Flors i analgèsics
Aquest mes voldria retre homenatge a tots els nostres difunts. Mai mha
deixat de xocar que quan algú nostre sens mor, sembla que no puguem
continuar endavant, que la vida sacabi i que un bocinet de nosaltres
també faci cap al cementiri, però el temps va passant, el dolor es va
esborrant i acabem que només un dia a lany, perquè ho mana la tradició,
anem a treure la pols a les sepultures i a posar flors (dins de
torretes i gerros amb pedres perquè no sels endugui el vent) a aquells
que en un altre temps van viure entre nosaltres. No és el fet que ens
sobreposem a la mort dels nostres el que em xoca, sinó el fet que la
nostra societat actual hagi apartat de la nostra vida quotidiana els
difunts i ens faci col·locar-los ben lluny, sovint als afores dels
pobles (sí, per salubritat, ja ho sé) i així, com diu ladagi, ojos que
no ven... (i mon pare hi afegiria cagarada que xafes).
Sabeu el joc del tat amb el qual entretenim les criatures, jugant a amagar-nos darrere algú o amagant la mirada darrere les mans i després tornar a aparèixer? Doncs es diu que per als infants allò que no tenen davant la vista no existeix, per això quan juguem al tat se sorprenen tant, perquè per a ells fem màgia, ara hi sóc, ara no hi sóc. Nosaltres, en el nostre món adult, sovint també fem com els infants: allò que no veiem, no existeix; allò en què no pensem, no existeix... Ho fem constantment i quotidianament, quan canviem de canal de la tele perquè no volem veure desgràcies o quan ens tapem els ulls amb les mans davant una escena terrorífica i sanguinolenta duna pel·lícula de por o quan a lhospital intentem esquivar la planta doncologia... Sabem que tot això existeix, però ens estimem més no veure-ho..
Aquest fenomen potser es deu al fet mateix de la supervivència, allunyem de nosaltres allò que ens provoca dolor o sofriment, encara que haguem dobviar-ne les causes; som la societat dels analgèsics. I amb els nostres difunts fem el mateix, vam ser molt feliços amb ells, vam gaudir de la seva companyia, ens els vam estimar i vam patir quan van morir, i ara, per evitar el dolor, els deixem danar a visitar, perquè davant de les sepultures, sens desperta aquell dolor que intentem eludir. I allà queden, passat Tots Sants, amb les flors marcides, amb les torretes i els gerros badats, amb les flors de plàstic resseques i descolorides, fins que lany següent, per les mateixes dates, tornem a emblanquinar les sepultures, tornem a treure la lluentor als marbres, tornem a portar-los flors i ens tornem a enfrontar amb el nostre dolor, lúnic per al qual no hi ha analgèsics.
Des daquest espai, el meu homenatge, record i respecte a tots els difunts. Existireu mentre existiu en nosaltres.
Valgui per qui li valgui!
Sabeu el joc del tat amb el qual entretenim les criatures, jugant a amagar-nos darrere algú o amagant la mirada darrere les mans i després tornar a aparèixer? Doncs es diu que per als infants allò que no tenen davant la vista no existeix, per això quan juguem al tat se sorprenen tant, perquè per a ells fem màgia, ara hi sóc, ara no hi sóc. Nosaltres, en el nostre món adult, sovint també fem com els infants: allò que no veiem, no existeix; allò en què no pensem, no existeix... Ho fem constantment i quotidianament, quan canviem de canal de la tele perquè no volem veure desgràcies o quan ens tapem els ulls amb les mans davant una escena terrorífica i sanguinolenta duna pel·lícula de por o quan a lhospital intentem esquivar la planta doncologia... Sabem que tot això existeix, però ens estimem més no veure-ho..
Aquest fenomen potser es deu al fet mateix de la supervivència, allunyem de nosaltres allò que ens provoca dolor o sofriment, encara que haguem dobviar-ne les causes; som la societat dels analgèsics. I amb els nostres difunts fem el mateix, vam ser molt feliços amb ells, vam gaudir de la seva companyia, ens els vam estimar i vam patir quan van morir, i ara, per evitar el dolor, els deixem danar a visitar, perquè davant de les sepultures, sens desperta aquell dolor que intentem eludir. I allà queden, passat Tots Sants, amb les flors marcides, amb les torretes i els gerros badats, amb les flors de plàstic resseques i descolorides, fins que lany següent, per les mateixes dates, tornem a emblanquinar les sepultures, tornem a treure la lluentor als marbres, tornem a portar-los flors i ens tornem a enfrontar amb el nostre dolor, lúnic per al qual no hi ha analgèsics.
Des daquest espai, el meu homenatge, record i respecte a tots els difunts. Existireu mentre existiu en nosaltres.
Valgui per qui li valgui!