Vacances
Per primera vegada des de fa molts anys he fet un mes seguit de vacances. Durant uns dies he fet com si estiuegés a Cambrils i potser per primera vegada mhe mirat Cambrils amb ulls de guiri.
Dos dies seguits gairebé marxo de la platja abans de trobar un forat on col·locar la tovallola. Ara, laigua era ben transparent i vaig poder veure uns filets dor a la sorra (potser per això es diu Costa Daurada).
He sortit a sopar fora de casa i mha costat trobar taula. Diria que si no vols peix, no tens gaires alternatives (manca de treball de camp?). Tinc la impressió que els preus no els han retallat un 5%. Sóc lúnica que sha sorprès perquè en un mateix bar et cobren més per una tapa dacompanyament que pels entrepans?
Mhe trobat que, entrat lagost, encara figurava la programació del mes de juliol a la cartellera del passeig de les Palmeres. He vist fires temàtiques, pintors, tatuadors i escultures de sorra. He somrigut en veure els adolescents esperant impacients lautobús per anar de marxa a Salou. Les xiquetes que caminen amb xancletes i porten els talons a les mans shan convertit en les meves ídols. Mha quedat pendent visitar algun clàssic de loci nocturn cambrilenc.
Les noves instal·lacions de lambulatori, ara hospital lleuger, mhan sorprès gratament, així com el seu servei datenció als desplaçats. Del que no he pogut escapar-me ha estat de la bonica gimcana per trobar un lloc per aparcar que no fos zona blava.
Han estat unes vacances de tanta desconnexió que aquest mes he assolit un rècord del qual no puc estar orgullosa: el meu és lúltim article que sha lliurat a la Revista per a ledició daquest mes. Aquesta vegada ja sabeu qui és la responsable dels retards.
La temible operació tornada i el suposat estrès postvacacional mha fet adonar que si puc gaudir dunes vacances és perquè tinc una feina (toco fusta!). De ganes de tornar a la rutina, cap ni una. Ara, en el context actual, dir que no vols saber res de la feina em sembla de mal gust.
Amb les reincorporacions als llocs de treball vas descobrint tot de moviments estratègics per defugir de les obligacions. No sóc una workholic, perquè si pogués viure de renda ho faria (no me namago) però no comparteixo la filosofia dels que basant-se en una tipologia infinita de dies justifiquen unes eternes vacances. Per a mi, les vacances són un premi, una recompensa per tot lesforç fet durant lany. És com si aprovessis un examen sense haver estudiat, copiant de qui tens al costat. Llavors, quin mèrit té?
Dos dies seguits gairebé marxo de la platja abans de trobar un forat on col·locar la tovallola. Ara, laigua era ben transparent i vaig poder veure uns filets dor a la sorra (potser per això es diu Costa Daurada).
He sortit a sopar fora de casa i mha costat trobar taula. Diria que si no vols peix, no tens gaires alternatives (manca de treball de camp?). Tinc la impressió que els preus no els han retallat un 5%. Sóc lúnica que sha sorprès perquè en un mateix bar et cobren més per una tapa dacompanyament que pels entrepans?
Mhe trobat que, entrat lagost, encara figurava la programació del mes de juliol a la cartellera del passeig de les Palmeres. He vist fires temàtiques, pintors, tatuadors i escultures de sorra. He somrigut en veure els adolescents esperant impacients lautobús per anar de marxa a Salou. Les xiquetes que caminen amb xancletes i porten els talons a les mans shan convertit en les meves ídols. Mha quedat pendent visitar algun clàssic de loci nocturn cambrilenc.
Les noves instal·lacions de lambulatori, ara hospital lleuger, mhan sorprès gratament, així com el seu servei datenció als desplaçats. Del que no he pogut escapar-me ha estat de la bonica gimcana per trobar un lloc per aparcar que no fos zona blava.
Han estat unes vacances de tanta desconnexió que aquest mes he assolit un rècord del qual no puc estar orgullosa: el meu és lúltim article que sha lliurat a la Revista per a ledició daquest mes. Aquesta vegada ja sabeu qui és la responsable dels retards.
La temible operació tornada i el suposat estrès postvacacional mha fet adonar que si puc gaudir dunes vacances és perquè tinc una feina (toco fusta!). De ganes de tornar a la rutina, cap ni una. Ara, en el context actual, dir que no vols saber res de la feina em sembla de mal gust.
Amb les reincorporacions als llocs de treball vas descobrint tot de moviments estratègics per defugir de les obligacions. No sóc una workholic, perquè si pogués viure de renda ho faria (no me namago) però no comparteixo la filosofia dels que basant-se en una tipologia infinita de dies justifiquen unes eternes vacances. Per a mi, les vacances són un premi, una recompensa per tot lesforç fet durant lany. És com si aprovessis un examen sense haver estudiat, copiant de qui tens al costat. Llavors, quin mèrit té?