Cuina del futur?
Respecte a l'article "A cop de morter" del senyor Gabriel Bartra publicat a la Revista Cambrils número 459, del passat mes d'octubre, estic totalment d'acord amb els seus punts de vista i, modestament, encara voldria afegir-hi algun comentari més.
Els principis de la nova cuina van ser formulats cap a l'any 1976 pel cuiner francès Alain Sanderens, que és un dels personatges més antipàtics, bufanúvols i creguts de França.
L'expressió "nova cuina" la van inventar Henri Gault i Christian Millau, dos espavilats escriptors, brillants i infatigables, interessats per tot el que és novetat i condemnats a devorar tots els atreviments culinaris que defensen, sense pagar, és clar. Menjar i defensar tot el que escrivien ha esdevingut per ells un destí gens envejable. Se'ls va escapar de les mans.
Malgrat el desenvolupament de la nova cuina, que sembla exitós, hi ha gent que es pregunta: què en quedarà d'aquest fenomen gastronòmic? Segons alguns experts, més filosofies que grans receptes. Almenys receptes que passin de generació a generació, com les de les nostres àvies i besàvies.
El gran cuiner francès Paul Bocuse, un dels primers di-fusors de la nova cuina, a qui ningú pot negar ni discutir la seva autoritat, declarava, molt penedit, l'any 1982: "La nova cuina es pot acabar, i és natural que passi, estava previst". És una moda i com totes les modes passen, tenen un final. Les poden matar les exageracions. De moment es van reduint més les elaboracions. La cuina lenta, pausada, sense pressa, la del xup-xup, es va perdent. Les tècniques són un pur esquema i aquests esquemes han fet que la cuina s'unifiqui i sigui igual a tot el món, com la dels avions, trens i creuers. Els plats han perdut les seves aromes, olors i textures particulars, perquè es va creure oportú oblidar les salses i els productes locals i tradicionals. Nosaltres vam defensar la recerca de la cuina autòctona i, amb investigacions, aplicar-la com a base als nous principis. Però on hem anat a parar? Els resultats estan a la vista.
Els presagis de Paul Bocuse i les perspectives es van complint. Sembla que la fal·lera de provar i continuar menjant aquesta cuina es va esvaint, no d'una manera preocupant o alarmant, però sí d'una manera simptomàtica.
Modestament, només m'atreviria a demanar a qui pertoqui que deixin, si els plau, les genialitats i originalitats aparentment brillants. Fent aquesta cuina sense responsabilitat i bon fer, per esnobisme i per guanyar diners d'una manera ràpida, crearem una cuina sense personalitat, malaltissa.
La nova cuina té, sense cap dubte, coses positives que segurament quedaran, però també pot quedar un pòsit de les monstruoses barreges i la ridícula pretensió d'inventar per inventar. Cal estar amb el temps, caminar amb l'època, però no pas a condició de sofrir-ne només els inconvenients.
"Mai caminarem tant quan sapiguem on anem" " (Rabin-dranat Tagore).
Els principis de la nova cuina van ser formulats cap a l'any 1976 pel cuiner francès Alain Sanderens, que és un dels personatges més antipàtics, bufanúvols i creguts de França.
L'expressió "nova cuina" la van inventar Henri Gault i Christian Millau, dos espavilats escriptors, brillants i infatigables, interessats per tot el que és novetat i condemnats a devorar tots els atreviments culinaris que defensen, sense pagar, és clar. Menjar i defensar tot el que escrivien ha esdevingut per ells un destí gens envejable. Se'ls va escapar de les mans.
Malgrat el desenvolupament de la nova cuina, que sembla exitós, hi ha gent que es pregunta: què en quedarà d'aquest fenomen gastronòmic? Segons alguns experts, més filosofies que grans receptes. Almenys receptes que passin de generació a generació, com les de les nostres àvies i besàvies.
El gran cuiner francès Paul Bocuse, un dels primers di-fusors de la nova cuina, a qui ningú pot negar ni discutir la seva autoritat, declarava, molt penedit, l'any 1982: "La nova cuina es pot acabar, i és natural que passi, estava previst". És una moda i com totes les modes passen, tenen un final. Les poden matar les exageracions. De moment es van reduint més les elaboracions. La cuina lenta, pausada, sense pressa, la del xup-xup, es va perdent. Les tècniques són un pur esquema i aquests esquemes han fet que la cuina s'unifiqui i sigui igual a tot el món, com la dels avions, trens i creuers. Els plats han perdut les seves aromes, olors i textures particulars, perquè es va creure oportú oblidar les salses i els productes locals i tradicionals. Nosaltres vam defensar la recerca de la cuina autòctona i, amb investigacions, aplicar-la com a base als nous principis. Però on hem anat a parar? Els resultats estan a la vista.
Els presagis de Paul Bocuse i les perspectives es van complint. Sembla que la fal·lera de provar i continuar menjant aquesta cuina es va esvaint, no d'una manera preocupant o alarmant, però sí d'una manera simptomàtica.
Modestament, només m'atreviria a demanar a qui pertoqui que deixin, si els plau, les genialitats i originalitats aparentment brillants. Fent aquesta cuina sense responsabilitat i bon fer, per esnobisme i per guanyar diners d'una manera ràpida, crearem una cuina sense personalitat, malaltissa.
La nova cuina té, sense cap dubte, coses positives que segurament quedaran, però també pot quedar un pòsit de les monstruoses barreges i la ridícula pretensió d'inventar per inventar. Cal estar amb el temps, caminar amb l'època, però no pas a condició de sofrir-ne només els inconvenients.
"Mai caminarem tant quan sapiguem on anem" " (Rabin-dranat Tagore).