Canelons
Primer que res, cal que ens reunim tots i totes. El Nadal ja ho té això, és important, si pot ser, que no falti ningú del ramat. Enguany és així.
El tall del rostit ja sha comprat: pollastre, vedella, cansalada, tocino... Tot són preparatius dels àpats i suggeriments: Fem canelons de carn, aquest any, bons, embafosos, com els de tota la vida..., Sí, i una mica de peix davant també, I cava català, com sempre. Tots riem.
Què ho fa que mai no hàgim pogut desar al fons de tot de larmari aquelles falçs de segar blat? Si més no, no podem abaixar la guàrdia, encara que només triem com a armes discursos assenyats.
Trinxem la carn ja rostida i ens ve al cap que els papers de Salamanca tornaran a casa. Ja ho veurem això, no diguem blat..., Però la comissió dexperts..., No cantem victòria encara.
Què ho fa que sempre hàgim de ser prudents i no puguem ser feliços del tot? Potser és que no ens ho creiem, que ens ho mereixem també. Ens hem acostumat a miquetes i ara ens sembla massa atrevit dir prou i endavant.
La beixamel ha de quedar cremosa, ni molt espessa ni massa clara. Una mica de mantega i un polsim de nou moscada. Amoroseix la pasta de farcir, que queda eixuta, si no, Mira, igual que el partit Catalunya-Argentina, que ens tindrà contents i conformats.
Què ho fa que hàgim de tocar temes com els esports per implicar tothom en batalles més profundes? La identitat dun poble és molt més que tenir seleccions pròpies. És trist que hàgim de començar per aquí o per la butxaca per moure consciències.
Farcim i caragolem els canelons. Caragolar el caragol Com la inadmissible designació del nom de la llengua, És tan surrealista com dir que un caneló sha de coure a la brasa.
Què ho fa que hi hagi tanta ignorància i que no ens sentim prou forts per combatre-la? Ens neguem a acceptar el terme aberrant català-valencià per designar la nostra llengua. Ja és hora que tots els acadèmics i filòlegs es posicionin i facin sentir la seva autoritat. I tots els altres també.
Tots els canelons arrenglerats a la plàtera i coberts de beixamel. Porta el formatge ratllat, Mira, diu formatge, en català, mama!, Ves, no mhi havia fixat.
Què ho fa que el nostre propi govern no sigui capaç daplicar lleis pel que fa a lús de la llengua? Per què tenim tots plegats tanta por? Ha de venir un idealista de catorze anys a fer la seva feina, un general dun exèrcit de ficció harrypottiana. Fa riure de tan trist com és. Som tan poca cosa que no tenim força per creurens el que som? No volem ser-lo, lExèrcit del Fènix! Volem ser un país normal!
Al forn, un quart dhora i llestos! Mentrestant desem el tió, que enguany no ha cagat gran cosa.
Acabem la carta als mags dOrient, a veure si ens porten lleis justes en lloc de falçs, coratge en lloc de por, comprensió en lloc denfrontaments, convicció en lloc de dubtes.
I quan tinguem tot això, senyors mags, un Estatut nou, que el vell ja ens va petit, massa petit...
El tall del rostit ja sha comprat: pollastre, vedella, cansalada, tocino... Tot són preparatius dels àpats i suggeriments: Fem canelons de carn, aquest any, bons, embafosos, com els de tota la vida..., Sí, i una mica de peix davant també, I cava català, com sempre. Tots riem.
Què ho fa que mai no hàgim pogut desar al fons de tot de larmari aquelles falçs de segar blat? Si més no, no podem abaixar la guàrdia, encara que només triem com a armes discursos assenyats.
Trinxem la carn ja rostida i ens ve al cap que els papers de Salamanca tornaran a casa. Ja ho veurem això, no diguem blat..., Però la comissió dexperts..., No cantem victòria encara.
Què ho fa que sempre hàgim de ser prudents i no puguem ser feliços del tot? Potser és que no ens ho creiem, que ens ho mereixem també. Ens hem acostumat a miquetes i ara ens sembla massa atrevit dir prou i endavant.
La beixamel ha de quedar cremosa, ni molt espessa ni massa clara. Una mica de mantega i un polsim de nou moscada. Amoroseix la pasta de farcir, que queda eixuta, si no, Mira, igual que el partit Catalunya-Argentina, que ens tindrà contents i conformats.
Què ho fa que hàgim de tocar temes com els esports per implicar tothom en batalles més profundes? La identitat dun poble és molt més que tenir seleccions pròpies. És trist que hàgim de començar per aquí o per la butxaca per moure consciències.
Farcim i caragolem els canelons. Caragolar el caragol Com la inadmissible designació del nom de la llengua, És tan surrealista com dir que un caneló sha de coure a la brasa.
Què ho fa que hi hagi tanta ignorància i que no ens sentim prou forts per combatre-la? Ens neguem a acceptar el terme aberrant català-valencià per designar la nostra llengua. Ja és hora que tots els acadèmics i filòlegs es posicionin i facin sentir la seva autoritat. I tots els altres també.
Tots els canelons arrenglerats a la plàtera i coberts de beixamel. Porta el formatge ratllat, Mira, diu formatge, en català, mama!, Ves, no mhi havia fixat.
Què ho fa que el nostre propi govern no sigui capaç daplicar lleis pel que fa a lús de la llengua? Per què tenim tots plegats tanta por? Ha de venir un idealista de catorze anys a fer la seva feina, un general dun exèrcit de ficció harrypottiana. Fa riure de tan trist com és. Som tan poca cosa que no tenim força per creurens el que som? No volem ser-lo, lExèrcit del Fènix! Volem ser un país normal!
Al forn, un quart dhora i llestos! Mentrestant desem el tió, que enguany no ha cagat gran cosa.
Acabem la carta als mags dOrient, a veure si ens porten lleis justes en lloc de falçs, coratge en lloc de por, comprensió en lloc denfrontaments, convicció en lloc de dubtes.
I quan tinguem tot això, senyors mags, un Estatut nou, que el vell ja ens va petit, massa petit...