Passió per cuinar
Històricament la cuina ha evolucionat, de la supervivència a la troballa del plaer, duna tasca feixuga a un acte gratificant elevat a la categoria dart.
Però què fa que hi hagi tanta gent que el fet de cuinar li resulti un maldecap i daltra en gaudeixi tant? La resposta és el plaer per cuinar.
Un plaer que es transmet al mateix temps que ens socialitzem, en els primers anys de la nostra infantesa, arrelant en nosaltres la llavor de la passió pels fogons. Els nostres grans cuiners i models de referència a la cuina estan dintre de la família.
Em sento afortunat perquè la cultura de la bona cuina sempre ha estat a casa. Però no només present en el rol femení, sinó també amb la presència de lhome a la cuina, trencant els esquemes socials habituals.
La sort, de fet, va ser néixer en un poble pescador, on la majoria dels homes saben cuinar, fer un suquet de peix, uns fideus o un arròs. El fet que la figura masculina cuinés era habitual, el meu avi cuinava i el meu pare em feia el sopar diàriament. Això va produir unes dinàmiques, una normalitat, que van provocar que jo de seguida cuinés.
Per a mi va ser també important el coneixement cultural a casa sobre el producte, on es valorava per damunt de tot un producte fresc i natural, discriminant preelaboracions, congelats o foranis. Però això no vol dir que siguin cars, sinó uns productes de temporada, en els quals sapreciï el sabor i el gust en tota la seva plenitud, com ara unes galeres el febrer, unes mandarines a lhivern o loli doliva de lany (del Sindicat, com deien a casa).
Però la passió la desperta la meva àvia, que disfrutava cuinant. Amb dos pams de terra, la mirava a la cuina i notava lamor que ficava en cada tall que feia, en cada sofregit, en cada plat... la recompensa: aquell sabor tan especial, aquella olor i la família gaudint daquell àpat.
Disfrutar en el que fas és gratificant, tot és qüestió de trobar el plaer de cuinar.
Però què fa que hi hagi tanta gent que el fet de cuinar li resulti un maldecap i daltra en gaudeixi tant? La resposta és el plaer per cuinar.
Un plaer que es transmet al mateix temps que ens socialitzem, en els primers anys de la nostra infantesa, arrelant en nosaltres la llavor de la passió pels fogons. Els nostres grans cuiners i models de referència a la cuina estan dintre de la família.
Em sento afortunat perquè la cultura de la bona cuina sempre ha estat a casa. Però no només present en el rol femení, sinó també amb la presència de lhome a la cuina, trencant els esquemes socials habituals.
La sort, de fet, va ser néixer en un poble pescador, on la majoria dels homes saben cuinar, fer un suquet de peix, uns fideus o un arròs. El fet que la figura masculina cuinés era habitual, el meu avi cuinava i el meu pare em feia el sopar diàriament. Això va produir unes dinàmiques, una normalitat, que van provocar que jo de seguida cuinés.
Per a mi va ser també important el coneixement cultural a casa sobre el producte, on es valorava per damunt de tot un producte fresc i natural, discriminant preelaboracions, congelats o foranis. Però això no vol dir que siguin cars, sinó uns productes de temporada, en els quals sapreciï el sabor i el gust en tota la seva plenitud, com ara unes galeres el febrer, unes mandarines a lhivern o loli doliva de lany (del Sindicat, com deien a casa).
Però la passió la desperta la meva àvia, que disfrutava cuinant. Amb dos pams de terra, la mirava a la cuina i notava lamor que ficava en cada tall que feia, en cada sofregit, en cada plat... la recompensa: aquell sabor tan especial, aquella olor i la família gaudint daquell àpat.
Disfrutar en el que fas és gratificant, tot és qüestió de trobar el plaer de cuinar.