Té, el llibre, els dies comptats?
He assistit a una conferència que mha deixat impressionat. He escoltat arguments que ja havia sentit en anteriors ocasions, però mha sorprès la simplicitat amb què el ponent (ladvocat Malcom Bain, especialista en drets dautor a Internet) ha exposat algunes idees sobre el futur dels llibres i, en general, els mitjans de comunicació en suport de paper. En poques paraules, lespecialista ha dit que el llibre, tal com lhem conegut durant els darrers 5 segles, té els dies comptats, que desapareixerà. I no daquí a vint-i-cinc o cinquanta anys, sinó que la cosa començarà daquí a un parell danys. El detonant del canvi lidentifica amb leclosió dels llibres electrònics (e-book), que, segons les previsions, esdevindrà lautèntica estrella dels regals tecnològics aquest Nadal.
Podem pensar que és una previsió massa arriscada i segurament la cosa no anirà tan ràpid com alguns diuen, però estic convençut que això que altres asseguren que el paper no morirà mai tampoc no és cert. I això val tant per als llibres com per als diaris i revistes. Per què no hauria de desaparèixer el suport paper si napareixen altres amb uns avantatges evidents? Que no va desaparèixer la diligència i el tren de vapor amb tota laureola romàntica amb què ara ens apareixen davant la major comoditat, rapidesa i eficiència del vehicles amb motor dexplosió o elèctrics? Si ara no veiem encara clar que el futur està situat en els mitjans de tecnologia digital és probablement perquè aquests encara estan en una fase incipient del seu desenvolupament i encara són tecnològicament imperfectes. És fàcil adonar-sen comparant només com eren els ordinadors o els telèfons mòbils o qualsevol altre gadget electrònic fa deu anys i com són ara. No hi ha punt de comparació i només cal imaginar com hauran millorat daquí a un temps molt curt. Això és el que passarà amb le-book. Ara el veiem com una cosa estrambòtica i llunyana. Ja ho veurem daquí a pocs anys, sinó dos, posem-nhi quatre o cinc. En tindrem i lutilitzarem perquè serà molt més còmode, i probablement barat, que el llibre tradicional. I el mateix passa amb els diaris i tot tipus de publicacions.
Fa anys que els responsables de mitjans de comunicació debaten sobre si els diaris en paper tenen futur o no. O quin futur tenen. I les previsions, més en aquests moments de crisi global, són molt pessimistes. Diaris centenaris dels Estats Units tanquen submergits en deutes. A Europa les coses no van gens bé i a Espanya mateix les principals capçaleres intenten tallar la caiguda dingressos de publicitat, però també de vendes al quiosc amb acords laborals per reduir la plantilla i, si és necessari, amb prejubilacions i acomiadaments.
De laltra banda de lAtlàntic, on sempre ens porten un avantatge de dos o tres anys, arriba el convenciment que el futur és a la xarxa, però tampoc tal com la coneixem ara, és a dir, gratis total. Internet sha fet tan gran que, tal com està plantejada ara per ara la creació de continguts tothom pot penjar el que sigui i tots estem disposats a consumir qualsevol cosa que hi trobem no tenim cap garantia de qualitat. Aquí és on, segons els experts, la fins ara dita premsa pot trobar el seu paper: canviar de canal (del paper a la xarxa) però mantenint el rigor i la qualitat professional amb què se suposa que durant segles sha guanyat el prestigi en el paper. És clar que perquè això funcioni sha dacabar amb el gratis total. Perquè fer informació de qualitat és car i, per tant, dalgun lloc han de sortir els ingressos. Shan fet proves amb la inserció de publicitat (bàners) però no sembla un camí amb gaire futur. En canvi, sí que és més prometedora lalternativa del micropagament, és a dir, pagar unes quantitats molt petites (probablement només uns cèntims deuro) per poder llegir articles i informacions.
Ho veieu impossible? Fem alguns números. Quina mitjana dinformacions de Revista Cambrils Diari Digital consulteu cada dia? Si posem que tres, això vol dir quinze a la setmana i, per tant, al votant de 780 al cap de lany. Estaríem disposats a pagar, per exemple, tres cèntims per cada article llegit? Si la resposta és afirmativa, això ens costaria uns 23 euros anuals. Segurament haureu pensat: Sí, home... Això no ho pagaré mai. Doncs bé, pregunto: sabeu quant us costa la subscripció anual a la Revista Cambrils (en paper)? La resposta és 33 euros. Daquí a uns anys en tornarem a parlar.
(Demano disculpes als responsables de la Revista per haver-la pres com a exemple. A la mateixa conclusió arribarem, i encara més contundent, si fem lexercici amb La Vanguardia o el Diari de Tarragona).
Xavier Bas és periodista
Podem pensar que és una previsió massa arriscada i segurament la cosa no anirà tan ràpid com alguns diuen, però estic convençut que això que altres asseguren que el paper no morirà mai tampoc no és cert. I això val tant per als llibres com per als diaris i revistes. Per què no hauria de desaparèixer el suport paper si napareixen altres amb uns avantatges evidents? Que no va desaparèixer la diligència i el tren de vapor amb tota laureola romàntica amb què ara ens apareixen davant la major comoditat, rapidesa i eficiència del vehicles amb motor dexplosió o elèctrics? Si ara no veiem encara clar que el futur està situat en els mitjans de tecnologia digital és probablement perquè aquests encara estan en una fase incipient del seu desenvolupament i encara són tecnològicament imperfectes. És fàcil adonar-sen comparant només com eren els ordinadors o els telèfons mòbils o qualsevol altre gadget electrònic fa deu anys i com són ara. No hi ha punt de comparació i només cal imaginar com hauran millorat daquí a un temps molt curt. Això és el que passarà amb le-book. Ara el veiem com una cosa estrambòtica i llunyana. Ja ho veurem daquí a pocs anys, sinó dos, posem-nhi quatre o cinc. En tindrem i lutilitzarem perquè serà molt més còmode, i probablement barat, que el llibre tradicional. I el mateix passa amb els diaris i tot tipus de publicacions.
Fa anys que els responsables de mitjans de comunicació debaten sobre si els diaris en paper tenen futur o no. O quin futur tenen. I les previsions, més en aquests moments de crisi global, són molt pessimistes. Diaris centenaris dels Estats Units tanquen submergits en deutes. A Europa les coses no van gens bé i a Espanya mateix les principals capçaleres intenten tallar la caiguda dingressos de publicitat, però també de vendes al quiosc amb acords laborals per reduir la plantilla i, si és necessari, amb prejubilacions i acomiadaments.
De laltra banda de lAtlàntic, on sempre ens porten un avantatge de dos o tres anys, arriba el convenciment que el futur és a la xarxa, però tampoc tal com la coneixem ara, és a dir, gratis total. Internet sha fet tan gran que, tal com està plantejada ara per ara la creació de continguts tothom pot penjar el que sigui i tots estem disposats a consumir qualsevol cosa que hi trobem no tenim cap garantia de qualitat. Aquí és on, segons els experts, la fins ara dita premsa pot trobar el seu paper: canviar de canal (del paper a la xarxa) però mantenint el rigor i la qualitat professional amb què se suposa que durant segles sha guanyat el prestigi en el paper. És clar que perquè això funcioni sha dacabar amb el gratis total. Perquè fer informació de qualitat és car i, per tant, dalgun lloc han de sortir els ingressos. Shan fet proves amb la inserció de publicitat (bàners) però no sembla un camí amb gaire futur. En canvi, sí que és més prometedora lalternativa del micropagament, és a dir, pagar unes quantitats molt petites (probablement només uns cèntims deuro) per poder llegir articles i informacions.
Ho veieu impossible? Fem alguns números. Quina mitjana dinformacions de Revista Cambrils Diari Digital consulteu cada dia? Si posem que tres, això vol dir quinze a la setmana i, per tant, al votant de 780 al cap de lany. Estaríem disposats a pagar, per exemple, tres cèntims per cada article llegit? Si la resposta és afirmativa, això ens costaria uns 23 euros anuals. Segurament haureu pensat: Sí, home... Això no ho pagaré mai. Doncs bé, pregunto: sabeu quant us costa la subscripció anual a la Revista Cambrils (en paper)? La resposta és 33 euros. Daquí a uns anys en tornarem a parlar.
(Demano disculpes als responsables de la Revista per haver-la pres com a exemple. A la mateixa conclusió arribarem, i encara més contundent, si fem lexercici amb La Vanguardia o el Diari de Tarragona).
Xavier Bas és periodista