El descans entrena?
El mes passat parlàvem dels weekend warriors, aquells agosarats esportistes de cap de setmana o d'un dia per setmana que realitzen la seva activitat amb una intensitat força elevada, sense preparació prèvia, sense escalfar i sense donar continuïtat ni regularitat a un entrenament que prepari mínimament el cos per a aquests esforços, que tot i ser d'un dia puntual, la seva intensitat d'execució els converteix en certament perillosos per a la salut.
En l'altre vessant hi ha aquells que també posen en perill la seva salut però per l'efecte contrari, és a dir, per entrenar sense donar ni un dia de descans al seu cos. Seria una cosa semblant a la vigorexia, però no exactament igual, ja que en aquest cas moltes vegades no es descansa per desconeixement dels efectes de l'entrenament. Qui pateix vigorexia (en català complex d'Adonis) té o comença a tenir un trastorn mental que li desenfoca la realitat i, com a tal, s'ha de tractar.
Algunes d'aquestes persones que no volen deixar d'entrenar no compten amb el fet que no tot es basa en entrenar com més millor. S'ha de saber que l'exercici d'entrenament sigui quin sigui (a unes intensitats determinades) no deixa de ser una agressió per al cos. De fet, de vegades arribem al microtrencament de fibres degut al fet que certs feixos d'aquestes fibres no estan activats, ja que l'activitat o exercici d'entrenament que hem fet fins aquell moment no ho ha requerit així. En el moment en què fem un augment de la intensitat, ja sigui perquè seguim una progressió o perquè notem que allò que estem fent ja no té efecte sobre el nostre cos, activem noves fibres que ja teníem però que estaven inactives. L'activació d'aquestes fibres ens provoca dolor ("agulletes") i aquest durarà fins que les fibres s'adaptin a les noves càrregues d'entrenament (entenem com a càrregues no només l'augment en pesos, sinó també de distàncies, velocitats d'execució, temps total d'entrenament, etc.) o deixem d'entrenar directament.
Bé, doncs, el fet que existeixi dolor o que simplement notem en els músculs aquell esforç de més que suposa un increment d'intensitat en l'entrenament, és un clar exemple que la pràctica d'exercici físic suposa una agressió per al cos humà, això sí, de forma controlada (o així hauria de ser). Aquest estrès provoca que el cos amb el pas del temps es vagi esgotant, ja que hi ha una repetició (més o menys sistemàtica) de l'estímul que suposa l'entrenament. Aquest esgotament, estrès o cansament s'ha de deixar descansar i aquest descans ha de ser amb repòs (podríem parlar d'altres formes de descans, però ara no toca).
Si deixem descansar el cos, quan tornem a la pràctica de l'exercici notarem clarament com estem amb un vigor i un ànim per entrenar molt elevats. El fet de deixar descansar l'organisme fa que l'estímul d'entrenament s'acceptí d'una forma millor que abans del descans (parlem de dos o tres dies de descans), i que siguem capaços de suportar càrregues d'entrenament més elevades, ja que les anteriors al descans no suposaran l'esforç esperat, sinó inferior, havent d'augmentar, doncs, el nivell de l'entrenament, que a la fi és el que es pretén.
Per tant, el descans no només entrena (que sí), sinó que a més deixa el cos en un estat millor per a l'acceptació de nous estímuls i noves càrregues, fent palesa de forma clara la teoria de la supercompensació.
Això és real. El que no pot ser és voler entrenar cada dia sense descansar-ne cap. Cal assessorar-se. És el teu cos i, si et passes amb ell, demà no podràs entrenar i no tindràs progrés. Tampoc el tindràs si cada dia fas el mateix. Els principis de l'entrenament han de seguir vigents.
En l'altre vessant hi ha aquells que també posen en perill la seva salut però per l'efecte contrari, és a dir, per entrenar sense donar ni un dia de descans al seu cos. Seria una cosa semblant a la vigorexia, però no exactament igual, ja que en aquest cas moltes vegades no es descansa per desconeixement dels efectes de l'entrenament. Qui pateix vigorexia (en català complex d'Adonis) té o comença a tenir un trastorn mental que li desenfoca la realitat i, com a tal, s'ha de tractar.
Algunes d'aquestes persones que no volen deixar d'entrenar no compten amb el fet que no tot es basa en entrenar com més millor. S'ha de saber que l'exercici d'entrenament sigui quin sigui (a unes intensitats determinades) no deixa de ser una agressió per al cos. De fet, de vegades arribem al microtrencament de fibres degut al fet que certs feixos d'aquestes fibres no estan activats, ja que l'activitat o exercici d'entrenament que hem fet fins aquell moment no ho ha requerit així. En el moment en què fem un augment de la intensitat, ja sigui perquè seguim una progressió o perquè notem que allò que estem fent ja no té efecte sobre el nostre cos, activem noves fibres que ja teníem però que estaven inactives. L'activació d'aquestes fibres ens provoca dolor ("agulletes") i aquest durarà fins que les fibres s'adaptin a les noves càrregues d'entrenament (entenem com a càrregues no només l'augment en pesos, sinó també de distàncies, velocitats d'execució, temps total d'entrenament, etc.) o deixem d'entrenar directament.
Bé, doncs, el fet que existeixi dolor o que simplement notem en els músculs aquell esforç de més que suposa un increment d'intensitat en l'entrenament, és un clar exemple que la pràctica d'exercici físic suposa una agressió per al cos humà, això sí, de forma controlada (o així hauria de ser). Aquest estrès provoca que el cos amb el pas del temps es vagi esgotant, ja que hi ha una repetició (més o menys sistemàtica) de l'estímul que suposa l'entrenament. Aquest esgotament, estrès o cansament s'ha de deixar descansar i aquest descans ha de ser amb repòs (podríem parlar d'altres formes de descans, però ara no toca).
Si deixem descansar el cos, quan tornem a la pràctica de l'exercici notarem clarament com estem amb un vigor i un ànim per entrenar molt elevats. El fet de deixar descansar l'organisme fa que l'estímul d'entrenament s'acceptí d'una forma millor que abans del descans (parlem de dos o tres dies de descans), i que siguem capaços de suportar càrregues d'entrenament més elevades, ja que les anteriors al descans no suposaran l'esforç esperat, sinó inferior, havent d'augmentar, doncs, el nivell de l'entrenament, que a la fi és el que es pretén.
Per tant, el descans no només entrena (que sí), sinó que a més deixa el cos en un estat millor per a l'acceptació de nous estímuls i noves càrregues, fent palesa de forma clara la teoria de la supercompensació.
Això és real. El que no pot ser és voler entrenar cada dia sense descansar-ne cap. Cal assessorar-se. És el teu cos i, si et passes amb ell, demà no podràs entrenar i no tindràs progrés. Tampoc el tindràs si cada dia fas el mateix. Els principis de l'entrenament han de seguir vigents.