L’enorme abstenció en les recents eleccions al Parlament Europeu és, al meu entendre, un reflex del passotisme de la ciutadania respecte aquesta institució. Les xifres canten. Si algú es va escandalitzar amb el gairebé 70% d’abstenció dels cambrilencs (el 68,51% exactament), amb les xifres a la mà podem veure que estem a prop del total d’abstenció de Catalunya, que va ser del 63,06% i veiem també que aquest 68,51% ens atansa a l’abstenció de la comunitat autònoma de Ceuta (amb el 68,35%), la comunitat més abstencionista de tot l’Estat. El més curiós del cas és que del total de 19 comunitats autònomes, el vot va superar l’abstenció (és a dir, que la participació va ser superior al 50%) en només 7 comunitats, una dada que també s’atansa a les dades europees, on dels 27 estats, en només 9 la participació va ser superior al 50%, i tot i així s’hauria de dir que en dos d’aquests estats (Luxemburg i Bèlgica, curiosament) el vot és obligatori.

Així, doncs, el total europeu d’abstenció a les eleccions ha sigut del 57% (és a dir, 57 de cada 100 europeus no han votat) i aquesta és una dada molt significativa. Amb les xifres a la mà, el Parlament Europeu no arriba a l’aprovat. I caldria preguntar-se: aquest 57% d’abstenció (o el 43% de participació, segons com es miri) legitima un govern?

Fóra bo que l’eurocambra (i de fet tota la classe política) fes una profunda reflexió sobre aquest alt índex d’abstenció. Haurien de fer un exercici d’autocrítica i veure què no s’està fent bé perquè l’eurociutadania passi tant d’aquest ens. Els analistes polítics deuen tindre les seves hipòtesis, però a nivell de carrer, ni ens sentim europeus, ni sabem què coi es fa al Parlament, ni qui són els eurodiputats, ni ens interessa. És més, el pensament majoritari és que hi hagi qui hi hagi els polítics fotran el que voldran, i aquest és un pensament molt estès en tots els àmbits de la política, local, nacional, estatal... i és allò del descrèdit de la classe política.

Seria interessant poder arribar a discernir si l’euroabstenció és deguda a l’eurodesconeixement o a l’euroescepticisme. Suposo que a banda d’un cert euroescepticisme, és veritat que hi ha un gran desconeixement sobre el funcionament i les atribucions del Parlament Europeu, però això no és culpa del ciutadà. Si es fes una campanya continuada d’acostament a la ciutadania amb un seguiment més exhaustiu de la política europea i més pedagogia de la institució, potser aquesta arribaria al ciutadà, perquè amb campanyes puntuals d’informació i amb l’organització de visites al Parlament Europeu no n’hi ha prou. Tampoc hi ajuda que el Parlament Europeu tingui alternança en la presidència, que a més no es personalitza, sinó que correspon a un país, que és representat pel president de torn. I tampoc hi ajuda tenir uns eurodiputats, que, com deia el company Jaume Borràs en la seva columna d’abril, acaben al Parlament Europeu com a culminació de la seva carrera política i fan que l’eurocambra es converteixi en un “exili daurat de polítics retirats, un autèntic cementiri d’elefants”. Tot això no ajuda a veure-hi una institució propera, dinàmica, resolutiva, jove, sinó més aviat al contrari, una institució llunyana, complicada, diplomàtica (en el sentit estricte), encarcarada i una mica de fireta, que per no tenir no té ni un president com Déu mana.

Valgui per qui l’hi valgui.