De la doctrina de l'ONU al café para dos
Aquesta tardor les plataformes independentistes han animat la política catalana; hi ha vida més enllà de l'avorrida espera de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Arran de les consultes que s'han fet a força poblacions del Principat, com la veïna Montbrió del Camp, urgeix plantejar-nos per què Catalunya no pot exercir el dret a l'autodeterminació?
L'any 1966 l'Assemblea General de l'ONU va aprovar dos importants documents: el Pacte Internacional de Drets Polítics i Civils i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals. En l'article 1.1 es diu: "Tots els pobles tenen el dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren el seu desenvolupament econòmic, social i cultural."
No cal ser un expert en la doctrina de les Nacions Unides per entendre'n el contingut; curiosament. Espanya va ratificar aquests Pactes l'any 1977, en plena transició cap a la democràcia. Han passat més de 30 anys i els governs espanyols continuen incomplint allò signat. Pel que sembla, la mobilització cívica pel dret a decidir els provoca més urticària que pactar amb pirates somalis. Només cal constatar com el Govern de Madrid va reaccionar davant la consulta ciutadana a Arenys de Munt.
Alguns pretesos experts neguen que Catalunya tingui el dret d'autodeterminació perquè no és una colònia d'Espanya. Veient l'espoli fiscal i el menyspreu permanent a la llengua catalana, no costa gaire sentir-se un natiu hostil a la infatigable tasca civilitzadora o espanyolitzadora del colonitzador de torn: José Patino, Primo de Rivera, Franco i epígons neojacobins de nova fornada, com la camaleònica Rosa Díez.
Al marge de possibles consideracions sobre què és i què no és una ia, només recordar com el poble d'Eslovàquia va tenir dreta decidir si volia continuar formant part de Txecoslovàquia; també les repúbliques bàltiques van decidir dir adéu a la URSS i ara estan dins la Unió Europea. Canadà, país d'una acreditada tradició democràtica, ha permès en pocs anys dues consultes independentistes al Quebec. Per cert, ni cap guerra civil ni cap apocalipsi van esdevenir després d'aquests referèndums.
Ells diuen que el marc constitucional impedeix aquestes consultes. Bé, potser ja comença a ser hora de qüestionar la Constitució de 1978, la qual s'ha convertit en quelcom sagrat i intocable. Bona part dels mals que patim ara, com la més que probable retallada de l'Estatut, venen de la gestació d'aquella meravellosa Carta Magna que semblava el paradís de les virtuts democràtiques, quan de fet era la clara renúncia de drets fonamentals del poble català, com el d'autodeterminació, per el pretès bé superior del consens i l'estabilitat.
De fet, el referèndum constitucional del 6 de desembre de 1978 no va permetre ni tan sols decidir la forma d'estat: monarquia o república. Era una mena de lot nadalenc: havies d'agafar la cistella sencera o quedar-te sense aguinaldo. Altres països, com Itàlia o Grècia, que també havien viscut dures experiències dictatorals: Mussolini i el Règim dels Coronels, van constatar que calia preguntar al poble sobirà si volien monarquia o república.
Tanmateix, això no va passar a Espanya. La Constitució va ser una mena de gran aixecada de camisa per fer impossible qualsevol dret del poble català a decidir el seu destí col·lectiu. Només cal recordar que ens diu el seu article 2:
"La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles."
Un article que té una flaire gairebé més sacramental que política (el terme indissoluble és el que s'aplica al matrimoni catòlic, però emprar-lo per definir una realitat política és més que discutible).
Ara per ara, encotillats amb aquesta legalitat constitucional, ens hem de conformar in aeternum amb el meravellós estat de les autonomies; allò que Adolfo Suàrez, en un rampell de sinceritat va definir com "cafè para todos".
L'any 1966 l'Assemblea General de l'ONU va aprovar dos importants documents: el Pacte Internacional de Drets Polítics i Civils i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals. En l'article 1.1 es diu: "Tots els pobles tenen el dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren el seu desenvolupament econòmic, social i cultural."
No cal ser un expert en la doctrina de les Nacions Unides per entendre'n el contingut; curiosament. Espanya va ratificar aquests Pactes l'any 1977, en plena transició cap a la democràcia. Han passat més de 30 anys i els governs espanyols continuen incomplint allò signat. Pel que sembla, la mobilització cívica pel dret a decidir els provoca més urticària que pactar amb pirates somalis. Només cal constatar com el Govern de Madrid va reaccionar davant la consulta ciutadana a Arenys de Munt.
Alguns pretesos experts neguen que Catalunya tingui el dret d'autodeterminació perquè no és una colònia d'Espanya. Veient l'espoli fiscal i el menyspreu permanent a la llengua catalana, no costa gaire sentir-se un natiu hostil a la infatigable tasca civilitzadora o espanyolitzadora del colonitzador de torn: José Patino, Primo de Rivera, Franco i epígons neojacobins de nova fornada, com la camaleònica Rosa Díez.
Al marge de possibles consideracions sobre què és i què no és una ia, només recordar com el poble d'Eslovàquia va tenir dreta decidir si volia continuar formant part de Txecoslovàquia; també les repúbliques bàltiques van decidir dir adéu a la URSS i ara estan dins la Unió Europea. Canadà, país d'una acreditada tradició democràtica, ha permès en pocs anys dues consultes independentistes al Quebec. Per cert, ni cap guerra civil ni cap apocalipsi van esdevenir després d'aquests referèndums.
Ells diuen que el marc constitucional impedeix aquestes consultes. Bé, potser ja comença a ser hora de qüestionar la Constitució de 1978, la qual s'ha convertit en quelcom sagrat i intocable. Bona part dels mals que patim ara, com la més que probable retallada de l'Estatut, venen de la gestació d'aquella meravellosa Carta Magna que semblava el paradís de les virtuts democràtiques, quan de fet era la clara renúncia de drets fonamentals del poble català, com el d'autodeterminació, per el pretès bé superior del consens i l'estabilitat.
De fet, el referèndum constitucional del 6 de desembre de 1978 no va permetre ni tan sols decidir la forma d'estat: monarquia o república. Era una mena de lot nadalenc: havies d'agafar la cistella sencera o quedar-te sense aguinaldo. Altres països, com Itàlia o Grècia, que també havien viscut dures experiències dictatorals: Mussolini i el Règim dels Coronels, van constatar que calia preguntar al poble sobirà si volien monarquia o república.
Tanmateix, això no va passar a Espanya. La Constitució va ser una mena de gran aixecada de camisa per fer impossible qualsevol dret del poble català a decidir el seu destí col·lectiu. Només cal recordar que ens diu el seu article 2:
"La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles."
Un article que té una flaire gairebé més sacramental que política (el terme indissoluble és el que s'aplica al matrimoni catòlic, però emprar-lo per definir una realitat política és més que discutible).
Ara per ara, encotillats amb aquesta legalitat constitucional, ens hem de conformar in aeternum amb el meravellós estat de les autonomies; allò que Adolfo Suàrez, en un rampell de sinceritat va definir com "cafè para todos".