La immigració: problema o repte social?
Fa pocs dies, unes declaracions de lexpresident de la Generalitat, Jordi Pujol, van aixecar molta polseguera. Afirmava que els nouvinguts daltres països es quedaven bona part dels pisos de protecció oficial.
Malgrat no disposar de dades per contrastar la notícia aquesta dels pisos, en comentaris de botiga, sobretaula i consultes mèdiques salbira una certa desconfiança cap als immigrants. No són pas gent neonazi o agents del Ku Klux Klan; són ciutadans de carrer, que arriben a fi de mes amb prou feines, que han de pagar el menjador escolar i els llibres escolars. Ciutadans que veuen com aquest ridícul estat del benestar sen va a can Pistraus i han de repartir les engrunes amb una colla de gent que safegeix a la cua.
Omplir-se la boca amb declaracions políticament correctes vivint en barris residencials on el teu veí estranger serà un esportista professional no costa res. Daquesta manera, fàcilment es cuinen fantàstics discursos sobre la interculturalitat i el mestissatge. Això sí, els fills daquests personatges tan integradors disposaran descoles on la presència de nens foranis és puntual, altrament els fills dels treballadors i de part de la classe mitjana han de restar en centres públics atapeïts amb immigrants, perquè els pares no tenen mitjans per anar a centres concertats, per exemple.
No és un tema de racisme, és un greu tema de justícia social i de pensar fins a quin punt allò políticament correcte pot acabar tenint efectes perversos per a la cohesió social.
Tothom sap que gent dalguns col·lectius ètnics del país fan el que volen i es passen les normatives pel folre amb el sofisma que qualsevol advertència és un acte de racisme. La pediatra de la meva nena, doctora dun hospital públic, en cap moment un monstre skinhead, em deia que nestava tipa de les exigències dalguns estrangers que es visitaven. Ràpidament la cançó del racisme pot esdevenir una fàcil excusa per passar-se per lentrecuix les lleis de la nostra societat.
Fa anys Amin Maalouf, conegut intel·lectual libanès, en el llibre Identitats que maten advertia dels riscos de lanomenada discriminació positiva a favor de col·lectius, perquè generaven greuges comparatius en els sectors més dèbils de la societat autòctona. Les lleis han de ser per a tothom igual, paios, gitanos, magribins, sud-americans, asiàtics i els criteris dajut social han de seguir la mateixa pauta, altrament estem covant la xenofòbia i la llavor del racisme.
No hi ha solucions fàcils. Muntar un parc temàtic de les cultures com el Fòrum de Barcelona és una cosa, posar fil a lagulla als reptes que el fenomen migratori implica per al conjunt de la nostra societat nés una altra. Calen decidides polítiques socials i menys discursets de progressisme buit.
En cas contrari, pot incrementar-se en lopinió pública catalana la perillosa relació immigració-problema. Aquest binomi en mans de plataformes polítiques demagògiques, atiant pors socials, pot esdevenir una arma molt perillosa.
Malgrat no disposar de dades per contrastar la notícia aquesta dels pisos, en comentaris de botiga, sobretaula i consultes mèdiques salbira una certa desconfiança cap als immigrants. No són pas gent neonazi o agents del Ku Klux Klan; són ciutadans de carrer, que arriben a fi de mes amb prou feines, que han de pagar el menjador escolar i els llibres escolars. Ciutadans que veuen com aquest ridícul estat del benestar sen va a can Pistraus i han de repartir les engrunes amb una colla de gent que safegeix a la cua.
Omplir-se la boca amb declaracions políticament correctes vivint en barris residencials on el teu veí estranger serà un esportista professional no costa res. Daquesta manera, fàcilment es cuinen fantàstics discursos sobre la interculturalitat i el mestissatge. Això sí, els fills daquests personatges tan integradors disposaran descoles on la presència de nens foranis és puntual, altrament els fills dels treballadors i de part de la classe mitjana han de restar en centres públics atapeïts amb immigrants, perquè els pares no tenen mitjans per anar a centres concertats, per exemple.
No és un tema de racisme, és un greu tema de justícia social i de pensar fins a quin punt allò políticament correcte pot acabar tenint efectes perversos per a la cohesió social.
Tothom sap que gent dalguns col·lectius ètnics del país fan el que volen i es passen les normatives pel folre amb el sofisma que qualsevol advertència és un acte de racisme. La pediatra de la meva nena, doctora dun hospital públic, en cap moment un monstre skinhead, em deia que nestava tipa de les exigències dalguns estrangers que es visitaven. Ràpidament la cançó del racisme pot esdevenir una fàcil excusa per passar-se per lentrecuix les lleis de la nostra societat.
Fa anys Amin Maalouf, conegut intel·lectual libanès, en el llibre Identitats que maten advertia dels riscos de lanomenada discriminació positiva a favor de col·lectius, perquè generaven greuges comparatius en els sectors més dèbils de la societat autòctona. Les lleis han de ser per a tothom igual, paios, gitanos, magribins, sud-americans, asiàtics i els criteris dajut social han de seguir la mateixa pauta, altrament estem covant la xenofòbia i la llavor del racisme.
No hi ha solucions fàcils. Muntar un parc temàtic de les cultures com el Fòrum de Barcelona és una cosa, posar fil a lagulla als reptes que el fenomen migratori implica per al conjunt de la nostra societat nés una altra. Calen decidides polítiques socials i menys discursets de progressisme buit.
En cas contrari, pot incrementar-se en lopinió pública catalana la perillosa relació immigració-problema. Aquest binomi en mans de plataformes polítiques demagògiques, atiant pors socials, pot esdevenir una arma molt perillosa.