De loasi català a la cova dAlí Babà
Fa unes setmanes que ens llevem, dia sí dia també, amb notícies gens encoratjadores per a la nostra autoestima col·lectiva. Constatar com el Palau de la Música, paradigma de lesforç duna societat civil de començaments del segle xx per la forja de la cultura i de país, ha esdevingut el cortijo dun espavilat, o com el cas Pretòria porta a la garjola els col·laboradors més propers del president Pujol i tot un pes pesant en actiu del PSC, Bartomeu Muñoz, no són la millor acreditació catalana davant lexterior.
Ja sabem com la corrupció és gairebé atàvica i genètica en certes societats; només cal mirar Itàlia i veure el perfil del seu dirigent, Il Cavaliere; per cert, primer ministre per voluntat sobirana dels nostres veïns del Mare Nostrum. Durant anys, en el llarg règim pujolista, paral·lelament a lallau descàndols que sorgien com a bolets a lEspanya de Felipe González: Roldan, Filesa, Gal, Mariano Rubio (sí, aquell governador del Banc dEspanya que signava els bitllets de 5.000 pessetes i que va acabar a la trena lany 1996 pel cas Ibercorp)... algú ens va fer creure que Catalunya era una altra cosa: menys meridional, més europea. La música era realment harmoniosa, sobretot per a la butxaca de linefable Millet, i els mitjans periodístics del Principat, alhora que es fregaven les mans amb el fangar de Madrid, construïen aquí la realitat virtual de loasi català, prova de nou del fet diferencial.
Era realment un estany daigües impol·lutes a lombra dunes bucòliques palmeres o era més aviat un miratge, amanit i administrat per uns mitjans endormiscats a base de subvencions?
Si fem memòria, al Principat tampoc restàvem curts en aquelles anyades: el cas Planasdemunt, tot un conseller de la Generalitat que va acabar condemnat a 7 anys de presó pel cas BFP, una empresa creada per ell mateix, amb un tripijoc de pagarés falsos per valor de 4.000 milions de pessetes (ja sabem que els catalans som emprenedors); el cas Priorat, amb xifres més modestes però gens edificants a lhora de parlar de la cura dels diners públics; o lestafa del senyor Javier de la Rosa, que va passar dun tres i no res dempresari modèlic, segons paraules textuals de lhonorable Pujol, a intern de la Model endrapant un entrepà de mortadel·la (instantània fotogràfica a les portades dels diaris).
Aquella autocomplaença i viure als llimbs semblava que sesquerdava quan el president Maragall va insinuar allò del 3% i tothom es va quedar garratibat sospitant que la corrupció també era cosa nostra. Però no va passar duna maragallada més, dun foc dencenalls o un ruixadet destiu; aviat va tornar la calma a loasi català. Mentrestant, ocellots com Fèlix Millet i elements com Luis Garcia, aquell exdiputat del PSC amb el nom genial de Luigi, feien lagost aprofitant-se de la manca absoluta duns eficients mecanismes de control públics; tanmateix, els responsables polítics estaven tocant el violí i altres feien de figurants muts en la boda fastuosa de la senyoreta Millet, en el mateix Palau, la gran obra de Domènec i Muntaner, impotent escenari de les malifetes del pare de la núvia.
Les actuacions implacables del superjutge Garzón, amb Prenafeta i Alavedra emmanillats com uns vulgars lladregots, i lautoconfessió pública del senyor Millet palesen com hem passat de loasi català a una nova versió de la cova dAlí Babà.
Ja sabem com la corrupció és gairebé atàvica i genètica en certes societats; només cal mirar Itàlia i veure el perfil del seu dirigent, Il Cavaliere; per cert, primer ministre per voluntat sobirana dels nostres veïns del Mare Nostrum. Durant anys, en el llarg règim pujolista, paral·lelament a lallau descàndols que sorgien com a bolets a lEspanya de Felipe González: Roldan, Filesa, Gal, Mariano Rubio (sí, aquell governador del Banc dEspanya que signava els bitllets de 5.000 pessetes i que va acabar a la trena lany 1996 pel cas Ibercorp)... algú ens va fer creure que Catalunya era una altra cosa: menys meridional, més europea. La música era realment harmoniosa, sobretot per a la butxaca de linefable Millet, i els mitjans periodístics del Principat, alhora que es fregaven les mans amb el fangar de Madrid, construïen aquí la realitat virtual de loasi català, prova de nou del fet diferencial.
Era realment un estany daigües impol·lutes a lombra dunes bucòliques palmeres o era més aviat un miratge, amanit i administrat per uns mitjans endormiscats a base de subvencions?
Si fem memòria, al Principat tampoc restàvem curts en aquelles anyades: el cas Planasdemunt, tot un conseller de la Generalitat que va acabar condemnat a 7 anys de presó pel cas BFP, una empresa creada per ell mateix, amb un tripijoc de pagarés falsos per valor de 4.000 milions de pessetes (ja sabem que els catalans som emprenedors); el cas Priorat, amb xifres més modestes però gens edificants a lhora de parlar de la cura dels diners públics; o lestafa del senyor Javier de la Rosa, que va passar dun tres i no res dempresari modèlic, segons paraules textuals de lhonorable Pujol, a intern de la Model endrapant un entrepà de mortadel·la (instantània fotogràfica a les portades dels diaris).
Aquella autocomplaença i viure als llimbs semblava que sesquerdava quan el president Maragall va insinuar allò del 3% i tothom es va quedar garratibat sospitant que la corrupció també era cosa nostra. Però no va passar duna maragallada més, dun foc dencenalls o un ruixadet destiu; aviat va tornar la calma a loasi català. Mentrestant, ocellots com Fèlix Millet i elements com Luis Garcia, aquell exdiputat del PSC amb el nom genial de Luigi, feien lagost aprofitant-se de la manca absoluta duns eficients mecanismes de control públics; tanmateix, els responsables polítics estaven tocant el violí i altres feien de figurants muts en la boda fastuosa de la senyoreta Millet, en el mateix Palau, la gran obra de Domènec i Muntaner, impotent escenari de les malifetes del pare de la núvia.
Les actuacions implacables del superjutge Garzón, amb Prenafeta i Alavedra emmanillats com uns vulgars lladregots, i lautoconfessió pública del senyor Millet palesen com hem passat de loasi català a una nova versió de la cova dAlí Babà.