Llengües
Una altra vegada, aquest mes hem hagut destar a laguait i tornar a treure les armes del coneixement i el sentit comú per aturar ignoràncies i interessos de tota mena. Ja és ben cansat haver dexplicar constantment qui som, de justificar per què som així i per què no duna altra manera, de donar mil proves per educar tanta mediocritat...
I és que es veu que no nhi ha prou que els entesos en filologia de tot el món sàpiguen que el català és una llengua amb moltes variants i subvariants geogràfiques, que es diuen: lleidatà, tortosí, tarragoní, rossellonès, mallorquí, gironí, alguerès, barceloní, pallarès, ribagorçà, xipella, capcinès, menorquí, eivissenc... I també valencià.
Poques vegades el territori lingüístic coincideix amb el territori polític, ja és evident. Així, en el nostre cas, es parla català a Catalunya, a les Illes Balears, a Andorra, al Rosselló i al Capcir, a la franja que limita amb Aragó, a lAlguer, un poble de lilla de Sardenya, i també al País Valencià. És a dir a lEstat espanyol, a França, a Andorra i a Itàlia. Les llengües les parlen les persones i són els moviments humans els que les escampen o les eliminen.
La veritat és que em sento ridícula escrivint totes aquestes dades. És com si haguéssim de tornar a demostrar que tots els planetes del nostre sistema graviten al voltant de sol només perquè a algú li interessa crear confusió i dir que no, que és la terra la que és al centre...
Sembla, però, que últimament hem de fer tots de mestres dun escenari que em recorda Barrio Sésamo, en què el ninot Coco havia dexplicar què volia dir a prop i lluny a nens i nenes.
Em fa riure i em fa plorar. Nestic farta de veure que sempre estem al límit, que a la mínima que ens despistem, lequilibri es decanta cap a labsurditat i la incompetència.
El paper que va fer el presidente a Europa només té un nom: fer el ridícul mentre nedes i guardes la roba. No es pot afavorir tothom quan levidència està només en una banda. Per què no va presentar 5 o 6 còpies en el castellà que es parla a cada comunidad autónoma: castellano, andaluz, extremeño, manchego, madrileño, leonés...? Hauria fet riure. Com ara.
I en lloc de consultar qualsevol llibre de dialectologia catalana o de trucar lInstitut dEstudis Catalans, que són qui tenen la màxima autoritat en el tema, per contrastar i aprendre alguna cosa, no, li han de picar la cresta amb una amenaça política: o diem les coses pel seu nom o no hi ha pressupostos... Que trist! Pobre home! Ha quedat com un titella i un inculte.
La veritat és que em fa una mica de llàstima aquest xic. El trobo bona persona i veig que shi esforça i que té bones idees. Però un polític ha de ser intel·ligent i dir les coses pel seu nom, a més de fer de polític. Deu costar, ja mho imagino.
Em sembla que el món ja està prou enredat per permetre confrontacions tan estèrils com el nom duna llengua, que curiosament no és res més que una eina per comunicar-nos i entendrens.
I és que es veu que no nhi ha prou que els entesos en filologia de tot el món sàpiguen que el català és una llengua amb moltes variants i subvariants geogràfiques, que es diuen: lleidatà, tortosí, tarragoní, rossellonès, mallorquí, gironí, alguerès, barceloní, pallarès, ribagorçà, xipella, capcinès, menorquí, eivissenc... I també valencià.
Poques vegades el territori lingüístic coincideix amb el territori polític, ja és evident. Així, en el nostre cas, es parla català a Catalunya, a les Illes Balears, a Andorra, al Rosselló i al Capcir, a la franja que limita amb Aragó, a lAlguer, un poble de lilla de Sardenya, i també al País Valencià. És a dir a lEstat espanyol, a França, a Andorra i a Itàlia. Les llengües les parlen les persones i són els moviments humans els que les escampen o les eliminen.
La veritat és que em sento ridícula escrivint totes aquestes dades. És com si haguéssim de tornar a demostrar que tots els planetes del nostre sistema graviten al voltant de sol només perquè a algú li interessa crear confusió i dir que no, que és la terra la que és al centre...
Sembla, però, que últimament hem de fer tots de mestres dun escenari que em recorda Barrio Sésamo, en què el ninot Coco havia dexplicar què volia dir a prop i lluny a nens i nenes.
Em fa riure i em fa plorar. Nestic farta de veure que sempre estem al límit, que a la mínima que ens despistem, lequilibri es decanta cap a labsurditat i la incompetència.
El paper que va fer el presidente a Europa només té un nom: fer el ridícul mentre nedes i guardes la roba. No es pot afavorir tothom quan levidència està només en una banda. Per què no va presentar 5 o 6 còpies en el castellà que es parla a cada comunidad autónoma: castellano, andaluz, extremeño, manchego, madrileño, leonés...? Hauria fet riure. Com ara.
I en lloc de consultar qualsevol llibre de dialectologia catalana o de trucar lInstitut dEstudis Catalans, que són qui tenen la màxima autoritat en el tema, per contrastar i aprendre alguna cosa, no, li han de picar la cresta amb una amenaça política: o diem les coses pel seu nom o no hi ha pressupostos... Que trist! Pobre home! Ha quedat com un titella i un inculte.
La veritat és que em fa una mica de llàstima aquest xic. El trobo bona persona i veig que shi esforça i que té bones idees. Però un polític ha de ser intel·ligent i dir les coses pel seu nom, a més de fer de polític. Deu costar, ja mho imagino.
Em sembla que el món ja està prou enredat per permetre confrontacions tan estèrils com el nom duna llengua, que curiosament no és res més que una eina per comunicar-nos i entendrens.