La cuina industrialitzada
La cuina, a molts llocs, per no dir a tot arreu, s'ha industrialitzat. El gust autèntic de les coses no és el mateix, és un altre. Les mercaderies i els plats més inversemblants han estat envasats i conservats amb procediments químics perquè tinguin més durada. La cuina com a art de lentitud, de paciència, de moderació, de calma, han passat avall. Jo voldria saber si es pot fer alguna cosa en aquest món si no és a base d'observació i calma. Tot el que no sigui obeir aquests principis és cosa de primaris. Ara es fa una cuina anomenada revolucionària. O sigui, del fet tan antic i tan conegut com és el cuinar, a la cosa més tradicional i mediàtica, li apliquen aquest adjectiu tan polititzat. Voleu dir que si es va politizant i revolucionant la cuina cada dia no menjarem més malament?
Però el curiós del cas és que la gent cada dia vol menjar millor, sobretot ara que es va tant al restaurant. Volen menjar cada dia millor, però sempre fora de la cuina tradicional, de la cuina del país. Això ha portat a alguns propietaris d'establiments a canviar la seva cuina familiar i tradicional, i oferir plats extravagants, de barreges poc meditades, sense sentit, només pel fet d'oferir cuina revolucionària, per estar a la moda. Aquests professionals tan atrevits mentre es van mantenir en els límits de la seva cuina casolana, feta i provada durant molts anys, van crear, de vegades, molt bons plats.
He intentat d'escriure que, de vegades, aquesta cuina revolucionària pot haver arribat a algun bon resultat, en sóc testimoni. Però ha passat una cosa curiosa: aquestes combinacions culinàries s'han desplaçat de la cuina familiar als establiments de restauració pública pel fet de ser cares. Dels ingredients necessaris per fer un plat casolà, per fer-ne un d'igual de cuina revolucionària, val el doble. Són plats d'establiments destinats a persones que vagin llargues de butxaca.
Arribat a aquest punt, potser s'hauria de posar de manifest com n'és d'agradable viure en un país habitat per gent normalment ben alimentada, al darrere, però, d'algunes referències personals: jo no he estat mai cuiner. Sóc aficionat a cuinar i tinc petites idees d'algunes receptes. De la cuina el que més m'interessa són els resultats, l'eficàcia. El meu ideal culinari és la simplicitat, amb un grau de substància, paciència i un punt afectuós ver les persones que per les quals cuino. En els guisats no sóc partidari de les coses dolces: mel, melmelades, sucre. No he estat mai partidari de les cuines exòtiques ni rebuscades. M'agrada menjar amb cullera, forquilla i ganivet, més que amb els dits o els palets. No he arribat mai a comprendre perquè les coses exòtiques, pel sol fet de ser-ho, han de ser boníssimes i incomparables.
Per tot plegat, si voleu, sóc corrent, avorrit i monòton, però aquesta monotonia m'agrada, perquè no crec que les novetats com a sistema ajudin a passar bé la vida. Sobre els elements estranys que semblen haver-se infiltrat a la nostra cuina, em mantinc dintre del meu tradicionalisme sistemàtic, que, ben mirat, tampoc em va tan malament.
Nosaltres tenim una cuina amb defectes i qualitats, molt ben construïda i provada, que ha alimentat un país durant molts anys. Podrà agradar més o menys, però, en definitiva, és la nostra. És l'única que tenim. No en tenim d'altra, i a mi m'agrada. Què hi farem?
Però el curiós del cas és que la gent cada dia vol menjar millor, sobretot ara que es va tant al restaurant. Volen menjar cada dia millor, però sempre fora de la cuina tradicional, de la cuina del país. Això ha portat a alguns propietaris d'establiments a canviar la seva cuina familiar i tradicional, i oferir plats extravagants, de barreges poc meditades, sense sentit, només pel fet d'oferir cuina revolucionària, per estar a la moda. Aquests professionals tan atrevits mentre es van mantenir en els límits de la seva cuina casolana, feta i provada durant molts anys, van crear, de vegades, molt bons plats.
He intentat d'escriure que, de vegades, aquesta cuina revolucionària pot haver arribat a algun bon resultat, en sóc testimoni. Però ha passat una cosa curiosa: aquestes combinacions culinàries s'han desplaçat de la cuina familiar als establiments de restauració pública pel fet de ser cares. Dels ingredients necessaris per fer un plat casolà, per fer-ne un d'igual de cuina revolucionària, val el doble. Són plats d'establiments destinats a persones que vagin llargues de butxaca.
Arribat a aquest punt, potser s'hauria de posar de manifest com n'és d'agradable viure en un país habitat per gent normalment ben alimentada, al darrere, però, d'algunes referències personals: jo no he estat mai cuiner. Sóc aficionat a cuinar i tinc petites idees d'algunes receptes. De la cuina el que més m'interessa són els resultats, l'eficàcia. El meu ideal culinari és la simplicitat, amb un grau de substància, paciència i un punt afectuós ver les persones que per les quals cuino. En els guisats no sóc partidari de les coses dolces: mel, melmelades, sucre. No he estat mai partidari de les cuines exòtiques ni rebuscades. M'agrada menjar amb cullera, forquilla i ganivet, més que amb els dits o els palets. No he arribat mai a comprendre perquè les coses exòtiques, pel sol fet de ser-ho, han de ser boníssimes i incomparables.
Per tot plegat, si voleu, sóc corrent, avorrit i monòton, però aquesta monotonia m'agrada, perquè no crec que les novetats com a sistema ajudin a passar bé la vida. Sobre els elements estranys que semblen haver-se infiltrat a la nostra cuina, em mantinc dintre del meu tradicionalisme sistemàtic, que, ben mirat, tampoc em va tan malament.
Nosaltres tenim una cuina amb defectes i qualitats, molt ben construïda i provada, que ha alimentat un país durant molts anys. Podrà agradar més o menys, però, en definitiva, és la nostra. És l'única que tenim. No en tenim d'altra, i a mi m'agrada. Què hi farem?