De la ràdio a la petita pantalla: el late show de Toni Clapés
Compaginar ràdio i tele ha estat una constant per a molts professionals de la comunicació, però sembla que aquesta temporada està de moda. Si el mes passat parlàvem de Gabilondo, en aquest ens referirem a Toni Clapés, que simultaneja el seu programa radiofònic de la tarda Versió RAC 1, amb una incursió televisiva amb títol ben personalitzat: Dilluns Clapés. El popular presentador agafa la fórmula del late night amb el qual tan bé ha sabut jugar la productora El Terrat, que ha creat programes com Sense Títol, Sense Títol II i Una altra cosa a TV3 i ara Buenafuente a Antena 3. El nou programa de Clapés ens presenta una taula en què diferents col·laboradors que van variant al llarg del programa discuteixen temes dactualitat, sempre en clau humorística. Entre els habituals a la taula rodona que dirigeix Toni Clapés shi troben el guionista Jaume Nolla, lstripper Chiqui Martín o Joan Spin, que aporta imatges televisives ben curioses, entre molts altres. Tot plegat, un producte pel qual aposta fortament City TV i que més que Buenafuente ens recorda, per estètica, un Xavier Sardà intentant posar ordre en una taula rodona similar, tot i que més marciana (i no em refereixo només al títol del programa Crónicas marcianas).
Lèxit que estan tenint aquests tipus de programa que combinen lhumor amb lactualitat amb diferents graus de crítica i dironia em porten a fer una mica dhistòria cap a un gènere, el late show, que neix als Estats Units amb programes situats en horari posterior al prime time (és a dir, entre les 21.30 i les 23.30 hores, aproximadament). Sens dubte, un gènere en el qual bona part de lèxit del programa es deu al carisma del presentador i conductor que té un paper primordial. Altres ingredients habituals del format són els esquetxos, la paròdia, les imitacions, la crítica política i molt habitualment una banda musical que marca els canvis de seccions. Els Estats Units van ser el bressol daquest format nocturn a les beceroles del qual ens trobem amb dos arxiconeguts presentadors americans, Jay Leno, figura central de Tonight show, a la cadena NBC des del 1992. Per cert, Leno va prendre el relleu a Johnny Carson (presentador des de 1962). També hem de parlar de David Letterman, presentador a la CBS dun programa de competència directa amb el de Leno titulat Late show with David Letterman (veient novament, pel títol del programa, el paper tan important que juguen els presentadors en aquest tipus de programes). A Espanya, un dels primers late shows va ser Les mil i una, programa de Televisió de Catalunya presentat per Jordi Gonzàlez. De fet, el mateix conductor assegura que quan li va presentar el programa al director de la televisió catalana aquest li va contestar que a aquelles hores els catalans ja dormien. Però el temps va donar la raó a laposta de Gonzàlez i el programa va ser un èxit daudiència (tot i que més dun arribés al dia següent a la feina amb certa son). Pepe Navarro que ha tornat a la petita pantalla amb un show humorístic titulat Ruffus & Navarro, també va imprimir la seva pàgina en el gènere amb el seu programa Esta noche cruzamos el Mississipí, que es va emetre durant dos anys a Telecinco i que va donar pas lany 1997 a Xavier Sardà i les seves Crónicas Marcianas, recentment finalitzades després de vuit anys en antena.
En definitiva, una llarga trajectòria dun format que està aconseguint gran èxit entre el públic. Un gènere que tradicionalment ha estat protagonitzat per homes però que ara, amb Cuatro i el seu programa Noche Hache, sembla que està donant també espai a les presentadores dones.
Lèxit que estan tenint aquests tipus de programa que combinen lhumor amb lactualitat amb diferents graus de crítica i dironia em porten a fer una mica dhistòria cap a un gènere, el late show, que neix als Estats Units amb programes situats en horari posterior al prime time (és a dir, entre les 21.30 i les 23.30 hores, aproximadament). Sens dubte, un gènere en el qual bona part de lèxit del programa es deu al carisma del presentador i conductor que té un paper primordial. Altres ingredients habituals del format són els esquetxos, la paròdia, les imitacions, la crítica política i molt habitualment una banda musical que marca els canvis de seccions. Els Estats Units van ser el bressol daquest format nocturn a les beceroles del qual ens trobem amb dos arxiconeguts presentadors americans, Jay Leno, figura central de Tonight show, a la cadena NBC des del 1992. Per cert, Leno va prendre el relleu a Johnny Carson (presentador des de 1962). També hem de parlar de David Letterman, presentador a la CBS dun programa de competència directa amb el de Leno titulat Late show with David Letterman (veient novament, pel títol del programa, el paper tan important que juguen els presentadors en aquest tipus de programes). A Espanya, un dels primers late shows va ser Les mil i una, programa de Televisió de Catalunya presentat per Jordi Gonzàlez. De fet, el mateix conductor assegura que quan li va presentar el programa al director de la televisió catalana aquest li va contestar que a aquelles hores els catalans ja dormien. Però el temps va donar la raó a laposta de Gonzàlez i el programa va ser un èxit daudiència (tot i que més dun arribés al dia següent a la feina amb certa son). Pepe Navarro que ha tornat a la petita pantalla amb un show humorístic titulat Ruffus & Navarro, també va imprimir la seva pàgina en el gènere amb el seu programa Esta noche cruzamos el Mississipí, que es va emetre durant dos anys a Telecinco i que va donar pas lany 1997 a Xavier Sardà i les seves Crónicas Marcianas, recentment finalitzades després de vuit anys en antena.
En definitiva, una llarga trajectòria dun format que està aconseguint gran èxit entre el públic. Un gènere que tradicionalment ha estat protagonitzat per homes però que ara, amb Cuatro i el seu programa Noche Hache, sembla que està donant també espai a les presentadores dones.