La divisió territorial catalana: una qüestió irresolta
Els darrers cent anys s'han escrit moltes ratlles sobre la divisió territorial de Catalunya. L'heterogeneïtat del territori català, amb un poblament distribuït en planes, valls i franges marítimes i fluvials, ha motivat molts intents de classificació i ordenació racional. No és pas, doncs, una qüestió baldera, ja que existeix un interès pràctic evident: com s'ha de dividir el territori per desplegar de mode més eficient l'administració central, la fiscalitat i l'assignació de recursos. Aquesta qüestió va ser plantejada a l'edat mitjana, quan es va dividir el país en vegueries, representacions reials sobre el territori, amb un marcat caràcter fiscal. El nombre d'aquestes va variar amb el temps entre quinze i vint; per tant, inferior al nombre de comarques actuals (que en són 41, amb propostes d'arribar fins a 52!). El Decret de Nova Planta de gener de 1716 -ara ja sense les vegueries de la Catalunya Nord- va aprofitar aquelles divisions per reorganitzar funcionalment el territori en dotze corregiments (més la Vall d'Aran, que gaudia d'un estatus particular). El geògraf Pau Vila, un dels pares de la divisió comarcal, opinava que la divisió corregimental era "més harmònica i més equilibrada que la tradicional en vegueries".
Els primers governs liberals espanyols del segle XIX van introduir en dues fases (1822 i 1833) la divisió del país en quatre províncies. En aquella ocasió, es va encetar una lluita aferrissada entre Reus i Tarragona (i, en menor grau, Tortosa) per la capitalitat de la província, una qüestió encara polèmica avui en dia. En aquell temps, la ciutat de Tarragona es trobava en plena decadència, una situació que va anar superant al llarg del segle. Aquesta divisió mínima de l'espai català comptava amb antecedents notables, com les supravegueries creades per Jaume II el 1303 (Barcelona, Girona, Lleida i Tortosa) o les veredes de 1605 (Lleida, Tarragona, Vic i Girona, amb Barcelona a banda). La divisió provincial no acabava del tot amb les demarcacions "de gra més fi", aquelles que donaven visibilitat als municipis que lideraven una rodalia natural i econòmica, sinó que bona part d'aquests van albergar la seu d'un partit judicial.
Al costat del provincialisme, l'alternativa comarcalista concebia el territori des d'una visió més detallada. Les Bases de Manresa de 1892 reivindicaven una estructura administrativa basada en municipis i comarques, una idea que va ser recollida per la Generalitat republicana quan va encarregar a diversos geògrafs una ponència d'estudi sobre l'estructura comarcal de Catalunya. Aquests estudiosos, molt influenciats per la geografia regionalista francesa, van fugir de les classificacions basades en criteris naturals, per centrar-se en les relacions econòmiques entre els poblaments: fluxos laborals, àrees de mercat, etc. L'agost de 1936 entrava en vigor la nova divisió territorial del país en 38 comarques. Entre els nivells provincial i comarcal, la ponència republicana preveia un grau administratiu intermedi (supracomarcal), en el qual va identificar nou regions (Reus i Tarragona quedaven separades en dues regions, d'on eren capital). Aquesta escala és la que es vol introduir amb l'actual Llei de vegueries, una assignatura pendent de l'autogovern català que recupera aquell antic apel·latiu medieval. Ara bé, encara que no ho sembli, el tema és summament complex. A primer cop d'ull, les vegueries proposades semblen més adequades que les províncies, però la proposta no està exempta de problemes (per exemple, els casos del Penedès, l'Alt Ter o la Vall d'Aran). Fóra bo, d'altra banda, que la introducció de les vegueries comportés l'assimilació de les províncies, ja que es corre el risc d'incrementar la complexitat administrativa (diputacions provincials, vegueries i consells comarcals, sense oblidar les associacions supramunicipals, com consorcis metropolitans i mancomunitats). En aquest punt apareix un conflicte entre el govern de Catalunya i el d'Espanya, ja que les províncies són divisions administratives de l'Estat espanyol (article 141.1 de la Constitució). Una altra opció seria l'assimilació de les comarques dins les vegueries. En tot cas, la proposta de les vegueries és interessant, ja que, per exemple, resoldria el diferent encaix entre les Terres de l'Ebre i les comarques de Tarragona (que inclouen el Camp de Tarragona estricte, el Baix Penedès, la Conca de Barberà i el Priorat). Encara existeix una altra alternativa: la Catalunya com a província única, una proposta que havia estat defensada per alguns diputats catalans a les Corts de Cadis de 1812 i que podria estar més d'acord amb la Constitució. Se'n podria parlar encara molt més sobre aquest tema: prou convé quan la Llei de vegueries s'ha ajornat perquè pugui ser madurada i, sobretot, explicada a la ciutadania. Mentrestant, aquest temps pot ser aprofitat perquè Reus i Tarragona abandonin l'espectacle deplorable que han escenificat aquestes darreres setmanes i es posin a treballar conjuntament i definitivament pel territori.
Els primers governs liberals espanyols del segle XIX van introduir en dues fases (1822 i 1833) la divisió del país en quatre províncies. En aquella ocasió, es va encetar una lluita aferrissada entre Reus i Tarragona (i, en menor grau, Tortosa) per la capitalitat de la província, una qüestió encara polèmica avui en dia. En aquell temps, la ciutat de Tarragona es trobava en plena decadència, una situació que va anar superant al llarg del segle. Aquesta divisió mínima de l'espai català comptava amb antecedents notables, com les supravegueries creades per Jaume II el 1303 (Barcelona, Girona, Lleida i Tortosa) o les veredes de 1605 (Lleida, Tarragona, Vic i Girona, amb Barcelona a banda). La divisió provincial no acabava del tot amb les demarcacions "de gra més fi", aquelles que donaven visibilitat als municipis que lideraven una rodalia natural i econòmica, sinó que bona part d'aquests van albergar la seu d'un partit judicial.
Al costat del provincialisme, l'alternativa comarcalista concebia el territori des d'una visió més detallada. Les Bases de Manresa de 1892 reivindicaven una estructura administrativa basada en municipis i comarques, una idea que va ser recollida per la Generalitat republicana quan va encarregar a diversos geògrafs una ponència d'estudi sobre l'estructura comarcal de Catalunya. Aquests estudiosos, molt influenciats per la geografia regionalista francesa, van fugir de les classificacions basades en criteris naturals, per centrar-se en les relacions econòmiques entre els poblaments: fluxos laborals, àrees de mercat, etc. L'agost de 1936 entrava en vigor la nova divisió territorial del país en 38 comarques. Entre els nivells provincial i comarcal, la ponència republicana preveia un grau administratiu intermedi (supracomarcal), en el qual va identificar nou regions (Reus i Tarragona quedaven separades en dues regions, d'on eren capital). Aquesta escala és la que es vol introduir amb l'actual Llei de vegueries, una assignatura pendent de l'autogovern català que recupera aquell antic apel·latiu medieval. Ara bé, encara que no ho sembli, el tema és summament complex. A primer cop d'ull, les vegueries proposades semblen més adequades que les províncies, però la proposta no està exempta de problemes (per exemple, els casos del Penedès, l'Alt Ter o la Vall d'Aran). Fóra bo, d'altra banda, que la introducció de les vegueries comportés l'assimilació de les províncies, ja que es corre el risc d'incrementar la complexitat administrativa (diputacions provincials, vegueries i consells comarcals, sense oblidar les associacions supramunicipals, com consorcis metropolitans i mancomunitats). En aquest punt apareix un conflicte entre el govern de Catalunya i el d'Espanya, ja que les províncies són divisions administratives de l'Estat espanyol (article 141.1 de la Constitució). Una altra opció seria l'assimilació de les comarques dins les vegueries. En tot cas, la proposta de les vegueries és interessant, ja que, per exemple, resoldria el diferent encaix entre les Terres de l'Ebre i les comarques de Tarragona (que inclouen el Camp de Tarragona estricte, el Baix Penedès, la Conca de Barberà i el Priorat). Encara existeix una altra alternativa: la Catalunya com a província única, una proposta que havia estat defensada per alguns diputats catalans a les Corts de Cadis de 1812 i que podria estar més d'acord amb la Constitució. Se'n podria parlar encara molt més sobre aquest tema: prou convé quan la Llei de vegueries s'ha ajornat perquè pugui ser madurada i, sobretot, explicada a la ciutadania. Mentrestant, aquest temps pot ser aprofitat perquè Reus i Tarragona abandonin l'espectacle deplorable que han escenificat aquestes darreres setmanes i es posin a treballar conjuntament i definitivament pel territori.