La hipocresia verda
En la lluita contra la contaminació, són de lloar accions del sector privat com la dels supermercats Carrefour, que han deixat de donar bosses de plàstic per prendre la compra. Aquesta acció, a banda del benefici que suposa per al medi ambient, suposa un bon estalvi també per a lempresa, que, tot sha de dir, es compromet a destinar aquests diners al finançament de projectes de conservació, recuperació i desenvolupament del medi ambient, entre daltres.
Pel que fa al sector públic, hi ha la campanya del govern de lEstat, en conveni amb les companyies elèctriques, per a lestalvi del consum energètic i que ha regalat una bombeta de baix consum a cada llar. La iniciativa no està mal per tal dincentivar lús daquest tipus de bombetes, però en realitat voleu dir que a les elèctriques els interessa que es redueixi el consum? Qui vol guanyar-ne 5 si en pot guanyar 10? A més, com compensarien les pèrdues si es reduís notablement el consum? Digueu-me escèptic, si voleu.
Hi ha milers daccions (públiques i privades) per tal danar cap a la sostenibilitat i la protecció del medi ambient, però no es veu tant que hi hagi un full de ruta amb mesures concretes per avançar en aquesta direcció. És a dir, sembla que hi hagi mil i una iniciatives, mil i una directrius de les mil i una administracions (locals, comarcals, provincials, autonòmiques, estatals i internacionals), però a efectes pràctics, sembla que cadascú vagi a la seva. Sembla, també, que la majoria daccions per a la sostenibilitat (per dir-ho amb un sol concepte en què hi càpiga tot: la conservació del medi ambient, lús racional dels recursos, lús denergies renovables...) tenen a veure més amb la penalització (mesura negativa) que no pas amb la incentivació i el premi (mesura positiva). Qui consumeix més electricitat, paga més; qui produeix més emissions de CO2 paga més, i prou. Parlant daixò, vaig saber fa poc, i em sembla indecent, que la indústria paga uns drets sobre les emissions de CO2 (és a dir, paga per poder danyar el medi ambient) i aquest drets, en cas que millori les seves instal·lacions i emeti menys CO2 del que té pagat, pot vendrels a daltres empreses. És a dir, que es pot mercadejar amb lemissió del CO2. Jo estic escandalitzat, la veritat. I servidor es pregunta: no seria millor que sincentivés les indústries perquè millorin les seves instal·lacions per emetre el mínim? Les empreses ja tenen estudiat que és millor pagar per les emissions que reconvertir les instal·lacions per reduir-les, i així ho seguiran fent si no sobliga, sincentiva o a través de la fórmula que sigui.
La tecnologia per a lestalvi energètic, la reducció demissions... hi és (com el famós motor dhidrogen, que suposo que deuen esperar a comercialitzar-lo a gran escala quan es comenci a exhaurir el petroli), però en realitat interessa contaminar menys?
Moltes vegades els ciutadans del carrer, conscienciats, que reciclem, que estalviem laigua, que intentem estalviar electricitat, que estem compromesos (dins de les nostres possibilitats) amb el medi ambient, tenim la sensació que ens foten el pèl i que hi ha molta hipocresia al voltant del món verd, perquè hi ha molt a guanyar (o a perdre). Valgui per qui lhi valgui.
Pel que fa al sector públic, hi ha la campanya del govern de lEstat, en conveni amb les companyies elèctriques, per a lestalvi del consum energètic i que ha regalat una bombeta de baix consum a cada llar. La iniciativa no està mal per tal dincentivar lús daquest tipus de bombetes, però en realitat voleu dir que a les elèctriques els interessa que es redueixi el consum? Qui vol guanyar-ne 5 si en pot guanyar 10? A més, com compensarien les pèrdues si es reduís notablement el consum? Digueu-me escèptic, si voleu.
Hi ha milers daccions (públiques i privades) per tal danar cap a la sostenibilitat i la protecció del medi ambient, però no es veu tant que hi hagi un full de ruta amb mesures concretes per avançar en aquesta direcció. És a dir, sembla que hi hagi mil i una iniciatives, mil i una directrius de les mil i una administracions (locals, comarcals, provincials, autonòmiques, estatals i internacionals), però a efectes pràctics, sembla que cadascú vagi a la seva. Sembla, també, que la majoria daccions per a la sostenibilitat (per dir-ho amb un sol concepte en què hi càpiga tot: la conservació del medi ambient, lús racional dels recursos, lús denergies renovables...) tenen a veure més amb la penalització (mesura negativa) que no pas amb la incentivació i el premi (mesura positiva). Qui consumeix més electricitat, paga més; qui produeix més emissions de CO2 paga més, i prou. Parlant daixò, vaig saber fa poc, i em sembla indecent, que la indústria paga uns drets sobre les emissions de CO2 (és a dir, paga per poder danyar el medi ambient) i aquest drets, en cas que millori les seves instal·lacions i emeti menys CO2 del que té pagat, pot vendrels a daltres empreses. És a dir, que es pot mercadejar amb lemissió del CO2. Jo estic escandalitzat, la veritat. I servidor es pregunta: no seria millor que sincentivés les indústries perquè millorin les seves instal·lacions per emetre el mínim? Les empreses ja tenen estudiat que és millor pagar per les emissions que reconvertir les instal·lacions per reduir-les, i així ho seguiran fent si no sobliga, sincentiva o a través de la fórmula que sigui.
La tecnologia per a lestalvi energètic, la reducció demissions... hi és (com el famós motor dhidrogen, que suposo que deuen esperar a comercialitzar-lo a gran escala quan es comenci a exhaurir el petroli), però en realitat interessa contaminar menys?
Moltes vegades els ciutadans del carrer, conscienciats, que reciclem, que estalviem laigua, que intentem estalviar electricitat, que estem compromesos (dins de les nostres possibilitats) amb el medi ambient, tenim la sensació que ens foten el pèl i que hi ha molta hipocresia al voltant del món verd, perquè hi ha molt a guanyar (o a perdre). Valgui per qui lhi valgui.