La violència com a argument
Lassassinat duna família de joiers a
Castelldefels o la salvatjada duns nens de casa bona de Barcelona que
van cremar una indigent per divertir-se van més enllà de simples
anècdotes aïllades. Normalment, quan passen fets luctuosos on hi ha un
escreix de crueltat, les veus de les nostres autoritats sempre tenen la
cançoneta a punt: són fets aïllats. Tens la temptació dacabar pensant
que tenim uns dirigents babaus o bocamolls.
Valdria més la pena guardar un respectuós silenci que no omplir-se la boca amb quatre tòpics políticament correctes.
Després dels polítics, els experts ompliran les ones hertzianes o columnes dopinió amb tota classe danàlisis i reflexions. Nhi ha de tots colors i tamanys: des daquells que reclamen lleis penals més severes, als hereu duna certa progressia que prefereix diluir les responsabilitats en el magma de la societat competitiva on vivim. Amb tot, la data de caducitat està assegurada. Allò que ens va esborronar fa unes setmanes ha passat ràpidament al món de loblit perquè un altre esdeveniment sagnant reclama latenció dels media i de la cort de tertulians que saben de tot.
¿Qui recordarà dací un temps lapunyalament brutal daquella família o lhorrorosa mort duna pidolaire en un caixer automàtic o el cas duns menors detinguts perquè es dedicaven a apallissar un company i filmaven les escenes de llurs heroïcitats?
Sense pretendre teoritzar en el rerefons de comportaments tan agressiu contra altres persones, sí que sembla existir una banalització de la violència. Ja és força sabut allò dels centenars dassassinats i altres fets desagradables o sagnants que hauria vist per la televisió qualsevol escolar dels Estats Units fins arribar a la majoria dedat.
Ens omplim la boca de mots com tolerància, respecte i diàleg, però en la vida real, com també en lalta política, simposen altres paràmetres: els videojocs, on trets, explosions i cops són lesquer per atreure la mainada; les carreteres on impera lagressivitat al volant amb una manca preocupant de sentit comú; mass media que practiquen un terrorisme verbal, atiant sense escrúpols la divisió entre comunitats; programes dèxit de les grans cadenes, on triomfa linsult i la cridòria; estadis esportius on les bretolades dalguns aficionats fan sospitar que moralment no estem gaire lluny daquella xusma dels amfiteatres romans, assedegada de sang i fetge; líders mundials que decideixen alliberar lIraq a cop de bombes, saltant-se els criteris de Nacions Unides i les lleis internacionals.
Milers danys devolució de lhomo sapiens per acabar manifestant una agressivitat tan absurda que faria ruboritzar els grans depredadors del regne animal. Als inicis del segle XXI, en què la revolució tecnològica permetria albirar un futur engrescador per a la humanitat, lús sovintejat de la violència com a argument palesa que encara som bastant cavernaris; això sí, en lloc de destrals i pells de búfal, roba de disseny i mòbil.
Valdria més la pena guardar un respectuós silenci que no omplir-se la boca amb quatre tòpics políticament correctes.
Després dels polítics, els experts ompliran les ones hertzianes o columnes dopinió amb tota classe danàlisis i reflexions. Nhi ha de tots colors i tamanys: des daquells que reclamen lleis penals més severes, als hereu duna certa progressia que prefereix diluir les responsabilitats en el magma de la societat competitiva on vivim. Amb tot, la data de caducitat està assegurada. Allò que ens va esborronar fa unes setmanes ha passat ràpidament al món de loblit perquè un altre esdeveniment sagnant reclama latenció dels media i de la cort de tertulians que saben de tot.
¿Qui recordarà dací un temps lapunyalament brutal daquella família o lhorrorosa mort duna pidolaire en un caixer automàtic o el cas duns menors detinguts perquè es dedicaven a apallissar un company i filmaven les escenes de llurs heroïcitats?
Sense pretendre teoritzar en el rerefons de comportaments tan agressiu contra altres persones, sí que sembla existir una banalització de la violència. Ja és força sabut allò dels centenars dassassinats i altres fets desagradables o sagnants que hauria vist per la televisió qualsevol escolar dels Estats Units fins arribar a la majoria dedat.
Ens omplim la boca de mots com tolerància, respecte i diàleg, però en la vida real, com també en lalta política, simposen altres paràmetres: els videojocs, on trets, explosions i cops són lesquer per atreure la mainada; les carreteres on impera lagressivitat al volant amb una manca preocupant de sentit comú; mass media que practiquen un terrorisme verbal, atiant sense escrúpols la divisió entre comunitats; programes dèxit de les grans cadenes, on triomfa linsult i la cridòria; estadis esportius on les bretolades dalguns aficionats fan sospitar que moralment no estem gaire lluny daquella xusma dels amfiteatres romans, assedegada de sang i fetge; líders mundials que decideixen alliberar lIraq a cop de bombes, saltant-se els criteris de Nacions Unides i les lleis internacionals.
Milers danys devolució de lhomo sapiens per acabar manifestant una agressivitat tan absurda que faria ruboritzar els grans depredadors del regne animal. Als inicis del segle XXI, en què la revolució tecnològica permetria albirar un futur engrescador per a la humanitat, lús sovintejat de la violència com a argument palesa que encara som bastant cavernaris; això sí, en lloc de destrals i pells de búfal, roba de disseny i mòbil.