoni personal i directe.

Feia anys que havia conegut el doctor Ahmad Abdouni per qüestions mèdiques, com tants altres convilatans; a més, havia tingut la sort d’impartir classe als seus tres fills: el Fares, la Yara i l’Alia. Si bé per a moltes famílies cambrilenques el doctor simplement és un pediatra de referència, per a mi era alguna cosa més. Per a un professional de la història, la veritable realitat no la configuren reis, batalles o grans personatges. Amb el seu exemple, podia demostrar als meus alumnes que la història de veritat és la de les persones.

Un ciutadà que va haver de fugir de la seva terra, del seu país, i que es va haver d’obrir pas en terra estrangera. Per què? Els danys col·laterals de la creació de l’Estat d’Israel de l’any 1948-1949. L’ONU havia decidit, salomònicament, que calia partir Palestina per compensar els jueus supervivents del genocidi nazi, la qual cosa va posar els estats àrabs en peu de guerra. Milers i milers de refugiats àrabs van haver de deixar-ho tot, eren els perdedors de la primera guerra araboisraeliana. Per compensar un horrorós crim dels europeus, ara milers d’habitants innocents ho perdien tot i havien de convertir-se injustament en refugiats.

La primera vegada que vaig atansar-me a la seva consulta, de manera breu i sòbria ja em va respondre a les meves, tal volta, poc pertinents preguntes: “Vostè és palestí? De quina part? Com va arribar aquí? Fa molts anys?” Llavors ja va captivar-me el seu capteniment tímid, serè i equilibrat. En lloc d’enviar-me a dida, va comentar el cas de la seva família, paradigma i exemple del patiment de moltes altres.

Per dins em deia “Jaume, l’has de portar a classe un dia!”. Però els dies van passar, els anys també i no es presentava l’ocasió de gaudir de la seva presència.

Aquest hivern, amb les imatges vergonyoses de la ciutat de Gaza esclafada per la màquina de guerra més poderosa del Pròxim Orient, enmig de la passivitat i complicitat d’Occident, vaig decidir que ja no podia esperar més i que l’alumnat tenia dret a conèixer més coses que quatre talls informatius.

I així va ser; gràcies als bons oficis de la meva companya Eloïsa Bosch, vaig poder acabar el curs d’una manera molt especial, amb la presència del nostre doctor.

Va anar desballestant, un per un, els tòpics típics sobre els palestins, sovint reduïts a la patètica caricatura de quatre fanàtics terroristes irracionals. La seva paraula i el seu exemple personal palesaven de manera incontestable com el poble palestí té dret a la llibertat i a la dignitat. Alhora, esperonava els nois i noies, sovint predisposats a la simplificació i manipulació dels mass media, que mai deixessin de ser crítics.

Amb aquesta reflexió finalitzava la lliçó d’història del doctor Abdouni a la Sala d’Actes de l’IES Cambrils el juny passat.

Moltes gràcies, doctor Abdouni


Jaume Borràs és historiador