Crònica de Nadal
Es considera que les festes de Nadal són les més tradicionals del calendari festiu occidental. Entenc tradicional com una cosa atàvica, d'arrels antigues, però també reiterativa i cíclica. Sembla que el nostre comportament per Nadal està culturalment programat: sabem què menjar, quan i amb qui; quan fer presents i de quina manera; què dir als nostres amics i parents, etc. I, a més, creiem que la nostra societat ho ha fet així des de fa segles. De la mateixa manera que el cristianisme va assimilar antigues festivitats paganes que se celebraven en aquestes dates (relacionades amb l'inici de l'allargament del dia), la societat contemporània ha transformat els valors religiosos i humanistes del Nadal en una exaltació laica de la felicitat i l'amor a la família, però també en un negoci comercial rodó. De fet, mai no ha existit un Nadal exclusivament religiós, sinó que sempre s'ha combinat amb nombrosos elements de profund arrelament antropològic. Molts costums, actualment força desvirtuats, apel·len als elements naturals més purs i als genis mitològics de l'hivern.
Així doncs, malgrat la idea d'immobilitat, tradició i rutina de les festes nadalenques, aquesta no és més que una mera il·lusió. El Nadal està en constant evolució. Per exemple, el naixement de Crist en una cova, amb l'escalf d'un bou i una mula (membres característics del nostre bestiari popular), i la posterior visita dels tres reis mags és una estampa immortalitzada en els pessebres, extreta dels evangelis apòcrifs i d'antigues creences. Altres tradicions han travessat una evolució llarga i lenta, com els pastorets, un gènere teatral popular d'arrels medievals. En canvi, hi ha costums que s'han perdut, estan en declivi o només es preserven en determinades contrades, com els carnestoltes de Nadal, els captiris, les fogueres, el cant de la Sibil·la, les quines i les plenes (jocs d'atzar del nord del país), les inno-centades (amb les típiques llufes, follets femenins de la mitologia catalana) o l'Home dels Nassos (potser l'antic déu romà Janus?). Els interessos comercials, i sovint també polítics, han pressionat perquè s'introduïssin costums importats o directament inventats ex novo. El fet d'empassar-se dotze grans de raïm durant les primeres campanades de l'any nou no és altra cosa que una invenció que enguany complirà un segle (a Itàlia mengen llenties!). En canvi, l'entranyable pare Noel és una banalització de la uniformitat cultural que predica el món globalitzat. Darrerament, es poden veure ninots al·lusius penjats dels balcons de les cases. El pare Noel estandarditzat està arraconant la riquesa cultural de genis nadalencs com en Fumera de la Costa Brava, l'Olentzero dels bascos o el Christkindl d'Àustria, un país on s'ha organitzat una forta oposició al pare Noel.
També el costum de fer cagar el tió ha resultat molt desvirtuat, "a ple dia, sense ombres d'intimitat, sense llar ni família [...] un sofert tió amb cara de tòfol i una ridícula barretina", escriu l'etnòleg Joan Soler i Amigó. El tió clàssic, una soca coberta sota una manteta, que després de cagar la nit de Nadal es feia cremar durant dies, és una pervivència d'un ritu antiquíssim. Sempre ha estat el Nadal un dia de despesa extraordinària, quan els àpats són més sumptuosos i les famílies es permetien alguns capricis. Abans, es feia dejuni la vigília de Nadal, que es trencava a mitjanit amb el ressopó per celebrar l'entrada al nou any, que abans era aquell dia. Avui, la nit de Cap d'Any o Ninou estem obligats a xalar en les revetlles a preu d'or. Enguany, a Cambrils ens hem quedat sense ball i hem hagut de recórrer a les festes organitzades en locals privats (per cert, com és que totes s'anuncien exclusivament en castellà?).
Amb tot aquest rebombori de celebracions, actualment ens trobem amb el fet que no pas tothom comparteix aquestes festes. Moltes persones queden embafades pels reclams comercials, la pressió social i familiar, i la hipocresia. Altres, els laïcitzants extremats (aquells que conceben el folklore com un conjunt d'activitats amarades de religiositat) s'esforcen a ignorar el Nadal. Encara més, cada vegada són més nombrosos els que han de treballar per Nadal, no només els imprescindibles serveis de torn, sinó també el món del turisme i la restauració. I, finalment, no oblidem els nostres conciutadans que professen altres creences i cultures. Tots ells es veuen abocats a l'esperit nadalenc. Almenys, que aquests dies ens serveixin per fer un balanç sincer de l'any i proposar-nos fermament que el proper sigui millor.
Així doncs, malgrat la idea d'immobilitat, tradició i rutina de les festes nadalenques, aquesta no és més que una mera il·lusió. El Nadal està en constant evolució. Per exemple, el naixement de Crist en una cova, amb l'escalf d'un bou i una mula (membres característics del nostre bestiari popular), i la posterior visita dels tres reis mags és una estampa immortalitzada en els pessebres, extreta dels evangelis apòcrifs i d'antigues creences. Altres tradicions han travessat una evolució llarga i lenta, com els pastorets, un gènere teatral popular d'arrels medievals. En canvi, hi ha costums que s'han perdut, estan en declivi o només es preserven en determinades contrades, com els carnestoltes de Nadal, els captiris, les fogueres, el cant de la Sibil·la, les quines i les plenes (jocs d'atzar del nord del país), les inno-centades (amb les típiques llufes, follets femenins de la mitologia catalana) o l'Home dels Nassos (potser l'antic déu romà Janus?). Els interessos comercials, i sovint també polítics, han pressionat perquè s'introduïssin costums importats o directament inventats ex novo. El fet d'empassar-se dotze grans de raïm durant les primeres campanades de l'any nou no és altra cosa que una invenció que enguany complirà un segle (a Itàlia mengen llenties!). En canvi, l'entranyable pare Noel és una banalització de la uniformitat cultural que predica el món globalitzat. Darrerament, es poden veure ninots al·lusius penjats dels balcons de les cases. El pare Noel estandarditzat està arraconant la riquesa cultural de genis nadalencs com en Fumera de la Costa Brava, l'Olentzero dels bascos o el Christkindl d'Àustria, un país on s'ha organitzat una forta oposició al pare Noel.
També el costum de fer cagar el tió ha resultat molt desvirtuat, "a ple dia, sense ombres d'intimitat, sense llar ni família [...] un sofert tió amb cara de tòfol i una ridícula barretina", escriu l'etnòleg Joan Soler i Amigó. El tió clàssic, una soca coberta sota una manteta, que després de cagar la nit de Nadal es feia cremar durant dies, és una pervivència d'un ritu antiquíssim. Sempre ha estat el Nadal un dia de despesa extraordinària, quan els àpats són més sumptuosos i les famílies es permetien alguns capricis. Abans, es feia dejuni la vigília de Nadal, que es trencava a mitjanit amb el ressopó per celebrar l'entrada al nou any, que abans era aquell dia. Avui, la nit de Cap d'Any o Ninou estem obligats a xalar en les revetlles a preu d'or. Enguany, a Cambrils ens hem quedat sense ball i hem hagut de recórrer a les festes organitzades en locals privats (per cert, com és que totes s'anuncien exclusivament en castellà?).
Amb tot aquest rebombori de celebracions, actualment ens trobem amb el fet que no pas tothom comparteix aquestes festes. Moltes persones queden embafades pels reclams comercials, la pressió social i familiar, i la hipocresia. Altres, els laïcitzants extremats (aquells que conceben el folklore com un conjunt d'activitats amarades de religiositat) s'esforcen a ignorar el Nadal. Encara més, cada vegada són més nombrosos els que han de treballar per Nadal, no només els imprescindibles serveis de torn, sinó també el món del turisme i la restauració. I, finalment, no oblidem els nostres conciutadans que professen altres creences i cultures. Tots ells es veuen abocats a l'esperit nadalenc. Almenys, que aquests dies ens serveixin per fer un balanç sincer de l'any i proposar-nos fermament que el proper sigui millor.