Poble o ciutat?
El trio davis de Can Pic (Viladrau, Osona) del programa Caçadors de bolets és, sens dubte, la troballa televisiva de la tardor a Catalunya. A part del coneixement boletaire, més o menys discutible, la clau de lèxit és la innegable naturalitat exhibida davant de les càmeres i, sobretot, la barreja de sentit comú i sornegueria, a parts iguals, de les seves reflexions.
En sentit estricte, la sèrie de TV3 va dels bolets i, per fortuna, sha emès en un any en què tothom sap que no nhi ha. En un any normal, la presència durbanites als boscos catalans, incentivada pels raigs catòdics, hauria esdevingut una plaga insuportable. Més enllà dels rovellons, les llanegues, els fredolics i altres espècies similars, el programa ens aproximava a una anàlisi sociològica molt interessant. Em refereixo a la vigència, en aquests inicis del segle XXI de la dualitat camp i ciutat.
Els comentaris irònics dels avis, còmodament asseguts al sol osonenc, estan contínuament farcits de referències a com els habitants de Barcelona, també dits pixapins, camacos, xaves, de can fanga i altres apel·latius més o menys coneguts i divulgats, es relacionen amb la natura. Ens fa gràcia que el Valentí, la Maria i el Joan diguin si els barcelonins criden o no criden quan troben un rovelló al bosc. O si quan els de fora pregunten als de la terra on han trobat els magnífics exemplars que duen al cistell, aquests els orienten directament en direcció contrària. Un exemple més, en definitiva, de com la vida urbana ha distanciat la majoria de la societat catalana de la natura. Tant ens ha allunyat que ja no sabem com relacionar-nos-hi i, doncs, quan ho fem, voregem les situacions més ridícules.
En situacions com les descrites, habitualment parlem de barcelonins. Però, estem segurs que barcelonins són tan sols aquelles persones que resideixen a la ciutat de Barcelona? Esteu segurs que també els tarragonins, els lleidatans i també els vila-secans, els salouencs i els cambrilencs no som ja també una mica com aquests que tant ens agrada criticar?
El poble ha crescut molt en les darreres dècades. Molta gent ha vingut de fora. I també no són pocs els qui, sent daquí, fa anys que no circulen per un altre lloc que no sigui un carrer o una plaça ben asfaltats. Sha perdut el coneixement del terme municipal, tret la part que toca a mar, com a conseqüència dun procés durbanització que, vulguem o no, fa dècades que va arribar a Cambrils.
Així és el progrés, podem concloure. Per això encara tenen més valor iniciatives que, impulsades per institucions o entitats, volen recuperar o frenar la pèrdua de contacte amb la natura: rutes verdes, amb bicicleta o a peu, excursions guiades, tallers de natura... Activitats sovint associades a lanomenat turisme rural però també amb molt de sentit en àrees dun turisme, diguem-ne, més tradicional, de sol i platja, com el nostre. Em costa dimaginar una residència - casa de pagès a Cambrils, però no és cap disbarat, i ja se nhan fet proves en els darrers anys, impulsar les seves activitats complementàries. Ningú ha dit que sigui fàcil, però ningú tampoc ha demostrat que no hi hagi mercat.
En sentit estricte, la sèrie de TV3 va dels bolets i, per fortuna, sha emès en un any en què tothom sap que no nhi ha. En un any normal, la presència durbanites als boscos catalans, incentivada pels raigs catòdics, hauria esdevingut una plaga insuportable. Més enllà dels rovellons, les llanegues, els fredolics i altres espècies similars, el programa ens aproximava a una anàlisi sociològica molt interessant. Em refereixo a la vigència, en aquests inicis del segle XXI de la dualitat camp i ciutat.
Els comentaris irònics dels avis, còmodament asseguts al sol osonenc, estan contínuament farcits de referències a com els habitants de Barcelona, també dits pixapins, camacos, xaves, de can fanga i altres apel·latius més o menys coneguts i divulgats, es relacionen amb la natura. Ens fa gràcia que el Valentí, la Maria i el Joan diguin si els barcelonins criden o no criden quan troben un rovelló al bosc. O si quan els de fora pregunten als de la terra on han trobat els magnífics exemplars que duen al cistell, aquests els orienten directament en direcció contrària. Un exemple més, en definitiva, de com la vida urbana ha distanciat la majoria de la societat catalana de la natura. Tant ens ha allunyat que ja no sabem com relacionar-nos-hi i, doncs, quan ho fem, voregem les situacions més ridícules.
En situacions com les descrites, habitualment parlem de barcelonins. Però, estem segurs que barcelonins són tan sols aquelles persones que resideixen a la ciutat de Barcelona? Esteu segurs que també els tarragonins, els lleidatans i també els vila-secans, els salouencs i els cambrilencs no som ja també una mica com aquests que tant ens agrada criticar?
El poble ha crescut molt en les darreres dècades. Molta gent ha vingut de fora. I també no són pocs els qui, sent daquí, fa anys que no circulen per un altre lloc que no sigui un carrer o una plaça ben asfaltats. Sha perdut el coneixement del terme municipal, tret la part que toca a mar, com a conseqüència dun procés durbanització que, vulguem o no, fa dècades que va arribar a Cambrils.
Així és el progrés, podem concloure. Per això encara tenen més valor iniciatives que, impulsades per institucions o entitats, volen recuperar o frenar la pèrdua de contacte amb la natura: rutes verdes, amb bicicleta o a peu, excursions guiades, tallers de natura... Activitats sovint associades a lanomenat turisme rural però també amb molt de sentit en àrees dun turisme, diguem-ne, més tradicional, de sol i platja, com el nostre. Em costa dimaginar una residència - casa de pagès a Cambrils, però no és cap disbarat, i ja se nhan fet proves en els darrers anys, impulsar les seves activitats complementàries. Ningú ha dit que sigui fàcil, però ningú tampoc ha demostrat que no hi hagi mercat.