La sentència que ofega
Abans de la revetlla de Sant Pere, ens van enviar des de Madrid un bon castell de focs en forma de sentencia dictada per un desacreditat Tribunal Constitucional sobre l Estatut de Catalunya, que jo mateix, com milers i milers de ciutadans de Catalunya havíem votat a favor el 18 de juny del 2006.
Dentrada, a la caixa dels trons hi ha tres petards que fan tremolar la terra la indisoluble unidad de España, limpediment a declarar com a preferent la llengua catalana i lanul·lació del principi pel qual Catalunya desprès de pagar no pot quedar per sota daltres Comunitats Autònomes que son beneficiaris dels nostres impostos. Es a dir, la sentència valida el ser cornut i pagar el beure.
A part hi ha unes quants coets que també fan força soroll: laminar les atribucions del Síndic de Greuges, descafeïnar les competències compartides amb lEstat, disposar dun poder judicial autònom o evitar regular en matèria de competències fiscals
Deunidó. Després de quatre anys, les tisorades daquests pocs jutges sense prestigi i dividits han engegat a pastar fang el pacte assolit al Parlament de Catalunya, a les Corts Generals de lEstat i, democràticament, votat favorablement pel poble de Catalunya.
La sentència és una gravíssima pertorbació i, a la vegada, diguem-ho ben clar, una provocació. Aquests individus amb toga han de certificar si Catalunya és una nació? Es pensen perquè han deixat escrit a la primera declaració de la sentencia que: Carecen de eficacia jurídica interpretativa las referencias del Preámbulo del Estatuto de Cataluña a "Cataluña como nación" y a "la realidad nacional de Cataluña", que la bona gent del país sho empassarà, dirà amén i moltes gràcies?
Avui les alternatives reals, al meu entendre, són tres: acatar i no dir ni piu, superar la sentència per arribar al sostre estatutari o engegar el camí de ladéu. Aquí hi ha el terreny de joc on hem de decidir com seguir jugant el partit. La resposta no ha de ser jurídica sobre el text de lescapçada sinó ha de ser una resposta articulada des de la política. De demanar respecte per evitar la humiliació.
Tinc clar que la millor eina a aquesta actitud de menyspreu és la democràcia. La capacitat de decidir el futur és dels homes i dones que vivim a Catalunya. De nosaltres depèn si volem ser com un gos mesell o volem el pa sencer. Ara, ja no es el temps en que ens alimentàvem amb quatre molles. O caixa o faixa. Sha acabat el bròquil.
Pensem-hi el dia que ens cridin a votar. I no oblidem als qui han interposat recursos, esmenes, al·legacions, grapejades i cops de ribot.
Quim Nin
President de CDC Camp de Tarragona
Dentrada, a la caixa dels trons hi ha tres petards que fan tremolar la terra la indisoluble unidad de España, limpediment a declarar com a preferent la llengua catalana i lanul·lació del principi pel qual Catalunya desprès de pagar no pot quedar per sota daltres Comunitats Autònomes que son beneficiaris dels nostres impostos. Es a dir, la sentència valida el ser cornut i pagar el beure.
A part hi ha unes quants coets que també fan força soroll: laminar les atribucions del Síndic de Greuges, descafeïnar les competències compartides amb lEstat, disposar dun poder judicial autònom o evitar regular en matèria de competències fiscals
Deunidó. Després de quatre anys, les tisorades daquests pocs jutges sense prestigi i dividits han engegat a pastar fang el pacte assolit al Parlament de Catalunya, a les Corts Generals de lEstat i, democràticament, votat favorablement pel poble de Catalunya.
La sentència és una gravíssima pertorbació i, a la vegada, diguem-ho ben clar, una provocació. Aquests individus amb toga han de certificar si Catalunya és una nació? Es pensen perquè han deixat escrit a la primera declaració de la sentencia que: Carecen de eficacia jurídica interpretativa las referencias del Preámbulo del Estatuto de Cataluña a "Cataluña como nación" y a "la realidad nacional de Cataluña", que la bona gent del país sho empassarà, dirà amén i moltes gràcies?
Avui les alternatives reals, al meu entendre, són tres: acatar i no dir ni piu, superar la sentència per arribar al sostre estatutari o engegar el camí de ladéu. Aquí hi ha el terreny de joc on hem de decidir com seguir jugant el partit. La resposta no ha de ser jurídica sobre el text de lescapçada sinó ha de ser una resposta articulada des de la política. De demanar respecte per evitar la humiliació.
Tinc clar que la millor eina a aquesta actitud de menyspreu és la democràcia. La capacitat de decidir el futur és dels homes i dones que vivim a Catalunya. De nosaltres depèn si volem ser com un gos mesell o volem el pa sencer. Ara, ja no es el temps en que ens alimentàvem amb quatre molles. O caixa o faixa. Sha acabat el bròquil.
Pensem-hi el dia que ens cridin a votar. I no oblidem als qui han interposat recursos, esmenes, al·legacions, grapejades i cops de ribot.
Quim Nin
President de CDC Camp de Tarragona