Vinyols, 800 anys
El 12 de desembre de 1210, l'arquebisbe Ramon de Rocabertí feia donació del lloc de Vinyols a Pere de Clariana perquè hi erigís un poble sota la jurisdicció de l'església tarragonina. Aquesta informació ens és coneguda gràcies a l'obra del canonge Josep Blanch (1620-1672), que devia poder consultar la documentació original que actualment no s'ha conservat sobre la fundació del poble. En aquell moment, feia més de cinquanta anys que els comtats catalans havien completat l'ocupació de les regions meridionals del Principat. Una multitud de colons es van establir sobre el territori (no sembla que hi romanguessin gaires autòctons) en operacions de poblament dirigides per cavallers, militars ennoblits, sota el patrocini del rei i l'Església. Cambrils, Vilafortuny i els Arcs van ser nuclis primerencs a banda i banda del vell camí ral que menava cap a Tarragona i Tortosa. Era una època de creixement econòmic, en què es rompen terres per estendre els conreus, d'acord amb pactes i establiments entre individus i famílies de les diferents capes de la societat.
Una de les primeres qüestions que ens plantegem sobre la fundació del poble de Vinyols és per què es va triar aquella ubicació. En un article recent, l'historiador vinyolenc Laureà Pagarolas s'inclina per l'ocupació d'un antic assentament, potser els vestigis d'un establiment d'època romana. Malgrat el risc d'associar estructures medievals amb antics centres d'època antiga pel gran lapse de temps transcorregut entre tots dos períodes (uns vuit-cents anys en aquest cas) i pel fet que no existeixen dades sobre poblaments entre aquests dos moments, el cert és que el nou establiment no es devia alçar sobre el no-res i és versemblant pensar que existiria alguna estructura prèvia que organitzaria el territori.
A l'inici, el poble de Vinyols es va desenvolupar, com tots, entorn d'un petit castell i l'any 1246 es va començar a edificar l'església, dependent de Sant Joan dels Arcs. Finalment, el nucli dels Arcs va entrar en una severa decadència, que el portaria al seu total abandonament. Ha calgut esperar fins aquest darrer estiu per desenterrar els fonaments colgats d'una part de l'antic llogarret, situat a la partida de la Fontcoberta, on diversos indicis ja ho indicaven. El descobriment de les restes dels Arcs ha causat admiració entre els vinyolencs (i en mi mateix, pel vincle que m'hi uneix), justament en un moment en què es preparaven els actes de commemoració del vuitè centenari de la fundació de Vinyols. La població vinyolenca se sent orgullosa de la seva modesta història i la troballa de les restes dels Arcs al capdavall del seu terme ha permès evidenciar de forma tangible i física el referent històric fundacional que tots els pobles desitgen. De fet, antigament el municipi de Vinyols i els Arcs arribava fins al mar, però en algun moment del segle XIX es va dur a terme una permuta amb Cambrils, en què aquest municipi s'annexionava una estreta franja costera que li servia de corredor de comunicació amb Vilafortuny, antic terme rònec integrat a Cambrils a mitjan d'aquella centúria. Anys després, aquesta operació ha estat maleïda per alguns vinyolencs, que hi han vist una pèrdua de l'oportunitat de participar en el negoci immobiliari associat al turisme, almenys durant aquella primera fase a finals del franquisme.
Vinyols és un poble molt relacionat amb Cambrils, potser el que més, però són molts els cambrilencs que el desconeixen. De fet, els dos nuclis urbans actuals del municipi són dues realitats força diferents. Amunt, el poble de Vinyols presenta una configuració i un paisatge típics del Camp de Tarragona. No recordo qui era (potser l'etnòleg Violant i Simorra) que es va referir a Vinyols com una localitat de pagesos benestants i treballadors. Sens dubte, la pagesia hi ha estat majoritària fins anys recents, però l'actual crisi del món agrari haurà donat el cop de mort definitiu a aquest sector. Ara bé, l'explosió urbanística que ha sofert el poble els darrers anys (efectuada, això sí, amb uns criteris de major qualitat urbana que en altres indrets, sense estar exclosa, però, de crítiques) ha atret nous habitants, a canvi de convertir-se en un poble dormitori de Reus i les localitats costeres. En canvi, el nucli puixant del Molí d'Avall s'ha desenvolupat totalment integrat en la trama urbana de Cambrils, amb una composició social força diferent al nucli matriu (només cal comparar els resultats electorals per verificar-ho) i un percentatge de població estacional molt elevat. Són, per tant, dues realitats que transiten per camins diferents, dins del marc del mateix terme municipal: mentre una celebra enguany els seus vuit-cents anys d'existència ininterrompuda, l'altra no deu passar dels vint-i-pocs anys.
Per molts anys, veïns!
Una de les primeres qüestions que ens plantegem sobre la fundació del poble de Vinyols és per què es va triar aquella ubicació. En un article recent, l'historiador vinyolenc Laureà Pagarolas s'inclina per l'ocupació d'un antic assentament, potser els vestigis d'un establiment d'època romana. Malgrat el risc d'associar estructures medievals amb antics centres d'època antiga pel gran lapse de temps transcorregut entre tots dos períodes (uns vuit-cents anys en aquest cas) i pel fet que no existeixen dades sobre poblaments entre aquests dos moments, el cert és que el nou establiment no es devia alçar sobre el no-res i és versemblant pensar que existiria alguna estructura prèvia que organitzaria el territori.
A l'inici, el poble de Vinyols es va desenvolupar, com tots, entorn d'un petit castell i l'any 1246 es va començar a edificar l'església, dependent de Sant Joan dels Arcs. Finalment, el nucli dels Arcs va entrar en una severa decadència, que el portaria al seu total abandonament. Ha calgut esperar fins aquest darrer estiu per desenterrar els fonaments colgats d'una part de l'antic llogarret, situat a la partida de la Fontcoberta, on diversos indicis ja ho indicaven. El descobriment de les restes dels Arcs ha causat admiració entre els vinyolencs (i en mi mateix, pel vincle que m'hi uneix), justament en un moment en què es preparaven els actes de commemoració del vuitè centenari de la fundació de Vinyols. La població vinyolenca se sent orgullosa de la seva modesta història i la troballa de les restes dels Arcs al capdavall del seu terme ha permès evidenciar de forma tangible i física el referent històric fundacional que tots els pobles desitgen. De fet, antigament el municipi de Vinyols i els Arcs arribava fins al mar, però en algun moment del segle XIX es va dur a terme una permuta amb Cambrils, en què aquest municipi s'annexionava una estreta franja costera que li servia de corredor de comunicació amb Vilafortuny, antic terme rònec integrat a Cambrils a mitjan d'aquella centúria. Anys després, aquesta operació ha estat maleïda per alguns vinyolencs, que hi han vist una pèrdua de l'oportunitat de participar en el negoci immobiliari associat al turisme, almenys durant aquella primera fase a finals del franquisme.
Vinyols és un poble molt relacionat amb Cambrils, potser el que més, però són molts els cambrilencs que el desconeixen. De fet, els dos nuclis urbans actuals del municipi són dues realitats força diferents. Amunt, el poble de Vinyols presenta una configuració i un paisatge típics del Camp de Tarragona. No recordo qui era (potser l'etnòleg Violant i Simorra) que es va referir a Vinyols com una localitat de pagesos benestants i treballadors. Sens dubte, la pagesia hi ha estat majoritària fins anys recents, però l'actual crisi del món agrari haurà donat el cop de mort definitiu a aquest sector. Ara bé, l'explosió urbanística que ha sofert el poble els darrers anys (efectuada, això sí, amb uns criteris de major qualitat urbana que en altres indrets, sense estar exclosa, però, de crítiques) ha atret nous habitants, a canvi de convertir-se en un poble dormitori de Reus i les localitats costeres. En canvi, el nucli puixant del Molí d'Avall s'ha desenvolupat totalment integrat en la trama urbana de Cambrils, amb una composició social força diferent al nucli matriu (només cal comparar els resultats electorals per verificar-ho) i un percentatge de població estacional molt elevat. Són, per tant, dues realitats que transiten per camins diferents, dins del marc del mateix terme municipal: mentre una celebra enguany els seus vuit-cents anys d'existència ininterrompuda, l'altra no deu passar dels vint-i-pocs anys.
Per molts anys, veïns!