Amb l’arribada de Barack Obama a la presidència dels Estats Units, a tots els periodistes del món els devien bullir els cervells per veure com tocaven la qüestió de la raça i no molestar ningú per dir que és el primer president negre de la història d’aquest país. Perquè aquesta és la realitat, és el primer home de raça negra que governa els Estats Units. Per això, tant allà com aquí, van començar a referir-se a aquest fet amb tot un plegat d’eufemismes que no tenen cap sentit per no utilitzar la paraula negre. I de tots ells el que més em sorprèn (i es veu que ha generat força debat) és el d’afroamericà, que òbviament no es refereix a la raça sinó a l’origen. Aquest eufemisme (és a dir, la paraula que es fa servir per evitar-ne una altra que per qüestions de moralitat –és a dir, que poden canviar amb el temps– sona malament) no té cap sentit, és com si jo digués que sóc cambrilencomaialenc en comptes de blanc (o de raça blanca). En l’origen de les persones, quantes procedències hi poden haver? Moltes. Així que per què pretenem amagar darrere la paraula afroamericà el nom d’una raça que a més encara s’estigmatitza més amb aquest eufemisme. Afroamericà precisament recorda que aquestes persones són descendents d’africans (negres) raptats i transportats al “nou” continent com a esclaus perquè eren considerats una raça inferior, una cosa de la qual no ens en podem sentir gens orgullosos. Però en l’actualitat, quin problema hi ha amb les races? Encara no tenim prou integrada la diversitat? Encara ens ha de fer por parlar de negres, àrabs, blancs, asiàtics... La raça només hauria de ser un descriptor, igual que diem que algú té els cabells llargs o curts, o rossos o morenos, o si és alt o és prim. De fet no sé quin eufemisme em rebenta més, si afroamericà o de color... “Son pare era de color”. I de quin color era? Ah, de color negre! Doncs era negre, perquè de colors tots en tenim un. Si ens ha tocat el sol, en tenim un; si ens trobem malament, en tenim un altre... En anglès aquest mateix eufemisme és colored (és a dir, acolorit), no sé per què aquí es va traduir per de color, tot i que al cap i a la fi és el mateix, perquè s’usa (amb no sé quin pudor, no sé quina moral) per no ofendre. I com pot ser una ofensa un color?

I parlant d’eufemismes que se solen fer servir per no ofendre “minories”, un altre que és odiós és el de comunitat. A tort i dret es parla de la comunitat gitana, la comunitat magribina, la comunitat afroamericana... Quina realitat representen aquestes comunitats? Si diem “la comunitat gitana de Cambrils”, a qui ens referim? a tres o quatre persones d’ètnia gitana (que seria una forma més apropiada) o a totes i cadascuna de les persones d’aquesta ètnia de Cambrils en bloc? Quantes comunitats d’ètnies diferents hi poden haver a Cambrils? I al món?

I és que la millor forma de lluitar contra la intolerància davant la diferència és viure amb normalitat la diversitat, i anomenar les coses pel seu nom, perquè amb l’únic que podem ofendre algú és amb el nostre comportament i amb la nostra actitud; les paraules només són paraules i el vent se les endú.

Valgui per qui l’hi valgui.