La lliçó del doctor Abdouni
A les acaballes del curs passat, després dhaver impartit moltes hores dHistòria del Món Contemporani, vaig considerar que valia la pena que lalumnat conegués de primera mà la realitat denigrant i força tergiversada per alguns creadors dopinió molt nostrats i catalans del poble palestí. Malgrat ser un tema que fa anys que matreu i apassiona, no volia que la jovenalla shi acostés tan sols a base dapunts i cops de colze. No cal ser un gran expert en didàctica per saber que cap classe magistral ni cap exercici derudició històrica, per molt ben elaborat que sigui, arribarà més als nois que el testimoni personal i directe.
Feia anys que havia conegut el doctor Ahmad Abdouni per qüestions mèdiques, com tants altres convilatans; a més, havia tingut la sort dimpartir classe als seus tres fills: el Fares, la Yara i lAlia. Si bé per a moltes famílies cambrilenques el doctor simplement és un pediatra de referència, per a mi era alguna cosa més. Per a un professional de la història, la veritable realitat no la configuren reis, batalles o grans personatges. Amb el seu exemple, podia demostrar als meus alumnes que la història de veritat és la de les persones.
Un ciutadà que va haver de fugir de la seva terra, del seu país, i que es va haver dobrir pas en terra estrangera. Per què? Els danys col·laterals de la creació de lEstat dIsrael de lany 1948-1949. LONU havia decidit, salomònicament, que calia partir Palestina per compensar els jueus supervivents del genocidi nazi, la qual cosa va posar els estats àrabs en peu de guerra. Milers i milers de refugiats àrabs van haver de deixar-ho tot, eren els perdedors de la primera guerra araboisraeliana. Per compensar un horrorós crim dels europeus, ara milers dhabitants innocents ho perdien tot i havien de convertir-se injustament en refugiats.
La primera vegada que vaig atansar-me a la seva consulta, de manera breu i sòbria ja em va respondre a les meves, tal volta, poc pertinents preguntes: Vostè és palestí? De quina part? Com va arribar aquí? Fa molts anys? Llavors ja va captivar-me el seu capteniment tímid, serè i equilibrat. En lloc denviar-me a dida, va comentar el cas de la seva família, paradigma i exemple del patiment de moltes altres.
Per dins em deia Jaume, lhas de portar a classe un dia!. Però els dies van passar, els anys també i no es presentava locasió de gaudir de la seva presència.
Aquest hivern, amb les imatges vergonyoses de la ciutat de Gaza esclafada per la màquina de guerra més poderosa del Pròxim Orient, enmig de la passivitat i complicitat dOccident, vaig decidir que ja no podia esperar més i que lalumnat tenia dret a conèixer més coses que quatre talls informatius.
I així va ser; gràcies als bons oficis de la meva companya Eloïsa Bosch, vaig poder acabar el curs duna manera molt especial, amb la presència del nostre doctor.
Va anar desballestant, un per un, els tòpics típics sobre els palestins, sovint reduïts a la patètica caricatura de quatre fanàtics terroristes irracionals. La seva paraula i el seu exemple personal palesaven de manera incontestable com el poble palestí té dret a la llibertat i a la dignitat. Alhora, esperonava els nois i noies, sovint predisposats a la simplificació i manipulació dels mass media, que mai deixessin de ser crítics.
Amb aquesta reflexió finalitzava la lliçó dhistòria del doctor Abdouni a la Sala dActes de lIES Cambrils el juny passat.
Moltes gràcies, doctor Abdouni
Jaume Borràs és historiador
Feia anys que havia conegut el doctor Ahmad Abdouni per qüestions mèdiques, com tants altres convilatans; a més, havia tingut la sort dimpartir classe als seus tres fills: el Fares, la Yara i lAlia. Si bé per a moltes famílies cambrilenques el doctor simplement és un pediatra de referència, per a mi era alguna cosa més. Per a un professional de la història, la veritable realitat no la configuren reis, batalles o grans personatges. Amb el seu exemple, podia demostrar als meus alumnes que la història de veritat és la de les persones.
Un ciutadà que va haver de fugir de la seva terra, del seu país, i que es va haver dobrir pas en terra estrangera. Per què? Els danys col·laterals de la creació de lEstat dIsrael de lany 1948-1949. LONU havia decidit, salomònicament, que calia partir Palestina per compensar els jueus supervivents del genocidi nazi, la qual cosa va posar els estats àrabs en peu de guerra. Milers i milers de refugiats àrabs van haver de deixar-ho tot, eren els perdedors de la primera guerra araboisraeliana. Per compensar un horrorós crim dels europeus, ara milers dhabitants innocents ho perdien tot i havien de convertir-se injustament en refugiats.
La primera vegada que vaig atansar-me a la seva consulta, de manera breu i sòbria ja em va respondre a les meves, tal volta, poc pertinents preguntes: Vostè és palestí? De quina part? Com va arribar aquí? Fa molts anys? Llavors ja va captivar-me el seu capteniment tímid, serè i equilibrat. En lloc denviar-me a dida, va comentar el cas de la seva família, paradigma i exemple del patiment de moltes altres.
Per dins em deia Jaume, lhas de portar a classe un dia!. Però els dies van passar, els anys també i no es presentava locasió de gaudir de la seva presència.
Aquest hivern, amb les imatges vergonyoses de la ciutat de Gaza esclafada per la màquina de guerra més poderosa del Pròxim Orient, enmig de la passivitat i complicitat dOccident, vaig decidir que ja no podia esperar més i que lalumnat tenia dret a conèixer més coses que quatre talls informatius.
I així va ser; gràcies als bons oficis de la meva companya Eloïsa Bosch, vaig poder acabar el curs duna manera molt especial, amb la presència del nostre doctor.
Va anar desballestant, un per un, els tòpics típics sobre els palestins, sovint reduïts a la patètica caricatura de quatre fanàtics terroristes irracionals. La seva paraula i el seu exemple personal palesaven de manera incontestable com el poble palestí té dret a la llibertat i a la dignitat. Alhora, esperonava els nois i noies, sovint predisposats a la simplificació i manipulació dels mass media, que mai deixessin de ser crítics.
Amb aquesta reflexió finalitzava la lliçó dhistòria del doctor Abdouni a la Sala dActes de lIES Cambrils el juny passat.
Moltes gràcies, doctor Abdouni
Jaume Borràs és historiador