Pati del col·legi
És la comparació més suau que se m'acut per qualificar l'espectacle que aquestes darreres setmanes se'ns està oferint des dels entramats polítics i institucionals, amb l'esperonament de l'anomenada "societat civil" de Reus i Tarragona. Recordem breument els fets: la reivindicació des de Tarragona que l'aeroport de Reus també porti el nom de la ciutat bimil·lenària (aeroport de Tarragona-Reus és la proposta) provoca que les entitats reusenques organitzin un acte multitudinari al Teatre Bartrina per reclamar la cocapitalitat (de Tarragona i Reus, s'entén). La resposta arriba en forma de concentració a les escales de la catedral de Tarragona -que encara no s'ha fet en el moment d'escriure aquestes línies-. Més enllà del nom de l'aeroport, els motius de la controvèrsia són dos: qui ha de ser la capital del territori (Tots som capital, proclamen a Reus) i quin nom ha de dur aquest territori, si Camp de Tarragona, com fins ara ha constat en els projectes legals en procés d'elaboració, o bé simplement Tarragona (La capital de tots, responen des d'aquí).
Al punt a què ha arribat la baralla -només així es pot qualificar, perduts els atributs d'una discussió-, el de menys és saber qui té la raó. Tot i que personalment hauria inclinat la meva simpatia inicial cap a una de les parts, a hores d'ara tinc la convicció que totes dues són igualment responsables d'haver creat, consentit i alimentat una situació que no pot acabar bé de cap de les maneres. Tampoc no cal fer-ne un drama perquè la vida és molt més que les declaracions dels polítics i pseudopolítics (o aspirants a polítics que volen ser alguns personatges) i dels titulars dels diaris. No arribarà la sang al riu i estic convençut que ni tarragonins ni reusencs se citaran a la Canonja per barallar-se a cops de pedra. Però sí que els necessaris diàleg i entesa institucional que hi ha d'haver entre aquestes dues ciutats (i la resta de municipis del territori) es veuran ressentits durant anys, i això no ens farà cap bé, sinó tot el contrari.
Fa temps que sentim a dir que som "la segona àrea metropolitana de Catalunya", cosa que -diuen- ens confereix unes extraordinàries oportunitats de creixement, desenvolupament i progrés. Des del meu punt de vista, aquest futur tan esplendorós no ens ha de venir ni perquè siguem molta gent, i molt atapeïts tots, sinó perquè plegats tinguem la voluntat de sumar forces i construir col·lectivament un projecte comú que subratlli les nostres potencialitats i ajudi a superar els defectes particulars que també tenim.
Doncs sí que anem per bon camí, ja ho veuen. Perquè si durant tres dècades d'ajuntaments democràtics no hem avançat gaire en termes reals -no en declaracions polítiques, i menys en períodes de campanya electoral-, l'episodi actual enverina l'ambient de tal manera que fa irresoluble la possibilitat d'una entesa durant molts anys, tants com els que triguin els actuals protagonistes polítics a donar pas a una nova generació, i sense garantia que aquesta no demostri igual o menor voluntat d'entesa que els seus antecessors, com s'ha vist recentment en una de les dues capitals en controvèrsia.
I en tot aquest espectacle, el territori què hi diu? Doncs aquest territori, del qual forma part la ciutat de Cambrils, bàsicament opta pel silenci. Més val no ficar-se en una baralla on difícilment hi tenim res a guanyar i segurament alguna cosa a perdre, deuen pensar els alcaldes, regidors i altres dirigents institucionals. Digueu-ne prudència, intel·ligència o, fins i tot, covardia, però és una posició molt comprensible. Tanmateix, el desllorigador que permeti superar l'actual bloqueig entre Tarragona i Reus no pot sortir de cap d'aquestes dues ciutats. La poca visió i intel·ligència institucional afegida als interessos polítics i partidistes a curt termini, així com la cessió als més baixos instints han provocat una situació difícil de superar, a menys que la solució consisteixi únicament a deixar passar el temps (molt de temps), i tot i així ja veurem cap on va la cosa. És clar que també podria emergir un líder alternatiu amb propostes noves i il·lusionadores, capaces de suscitar, més enllà de Reus i Tarragona, un consens tan general que les dues ciutats esmentades, en una darrera lliçó d'humilitat i cordura, no tinguessin més remei que acceptar-les i fins i tot aplaudir-les. Es busca, doncs, un heroi institucional del territori disposat a passar a la història com el gran munyidor del consens i l'acord superador de gairebé bimil·lenàries disputes. És somiar massa? Segurament. Avui és 28 de desembre.
Al punt a què ha arribat la baralla -només així es pot qualificar, perduts els atributs d'una discussió-, el de menys és saber qui té la raó. Tot i que personalment hauria inclinat la meva simpatia inicial cap a una de les parts, a hores d'ara tinc la convicció que totes dues són igualment responsables d'haver creat, consentit i alimentat una situació que no pot acabar bé de cap de les maneres. Tampoc no cal fer-ne un drama perquè la vida és molt més que les declaracions dels polítics i pseudopolítics (o aspirants a polítics que volen ser alguns personatges) i dels titulars dels diaris. No arribarà la sang al riu i estic convençut que ni tarragonins ni reusencs se citaran a la Canonja per barallar-se a cops de pedra. Però sí que els necessaris diàleg i entesa institucional que hi ha d'haver entre aquestes dues ciutats (i la resta de municipis del territori) es veuran ressentits durant anys, i això no ens farà cap bé, sinó tot el contrari.
Fa temps que sentim a dir que som "la segona àrea metropolitana de Catalunya", cosa que -diuen- ens confereix unes extraordinàries oportunitats de creixement, desenvolupament i progrés. Des del meu punt de vista, aquest futur tan esplendorós no ens ha de venir ni perquè siguem molta gent, i molt atapeïts tots, sinó perquè plegats tinguem la voluntat de sumar forces i construir col·lectivament un projecte comú que subratlli les nostres potencialitats i ajudi a superar els defectes particulars que també tenim.
Doncs sí que anem per bon camí, ja ho veuen. Perquè si durant tres dècades d'ajuntaments democràtics no hem avançat gaire en termes reals -no en declaracions polítiques, i menys en períodes de campanya electoral-, l'episodi actual enverina l'ambient de tal manera que fa irresoluble la possibilitat d'una entesa durant molts anys, tants com els que triguin els actuals protagonistes polítics a donar pas a una nova generació, i sense garantia que aquesta no demostri igual o menor voluntat d'entesa que els seus antecessors, com s'ha vist recentment en una de les dues capitals en controvèrsia.
I en tot aquest espectacle, el territori què hi diu? Doncs aquest territori, del qual forma part la ciutat de Cambrils, bàsicament opta pel silenci. Més val no ficar-se en una baralla on difícilment hi tenim res a guanyar i segurament alguna cosa a perdre, deuen pensar els alcaldes, regidors i altres dirigents institucionals. Digueu-ne prudència, intel·ligència o, fins i tot, covardia, però és una posició molt comprensible. Tanmateix, el desllorigador que permeti superar l'actual bloqueig entre Tarragona i Reus no pot sortir de cap d'aquestes dues ciutats. La poca visió i intel·ligència institucional afegida als interessos polítics i partidistes a curt termini, així com la cessió als més baixos instints han provocat una situació difícil de superar, a menys que la solució consisteixi únicament a deixar passar el temps (molt de temps), i tot i així ja veurem cap on va la cosa. És clar que també podria emergir un líder alternatiu amb propostes noves i il·lusionadores, capaces de suscitar, més enllà de Reus i Tarragona, un consens tan general que les dues ciutats esmentades, en una darrera lliçó d'humilitat i cordura, no tinguessin més remei que acceptar-les i fins i tot aplaudir-les. Es busca, doncs, un heroi institucional del territori disposat a passar a la història com el gran munyidor del consens i l'acord superador de gairebé bimil·lenàries disputes. És somiar massa? Segurament. Avui és 28 de desembre.