150 anys de lEixample de Cerdà
Lacumulació creixent dactivitats urbanes a linterior dels antics closos emmurallats i les pèssimes condicions higièniques en aquells sectors més congestionats van crear, a partir del segle XVIII, un corrent dopinió a favor de la demolició de les muralles de les ciutats i lexpansió generosa del tramat urbà més enllà daquestes. Cap al 1850, linterior emmurallat de Barcelona aplegava 150.000 persones, una de les densitats de població més altes dEuropa. La ciutat estava envoltada per un ampli cinturó de camps, on pesava la prohibició imposada pel règim militar dedificar al llarg de tota la distància que quedés a tret de canó. Una ordre reial de 1854 va posar fi a aquesta constricció ofegadora, ja que atorgà el permís oficial per enrunar les muralles. Llavors, lAjuntament de Barcelona i el Ministeri de Foment van encarregar, independentment, els estudis per iniciar leixample urbanístic de la ciutat. Finalment, el Ministeri va imposar, a cop de decret, la seva opció, encarregada encertadament a lenginyer Ildefons Cerdà. Ara fa 150 anys, el 7 de juny de 1859, saprovava el Pla de Reforma i Eixample de Barcelona.
Gràcies als recursos obtinguts de lherència familiar, Cerdà va poder dedicar mitja vida a idear un pla urbanístic modern per a Barcelona i va recollir les seves idees en la Teoría general de la urbanización (1867), una important aportació al pensament urbanístic internacional. Malgrat tot, la seva vàlua va ser reconeguda tardanament, a causa de les vicissituds per les quals va haver de passar el seu projecte i pel tradicional aïllament de la producció peninsular dels circuits intel·lectuals internacionals. El treball de Cerdà va ser pioner: va desenvolupar nous instruments de planificació, va estudiar el problema des duna perspectiva analítica i empírica, i va tindre una profunda vocació social, a més de considerar multitud de variables (fluxos circulatoris, condicions higièniques, localització de serveis i indústries, integració del ferrocarril, etc.) en una escala destudi enorme, que depassava els límits del municipi barceloní daleshores. La construcció de lEixample de Barcelona va prendre embranzida a partir dels anys 1870, quan el projecte durbanització va ser entès com una gran oportunitat de negoci i, aviat, despeculació. Naturalment, aquest afany de guanyar diner més o menys fàcil va tindre conseqüències contra el projecte inicial de Cerdà. El model barceloní (un dels tres grans models europeus de creixement de la ciutat moderna, al costat dels de París i Viena) es va estendre ràpidament a tot lEstat espanyol. Segons lurbanista Manuel de Solà-Morales, aquest model va permetre a les ciutats catalanes de finals del segle XIX convertir-se en ciutats pròsperes i modernes amb un sistema fàcil, econòmic, senzill i relativament simple dadministrar; amb cessió de vials; una delimitació molt clara despai públic i despai privat; un sistema dexpropiació bastant inqüestionable, i una economia de xarxes de serveis i de claredat de circulació.
Ara bé, al nostre país, diverses viles i ciutats havien començat a enderrocar muralles bastant abans que la capital catalana: el 1785 Tarragona començava a construir la Rambla Vella i el 1859 es bastia el primer edifici de la Rambla Nova. A Cambrils, les parets del mur de la vila es van començar a ocupar tan aviat com el 1756. Però aquests moviments estaven lluny de la filosofia racionalitzadora i ordenadora que Cerdà va voler imprimir en el seu pla cent anys més tard. Cambrils no veuria el seu primer pla urbanístic fins a la Segona República, redactat per larquitecte Antoni Pujol i Sevil el 1934. Tot i que sen coneix molt poca cosa, es pot afirmar que aquest pla municipal incidia en dos aspectes: la millora de les condicions higièniques (pel qual es proposava redactar un projecte general de clavegueram i construir un nou escorxador) i lexpansió urbana (definia un eixample residencial a la zona de la Pallissa). La guerra va estroncar tots aquests projectes, tret de lescorxador. No serà fins al 1963 que saprovarà el Pla General dOrdenació Urbana, dacord amb la Llei del Sòl de 1956. Aquest pla va quedar obsolet molt aviat i el 1968 ja sen demanava la revisió, que no va veure la llum fins ja entrats en democràcia, el 1975. Aquests dos plans, carregats de deficiències i redactats a la mida dels inversors immobiliaris, van arribar tard, alhora que no van deixar dobrir expectatives econòmiques, com si es tractés duna màquina perpètua de creació de sòl. Mentre la trama urbana sallargava en urbanitzacions vora el mar, sovint sense una adequada planificació urbanística, les necessitats reals dhabitatge quedaven satisfetes amb lordenació dels nous sectors dexpansió urbana a la Vila (Eixample, ja als anys quaranta, i la Parellada) i la Platja (Rambla). Lempremta de Cerdà, tot i que diluïda, també shi pot endevinar.
Manel Tarés és físic i historiador
Gràcies als recursos obtinguts de lherència familiar, Cerdà va poder dedicar mitja vida a idear un pla urbanístic modern per a Barcelona i va recollir les seves idees en la Teoría general de la urbanización (1867), una important aportació al pensament urbanístic internacional. Malgrat tot, la seva vàlua va ser reconeguda tardanament, a causa de les vicissituds per les quals va haver de passar el seu projecte i pel tradicional aïllament de la producció peninsular dels circuits intel·lectuals internacionals. El treball de Cerdà va ser pioner: va desenvolupar nous instruments de planificació, va estudiar el problema des duna perspectiva analítica i empírica, i va tindre una profunda vocació social, a més de considerar multitud de variables (fluxos circulatoris, condicions higièniques, localització de serveis i indústries, integració del ferrocarril, etc.) en una escala destudi enorme, que depassava els límits del municipi barceloní daleshores. La construcció de lEixample de Barcelona va prendre embranzida a partir dels anys 1870, quan el projecte durbanització va ser entès com una gran oportunitat de negoci i, aviat, despeculació. Naturalment, aquest afany de guanyar diner més o menys fàcil va tindre conseqüències contra el projecte inicial de Cerdà. El model barceloní (un dels tres grans models europeus de creixement de la ciutat moderna, al costat dels de París i Viena) es va estendre ràpidament a tot lEstat espanyol. Segons lurbanista Manuel de Solà-Morales, aquest model va permetre a les ciutats catalanes de finals del segle XIX convertir-se en ciutats pròsperes i modernes amb un sistema fàcil, econòmic, senzill i relativament simple dadministrar; amb cessió de vials; una delimitació molt clara despai públic i despai privat; un sistema dexpropiació bastant inqüestionable, i una economia de xarxes de serveis i de claredat de circulació.
Ara bé, al nostre país, diverses viles i ciutats havien començat a enderrocar muralles bastant abans que la capital catalana: el 1785 Tarragona començava a construir la Rambla Vella i el 1859 es bastia el primer edifici de la Rambla Nova. A Cambrils, les parets del mur de la vila es van començar a ocupar tan aviat com el 1756. Però aquests moviments estaven lluny de la filosofia racionalitzadora i ordenadora que Cerdà va voler imprimir en el seu pla cent anys més tard. Cambrils no veuria el seu primer pla urbanístic fins a la Segona República, redactat per larquitecte Antoni Pujol i Sevil el 1934. Tot i que sen coneix molt poca cosa, es pot afirmar que aquest pla municipal incidia en dos aspectes: la millora de les condicions higièniques (pel qual es proposava redactar un projecte general de clavegueram i construir un nou escorxador) i lexpansió urbana (definia un eixample residencial a la zona de la Pallissa). La guerra va estroncar tots aquests projectes, tret de lescorxador. No serà fins al 1963 que saprovarà el Pla General dOrdenació Urbana, dacord amb la Llei del Sòl de 1956. Aquest pla va quedar obsolet molt aviat i el 1968 ja sen demanava la revisió, que no va veure la llum fins ja entrats en democràcia, el 1975. Aquests dos plans, carregats de deficiències i redactats a la mida dels inversors immobiliaris, van arribar tard, alhora que no van deixar dobrir expectatives econòmiques, com si es tractés duna màquina perpètua de creació de sòl. Mentre la trama urbana sallargava en urbanitzacions vora el mar, sovint sense una adequada planificació urbanística, les necessitats reals dhabitatge quedaven satisfetes amb lordenació dels nous sectors dexpansió urbana a la Vila (Eixample, ja als anys quaranta, i la Parellada) i la Platja (Rambla). Lempremta de Cerdà, tot i que diluïda, també shi pot endevinar.
Manel Tarés és físic i historiador