A la foto, d’esquerra a dreta, s’hi poden veure Juan (d’origen andalús), Tomàs Arcos Martín (d’ Orellana la Vieja, al costat de Don Benito), Salvador (de Vila-seca), Manuel Pantoja Casado (de Don Benito). Asseguts: Julio i Miguel Soto “El tigre” (de Don Benito). En aquesta obra també hi van treballar altres dombenitenses instal·lats a Cambrils com Vicente Lavado, Antonio Baladés “el León” i Ramon “el Avispa”. Segons Tomàs Arcos (dret al centre) la foto estaria realitzada entre 1964 i 1965 a l’Hotel “Cala Viña” al Cap de Salou. Es tracta d’un grup de treballadors de l’empresa tortosina Saturnino Borràs, que aleshores tenia nombroses obres a Salou i Cambrils. Foto: Luisa Pantoja

Reportatge realitzat el març de 2010

Cambrils ha estat testimoni al llarg de la seva història de contínues onades migratòries que han configurat i continuen redefinint la realitat social del municipi. Des de principis del segle XX i fins a la dècada de 1970, Catalunya va veure arribar centenars de milers d’immigrants procedents de l’interior i del sud d’Espanya en el que es convertiria en l’onada immigratòria més important de la seva història fins aleshores. Al principi aquesta massiva arribada només es va produir a l’àrea metropolitana i les grans ciutats, però després de la Guerra Civil aquest fenomen es va incrementar i es va viure a la resta del territori català. A la dècada de 1960 Cambrils també va assistir a la nombrosa arribada d’immigrants procedents de l’Espanya rural d’interior. Com acostuma a succeir en qualsevol altre procés migratori, de forma casual, immigrants procedents d’un mateix municipi van tendir a concentrar-se en el mateix destí. A Cambrils el primer d’aquests casos va ser el que es va produir amb el municipi extremeny de Don Benito (Badajoz). De forma coetània, però amb menor intensitat, va passar el mateix amb el municipi andalús de Castilléjar (Granada).

LES CARABASSES I DON BENITO

Els naturals de Don Benito són coneguts com a calabazones, un renom que contràriament al que podria semblar és utilitzat amb orgull pels mateixos dombenitenses. L'origen rau en el costum que d'antic hi havia entre els habitants dels municipi de guardar les carabasses a les golfes ("doblao") i que es podien veure des del carrer a través de les finestres.

LA IMMIGRACIÓ VA REDREÇAR EL SISTEMA DEMOGRÀFIC CATALÀ

A principis de segle xx Catalunya assistia a un continuat despoblament de les zones rurals en favor de l'àrea metropolitana i altres ciutats que demanaven mà d'obra per treballar a la indústria i els serveis. Aquest continuat moviment humà no arribava a suplir la demanda del sistema econòmic i del pobre creixement demogràfic català. En paraules de la demògrafa Anna Cabré, la immigració del segle xx va assegurar la supervivència del que ella anomena "sistema demogràfic català". No només això sinó que va fer augmentar el pes demogràfic de Catalunya a nivell europeu, cosa impensable a principis de segle xx. Les dues principals onades es van donar a la dècada de 1920, però la més important seria la que aniria de 1950 a 1975 aproximadament. En aquests vint-i-cinc anys Catalunya va passar de 3,2 milions d'habitants a 5,6 milions, amb una taxa de creixement anual del 2,25%, més del doble de les dades conjuntes d'Espanya, que eren d'un 1 %.

El padró municipal mostra entre la dècada de 1960 i 1970 l'arribada de nouvinguts d'una enorme diversitat de municipis de l'interior d'Espanya, sobretot d'Andalusia

El cas de Catalunya en comparació amb les dades de creixement mundial està catalogat com a una autèntica "explosió demogràfica".

El saldo migratori entre 1961 i 1965 va ser de 354.000 persones, i entre el 1966 i 1970, de 366.000. Posteriorment vindria la progressiva disminució. Així, entre 1971 i 1975 se situaria en 231.000 persones, i es desplomaria entre 1976 i 1980, que seria de 24.000. L'efecte retorn resulta evident amb les dades de 1981-1986, quan el saldo migratori resulta negatiu. Si amb les onades migratòries d'abans de la Guerra Civil hi predominaven aragonesos, valencians i murcians, amb les arribades posteriors es dóna una major diversitat de procedències, entre les quals destaquen Andalusia, Extremadura i Castella-la Manxa. En el rànquing de les deu províncies que aportaven més nouvinguts a Catalunya, sis eren d'Andalusia, mentre que la província de Badajoz estava situada en el vuitè lloc.

El 1970 la població immigrada a Catalunya representava el 37,7%, gairebé 2 milions de persones, d'una població total de més de 5 milions d'habitants. Les comarques costaneres van esdevenir el principal destí d'aquests nouvinguts, que per ordre d'importància es concentraven al Baix Llobregat, el Vallès Oriental, el Tarragonès, el Maresme, el Vallès Occidental, el Baix Penedès i finalment el Baix Camp. El 1975 el Baix Llobregat tenia un 52,8% d'immigrants, mentre que el Baix Camp es trobava entre el 30% i el 40%. No podem oblidar, però, que el que succeïa en aquestes comarques era molt diferent a la majoria de les comarques d'interior, que en aquests anys van continuar enviant mà d'obra cap a les comarques costaneres i l'àrea metropolitana.

UN MUNICIPI QUE HA CRESCUT A BASE D'IMMIGRANTS

L'Arxiu Municipal conserva una relació de 1950 sobre la població forana que residia al municipi: hi havia 874 nascuts a d'altres municipis tarragonins (on destaca l'Ametlla de Mar amb 108, Vandellòs amb 102 i Tivissa amb 81), i pel que fa a d'altres províncies de fora del principat, hi havia gent d'Almeria (46), Castelló (34), Jaén (31) i Múrcia (24) entre d'altres. El 1960 a les dades demanades per la Jefatura Provincial de FET y de las JONS, hi apareixen 50 persones d'Almeria, 46 de València, 34 de Castelló, 31 de Jaén i 24 de Múrcia, entre d'altres. En aquest informe es detalla que las "causas son permanentes y crecientes" i que els nouvinguts sobretot es dedicaven a l'agricultura, on "se va notando cada día la falta de brazos".

El padró municipal mostra entre la dècada de 1960 i 1970 l'arribada de nouvinguts d'una enorme diversitat de municipis de l'interior d'Espanya, sobretot d'Andalusia. A més del degoteig que suposava l'arribada tradicional de valencians i dels casos de Don Benito i Castilléjar esmentats anteriorment, en aquests anys és contínua l'arribada de nouvinguts de pobles com Ibros, Villanueva del Arzobispo i Andújar (Jaén); Alamedilla i Baza (Granada); Puente Genil i Posadas (Còrdova); Níjar i Albox (Almeria); Dos Hermanas, Écija i El Coronil (Sevilla); Santa Cruz de Moya (Conca)... i així podríem anomenar dotzenes de municipis. El registre del padró d'aquests anys estan plens de baixes i altes de persones procedents de tots aquests indrets. Realment es fa molt difícil fer-ne un seguiment exhaustiu, ja que hi havia contínues anades i vingudes. Treballadors que un cop acabada la feina es tornaven a empadronar al seu lloc d'origen per després tornar a venir al cap d'un temps. Com en qualsevol fenomen migratori, la inexistència d'una regulació en els trasllats fa difícil seguir-ne el rastre. Cal tenir en compte que per les informacions orals que en tenim, el nombre d'empadronaments estaria per sota del total de nouvinguts que hi hauria al municipi. Per exemple els primers calabazones empadronats són de 1963, quan l'any anterior ja havien arribat els primers contingents de treballadors. El 1963 només hi tenim empadronats tres homes i set dones, unes dades que són molt lluny de la realitat. El 1965 apareixen com a altes 89 calabazones (51 homes i 38 dones). A títol comparatiu aquest any hi havia 53 persones de Castilléjar (28 homes i 25 dones). Les dades de nouvinguts de Don Benito que ens apareixen en les modificacions de padrons posteriors són merament testimonials: 1967 (7), 1971 (8) i 1975 (5). El 1974 hi havia un total de 190 immigrants donats d'alta.

EL "PARE" FERNANDO VIZCAÍNO

Si hi ha una persona que ens pot explicar en primera persona el perquè de l'arribada de gent de Don Benito a Cambrils, aquest és sense cap mena de dubte Fernando Vizcaíno Muñoz. La vida d'aquest advocat nascut a Melilla és una d'aquelles històries que corroboren que les novel·les sempre es queden curtes davant de la realitat. Fernando procedia d'una família que havia treballat per al protectorat espanyol del Marroc. La implicació amb l'administració colonial ja venia d'una certa tradició familiar quan l'avi del Fernando, procedent de Félix (Almeria), cap al 1915 es va traslladar a Algèria a treballar com a administrador d'un terratinent local de Tilimsen. L'efervescència que tenia aleshores el sector vinícola va atreure molts espanyols a aquella colònia francesa. La situació fronterera de Tilimsen amb el protectorat espanyol del Marroc els va fer decidir que una part de la família adoptés la nacionalitat francesa i l'altra, l'espanyola. El pare del Fernando va iniciar la seva carrera com a funcionari de l'Estat espanyol en diversos consolats com els d'Oujda, Nador o Tetuan, però també eren habituals els viatges al protectorat francès. A Fernando li agrada recordar que el seu pare era major de primera, "era intèrpret traductor d'àrab, berber, francès, àrab literari i xelga, un dialecte de les muntanyes de l'Aties". En el moment en què els pares del Fernando van començar a tenir fills, van veure la necessitat d'establir-se a una ciutat i van triar Melilla. Allí és on el 1933 va néixer el Fernando. Les seves primeres nocions d'alfabet (d'àrab) les va aprendre al municipi d'Axdir. Va anar a l'escola a Melilla, en un col·legi dels germans de La Salle on curiosament la majoria dels seus mestres procedien del noviciat de Premià de Mar, que amb una estada de dos anys allí commutaven l'obligació d'anar al servei militar. Aquests germans li van ensenyar les primeres nocions de català. Semblava que tot estigués predestinat.

Fernando va anar a la universitat, va estudiar per advocat i després es va traslladar a Madrid per presentar-se a oposicions al cos diplomàtic. Però l'amistat que tenia el seu pare amb directius de la constructora Ginés y Navarro va fer que es decidís posar-se a treballar. Sembla que aquell jove advocat tenia fortes pretensions i quan se li va presentar l'oportunitat de treballar a jornada sencera, es va traslladar a Extremadura, on la seva empresa dirigia entre 5.000 i 6.000 assalariats amb l'anomenat Plan Badajoz. Es tractava d'un projecte de desenvolupament rural plantejat ja a la II República i que el règim franquista va recollir per intentar dinamitzar la regió. L'empresa necessitava un advocat per anar als judicis conciliars. Fernando recorda el seu canvi d'estatus així: "de cop i volta, un xaval de 23 anys, per assessoria jurídica i autorització per obrir bufet, cobrava 7.000 pessetes de l'any 1956... Amb aquell sou podia anar una vegada o dos o tres a Melilla i dos o tres a Madrid a veure la xicota que hi tenia. I encara em sobraven diners".

Durant la seva estada a Extremadura l'atzar va fer que deixés la nòvia de Madrid i s'enamorés de Manuela Caballero Beltrán, filla d'una família de coneguts empresaris de Don Benito (molt aficionats al FC Barcelona) amb qui s'acabaria casant el 1960. Va ser l'any següent quan l'empresa Ginés y Navarro li va plantejar la possibilitat de traslladar-se a Catalunya a gestionar diverses construccions. Fernando, que aleshores tenia 28 anys, no s'ho va pensar dues vegades i es va traslladar amb la seva dona fins a Cambrils. El president de l'empresa havia comprat unes finques de l'Hospitalet de l'Infant, a l'actual urbanització Pino Alto. Ginés y Navarro necessitava algú sobre el terreny que convencés petits propietaris rabassaires perquè posessin a la venda les seves finques i poder portar a terme el projecte d'urbanització. L'altra promoció que tenien a la zona era la concessió de la construcció del Grup Sant Pere i Sant Pau, vivendes d'habitatge social per als pescadors de Cambrils. Quan el juliol de 1961 el Fernando va posar els peus per primera vegada a Cambrils va sentir el record de la seva Melilla natal: el mar, les barques, l'entorn... "Me gustó el paisaje y el paisanaje". Mentre va estar gestionant la compra de terrenys a rabassaires de l'Hospitalet, el Fernando sempre va estar instal·lat a Cambrils. Amb l'excepció d'un període en què van estar vivint a Tarragona, el Fernando i la seva esposa sempre van tenir molt clar quedar-se a viure a Cambrils.

Àngel Díaz Manso, fill del primer cap d'obra de les Cases Barates José Díaz López, recorda que Vizcaíno, un aparellador gallec i un altre home que ja havia vingut sovint a Cambrils es van instal·lar en un antic xalet que hi havia a l'actual número 20 de la rambla de Jaume I. Àngel Díaz assegura que al començament, quan Ginés y Navarro va reprendre les obres de les Cases Barates, es va fer amb paletes locals, però "uns i altres es veien estranys" i es va decidir de fer venir un o dos autobusos de gent de Don Benito. Seria lògic pensar que un dels condicionants devia ser el sou.

L'arribada dels primers "calabazones"

El xiquet que trobem al centre de la foto és Josep M. Montoya, fill de Carlos Montoya propietari del bar Maset, juntament amb un grup de treballadors de Don Benito de les Cases Barates fotografiats a la platja del Regueral el 1963. FOTO: ARXIU MUNICIPAL DE CAMBRILS. CEDIDA PER JOSEP MARIA MONTOYA FÀBREGAS. NÚM. REG. 8914-02

Les impressions de Cambrils eren narrades pel Fernando a la família dels seus sogres, quan cada any per les festes de Nadal es traslladaven a Don Benito. Va ser amb motiu d'una d'aquestes estades quan el Fernando va rebre la visita de Joaquín Gallego. Era el cap d'una quadrilla de paletes que estaven treballant en la construcció d'infraestructures i sobretot fent canals pel Plan Badajoz. En aquell moment estaven a Madrigalejo, prop de Don Benito. Joaquín Gallego li va explicar que la feina estava arribant a la seva fi i que aviat es quedarien sense cap obra. Davant d'aquesta situació, li va proposar anar a treballar a la promoció de protecció oficial que tenien projectat construir a Cambrils. Joaquín Gallego accepta i s'organitza una crida de paletes que esdevindria la primera promoció de calabazones que arribaria a Cambrils. Això era el 1962, quan els primers paletes de Don Benito es decideixen a recórrer els més de 800 quilòmetres de trajecte fins arribar a Cambrils. Aquesta versió ens la concreten Juan López García i José Bravo Gómez, membres de la primera expedició que va fer cap a Cambrils. Recorden que en el primer grup de treballadors hi havia, a més d'ells dos: Joaquín Gallego, com a encarregat; Alfonso Nieto i Luis Nieto; un cosí d'aquests dos germans, Alfonso Nieto; José Bahamontes; Pepe Lama; Martín López, com a cuiner; Juan Zalea; Pedro Muñoz Orrillo; els germans José i Francisco Río, i José Mendoza. Bravo recorda que l'any d'arribada devia ser el 1961, cosa que no coincideix amb els altres informants. També recorda un tal Ernesto que ja es trobava treballant a Barcelona. Cal dir que no era la primera vegada que feien un trajecte tan llarg, ja que anteriorment la majoria d'aquests paletes van estar una temporada treballant a Osca en una altra obra.

La modernització de Don Benito fa que actualment estigui molt lluny del municipi que van deixar centenars de treballadors que van venir a Cambrils als anys 1960. A la imatge, el Palacio Municipal de Don Benito. FOTO: BERTA RUIZJuan recorda que quan va arribar a Cambrils era a principis de setembre, però com que el material de l'obra es va acabar, se'n van poder tornar a passar la fira del 8 de setembre a Don Benito. Allí s'hi van passar més d'una setmana fins que van tornar a Cambrils. José Bravo no pot concretar el mes de l'estiu en què van arribar, però sí recorda que després d'un mes de feina la meitat de treballadors se'n va anar de vacances a Don Benito. Juan López i José Bravo recorden que el trajecte sempre el van fer en tren per la línia procedent de Tortosa. Encanvi Vizcaíno i Díaz asseguren que ho feien en autobús. Els primers dombenitenses serien els que posteriorment, i a mida que anés avançant l'obra, portarien més treballadors de Don Benito, que al mateix temps actuarien de nous reclams. El vincle de tots ells i l'agraïment que li tenien a Fernando Vizcaíno resulta evident. És per això que li agrada dir que molts descendents de gent de Don Benito encara actualment el tracten de "pare".

Pedro Gallego, fill del primer encarregat dels obrers de les Cases Barates Joaquín Gallego, explica que fins aleshores tots els dombenitenses que marxaven del poble es dirigien a l'estranger, cap a països com Alemanya o Suïssa. Els primers a trencar aquesta tendència van ser els que es van quedar a Cambrils. Josep M. Montoya, fill de l'amo del bar Maset, no recorda que s'organitzés cap autobús i assegura que tota la gent de Don Benito que arribava a Cambrils ho feia en tren fins a Reus i en autobús arribaven a l'actual plaça de Marcel·lí Domingo.

LES CASES BARATES VAN ATREURE CENTENARS DE TREBALLADORS

Al principi els paletes de Don Benito passaven la nit en un magatzem de la plaça Aragó; "dormíem a sobre dels sacs de ciment"

Fins aleshores, la promoció del Grup Sant Pere i Sant Pau no va ser pas cap exemple de celeritat. Els calabazones no van arribar fins al 1962, però és que la promoció es va iniciar el 1950. En el ple municipal del 14 de setembre de 1952 trobem que l'aleshores alcalde Josep Queral Canaldas insta l'Obra Sindical del Hogar que es doni pressa a construir aquesta promoció d'habitatge social perquè portava anys començada i encara no s'havia acabat. L'any següent es marquen la Festa Major del 8 de setembre com a data d'inauguració, però els problemes per com s'havia de fer el subministrament d'aigua tornen a posposar la finalització de l'obra (plens municipals del 9 d'agost i 13 de setembre de 1953).

Juan López recorda que quan van arribar, les cases tenien fets els fonaments i algunes parets, però que les van haver de refer, i l'empresa de Reus que hi havia anteriorment la van fer fora per incompetent. Josep M. Montoya recorda que la gent del poble va quedar sorpresa de la rapidesa amb què aquells dombenitenses van començar a aixecar parets. El fet que arribés gent a través d'amics i familiars va fer que els enguixadors fossin del poble andalús de Dos Hermanas (Sevilla). López i Bravo recorden que al principi els paletes de Don Benito passaven la nit en un magatzem de la plaça d'Aragó; "dormíem a sobre dels sacs de ciment". Després els mateixos treballadors van aixecar una petita casa d'obra amb sostre d'uralita a l'actual carrer de Roger de Flor, a prop de l'actual rambla de Jaume I. La van construir en un sol dia. No tenien llits, dormien a terra i els matalassos, els van portar de Don Benito. Durant les obres, hi va haver un accident. Mentre els paletes eren a l'obra, els dipòsits d'aigua es van desplomar a sobre de la barraca que havien construït. José Bravo recorda que el dipòsit va caure a sobre d'on dormia ell.

Àngel Díaz, juntament amb els seus pares i dos germanes, van viure primer en un pis de lloguer al carrer de Sant Josep (a la Vila) però després vivien al pis pilot, que va ser la primera casa que es va acabar, en concret la casa número 55-56. A prop de la casa dels paletes s'hi feia la calç, a l'actual número 1 del carrer de Roger de Flor, i a l'altre costat de l'actual carrer s'hi feien les peces de mosaic. Àngel Díaz recorda que el seu pare es feia portar l'arena i la grava pel transportista local Ernest Piqué, que l'extreia de la Mera de la riera d'Alforja a l'alçada de l'actual avinguda dels Països Catalans.

Joaquín Gallego va ser l'encarregat que dirigia els primers 100 treballadors. El seu fill Pedro Gallego recorda que al principi alguns d'aquells homes sols i amb diners anaven a gastar-se'ls de forma compulsiva als bars. D'altres, un cop van fer els diners previstos, van marxar cap a d'altres obres o ap al lloc d'origen. Afirma també que al principi hi va haver certs recels mutus entre dombenitenses i cambrilencs, però que després van desaparèixer. Precisament en els bars on els autòctons i els dombenitenses coincidien per mirar la televisió, hi va haver algun moment de certa tensió provocat per unes copes de més. Tanmateix Josep M. Montoya i Juan López asseguren que sempre hi va haver bon ambient entre la gent de Cambrils i els treballadors de Don Benito. En època de veda, hi havia molts pescadors que es posaven a treballar amb ells. Segons Pedro Gallego, això va ser possible gràcies al contacte que l'alcalde Joan Recasens Queralt va fer amb l'empresa Ginés y Navarro. Aleshores la veda durava tres mesos, de l'abril al mes de juny, i segons Juan López suposava una ruïna per a molts pescadors que intentaven reparar treballant a l'obra.

La construcció de les Cases Barates va coincidir amb un moment que feia falta mà d'obra i als paletes que estaven treballant allí se'ls presentaven altres ofertes per part de constructors que operaven per la zona. Abans d'acabar la promoció de les cases de pescadors, alguns dels paletes vinguts de Don Benito van començar a treballar en la construcció d'edificis d'apartaments i d'hotels a Salou. Tots els informants coincideixen que si bé al principi tots els calabazones eren paletes de professió, després, a mida que va augmentar la demanda de mà d'obra, va arribar gent que no havia treballat mai en aquest ofici. Josep M. Montoya ho exemplifica de la següent forma: "n'hi havia molts que anaven al Trempat, es compraven un metro de fusta, se'l posaven a la butxaca del darrera dels pantalons i au! ja eren oficials". Àngel Díaz recorda el cas de Julio Torres, que va venir com a simple manobre però el van posar d'oficial de segona a fer uns patis interiors.

UNA INAUGURACIÓ MOLT ESPERADA

Imatge de la inauguració de les Cases Barates. Actualment, un dels barris amb més personalitat del municipi de Cambrils, on hi van treballar molts dels primers immigrants de Don Bentio. ARXIU RAMON ORTIGA.Al final, la inauguració es va fer el 21 de juliol de 1963. Setmanes abans corria el rumor que l'acte comptaria amb la presència del mateix Francisco Franco, que el dia 17 va visitar Tarragona. El retard de la finalització resulta evident respecte a la primera data que s'havia posat deu anys abans. Tal i com ens explica la crònica d'aquell dia, l'acte va comptar amb la presència del governador civil Rafael Fernández Martínez, el cardenal Benjamín de Arriba y Castro i el director general de l'Insti-tuto Social de la Marina. En aquella jornada es va fer entrega dels títols de propietat a 98 pescadors. Tal i com va pronunciar el governador, Espanya, entesa com a "un estado católico y social" havia d'oferir vivendes per als pescadors de Cambrils, i aquell dia va afirmar: "no estaremos tranquilos hasta que todos los pescadores puedan tener su vivienda". Les paraules del governador evidencien les necessitats que aleshores tenia el municipi, quan ja s'iniciava el boom del turisme.

A PREU FET, 8 PESSETES L'HORA

Els paletes de Don Benito van començar a treballar a les Cases Barates pel sistema del preu fet (a destajo, en deien ells). Es cobrava en funció de les hores que es treballava. Hi havia el listero, José Díaz López, que era qui apuntava les hores que havia treballat cadascú. Es treballava de sol a sol i cada hora es cobrava a 8 pessetes. Juan López recorda que a Don Benito cobraven 2 rals a l’hora (4 rals eren 1 pesseta). Diego Sánchez-Barroso diu que va arribar a Cambrils el 1965 i assegura que a Don Benito els sous eren de 35 pessetes a la setmana mentre que a Cambrils es podia cobrar a 6 pessetes l’hora. Francisco Soto confirma que es treballava a preu fet, però situa el preu de l’hora a 14 pessetes i que a les següents obres ja es podia arribar a 4.000 pessetes a la setmana “hi havia molta demanda de mà d’obra, i tu també te n’aprofitaves”. Àngel Díaz, fill del listero, era un nen de 10 anys quan va venir a Cambrils. Recorda que el xalet on vivia Vizcaíno era on son pare pagava mensualment als treballadors i quinzenalment quan era avançat. Com a xiquet, no podia treballar amb el seu pare, però amb la seva bicicleta anava a buscar la correspondència de son pare i dels treballadors. Quan els paletes el cridaven perquè anés a fer un encàrrec, de seguida els preguntava: “quan cobraré?”. Entre les famílies que van arribar el primer any hi havia els Gallego, Cerrato, Nieto, Mendoza, Menea, Aliseda… A aquesta darrera família pertanyien uns germans que tristament serien coneguts com els Peluts per la seva activitat delictiva a les dècades de 1970 i 1980. Fernando recorda molt bé que aquests germans li van dir: “a vostè no li robarem mai perquè s’ha portat molt bé amb el nostre pare”.

Primera parada, Bar Maset

La gent de Don Benito carregats amb les seves coses s'aturaven al bar Maset a preguntar on vivia aquell parent que tenien o a preguntar per feina o sobre si sabia d'un lloc per posar-se a viure

Al número 48 de l'actual plaça de Marcel·lí Domingo hi havia el bar Maset, entre cal Bomba i cal Blanco. El bar el regentava Carlos Montoya Arribas, que era nascut a Madrid i havia vingut a Cambrils entre 1933 i 1934 perquè hi tenia una germana casada amb un carrabiner destinat aquí. Amb l'ocupació de Catalunya per les tropes franquistes, es va exiliar a França a causa de la seva militància al PSOE (el seu germà Jesús Montoya, diputat per aquest partit, va ser afusellat). A França va estar destinat al camp de concentració d'Argelers i com que no podia tornar a Espanya es va enrolar a la legió francesa, a la II Divisió Leclerc, amb la qual, lluitant junt amb altres republicans espanyols, van alliberar París. Això li va valdré la nacionalitat francesa, cosa que li va donar la possibilitat de poder tornar a Cambrils el 1945, on es va posar a portar el bar. Josep M. Montoya recorda que l'autobús que venia de l'estació de Reus era un Hispania. El portava un home alt amb bigoti i boina que també feia de recader. Des de dalt de l'autobús, només pel tipus de xiulet que feia, ja avisava si hi havia cap encàrrec o no. La gent de Don Benito carregats amb les seves coses s'aturaven al bar Maset a preguntar on vivia aquell parent que tenien o a preguntar per feina o sobre si sabia d'un lloc per posar-se a viure. Aquest vincle va fer que la relació de Carlos Montoya amb aquests nouvinguts fos molt estreta. Fins i tot en diverses ocasions va arribar a guardar-los diners. La gent de Don Benito li tenien confiança. Les germanes Rodríguez Serrat recorden que davant del bar no hi havia cap plaça ni cap carrer, "tot era terra".

Entre les moltes anècdotes que es van generar allí hi ha la de Tomàs Lozano Sauceda, el Rata, que dalt de la seva moto va fer cap a dins de la barberia d'Anton Mendoza, al costat del bar. La moto la van batejar com "Honda Barbera". Amb la nevada de l'any 1963, "un que anava bufat" va sortir del bar i relliscant per la neu va caure a la mar. "Qué fría que està el agua en Cambrils" va dir. La nevada en qüestió és la que va tindre lloc a principis del mes de febrer de 1963, que va deixar neu fins i tot a sobre les barques del moll.

El Bar Maset es va convertir en el principal centre de trobada de la colònia de dombenitenses que entre d’altres coses hi anaven a mirar la televisió. Darrera la barra hi ha el Carlos Montoya i la Pepeta.
Foto: Arxiu Municipal de Cambrils. Cedida per Josep Maria Montoya Fàbregas. Núm. Reg. 8914-48

ELS PISOS ES COMPARTIEN ENTRE DUES FAMÍLIES

Una de les vivències més recordades per part dels primers nouvinguts de Don Benito són les condicions de vivenda, en què sovint havien de conviure amb d'altres famílies d'immigrants. Pedro Gallego, que va arribar el 1962 quan tenia 13 anys, recorda que al principi molts dels paletes que treballaven a les Cases Barates llogaven masos del terme, ja que no hi havia cases. Després vivien al costat mateix de l'obra, en un barracó de fusta destinat als treballadors.

Juan López recorda que en un habitatge de 3 metres quadrats hi dormien: a un costat, quatre fills d'un germà seu, un cunyat i la seva sogra, mentre que a l'altre costat de la barraca hi dormia ell, la seva dona, la seva filla i el seu sogre. El servei era al carrer, sota una figuera, mentre que l'aigua potable l'obtenien dels tancs d'aigua, que anteriorment havien inundat la barraca.

Luisa Pantoja diu que aleshores molts treballadors vivien a la mateixa obra "semblaven els immigrants que vénen ara"

El mas Villa Glòria, conegut com a mas del José de les Vaques (al costat de l'antiga piscina de Cambrils Badia), va allotjar nombrosos nouvinguts de Don Benito que hi llogaven llits. Pedro Gallego recorda que amb la construcció de Cambrils Badia hi havia barraques per a 30 o 40 persones, i que després d'un temps el mateix impuls de la construcció va generar vivendes noves per als nouvinguts. Francisco Soto també recorda que quan van acabar de treballar a les Cases Barates van anar a treballar a altres obres de Cambrils o Salou i acostumaven a viure dins de la mateixa obra. Pedro Gallego recorda que a sobre el magatzem del Braulio (a la plaça de Catalunya) una empresa constructora va llogar un espai per allotjar uns 40 treballadors. Luisa Pantoja diu que aleshores molts treballadors vivien a la mateixa obra "semblaven els immigrants que vénen ara". Generalment aquestes eren les condicions dels homes que havien arribat primer. Després, quan podien llogar una vivenda al poble, es portaven l'esposa i els fills o altres familiars. Les germanes Rodríguez Serrat primer es van instal·lar al mas del Golart (de la família Ortoll, al terme de Vinyols i els Arcs) i recorden que després la seva família, formada per set persones, vivien en un pis del número 8 del carrer Major, que compartien amb un altre matrimoni: "es compartia la casa, tu tens una habitació, jo en tinc dues, i la cuina i el menjador es reparteixen. Jo veig que ara ho fan els gitanos, i veiem malament que ho facin, però si nosaltres quan vam venir aquí també ho fèiem". A la mateixa casa, però en un pis diferent, hi vivia una família de Cambrils, "ells a dalt i nosaltres a baix". La casa no tenia finestres i tenien una sola comuna per a tots. Aleshores, al carrer Major hi vivien nombroses famílies de Don Benito que ocupaven les cases que la gent del poble havia abandonat per anar a viure al barri de l'Eixample.

Luisa Pantoja explica que van llogar un pis entre dues famílies al número 27 del carrer del Cardenal Vidal i Barraquer. L'altra família eren uns recent casats a la fira de Don Benito. Vivien a la primera planta i la propietària de la casa vivia al mateix edifici, al tercer. Recorda que un any van anar a celebrar la nit de Nadal al número 2 del mateix carrer, on vivia Tomàs Arcos, juntament amb un altre matrimoni de Don Benito. Luisa Pantoja deixa clar que, tot i el que pugui semblar, el pis de Cambrils era una millora respecte de com vivien a Don Benito, on no tenien ni aigua corrent ni lavabo.

Però el cas més clamorós de tots és el que hem trobat entre la documentació municipal. La manca de vivendes per poder acollir el creixent nombre de treballadors de Don Benito, Castilléjar i altres llocs va ser tema de debat al ple del 14 de març de 1963. El consistori presidit per Joan Recasens Queralt afirmava amb claredat: "la falta de viviendas tan acuciante en esta localidad por la imigración que recibe motivada al progresivo desarrollo eco-nómico de la Villa, obliga a que el Ayuntamiento se preocupe de este asunto social que atañe en general precisamente a todas las familias menos dotadas económicamente, haciendo desaparecer todo el chavolismo de nuestro término municipal donde viven familias enteras de trabajadores sin condiciones sanitarias de ninguna clase". L'Ajuntament va decidir destinar un solar de 5.800 metres quadrats per a vivendes "para obreros y familias necesitadas de una morada". En aquell moment es va creure que l'Ajuntament, el Patronat de la Vivenda o l'Institut Nacional de la Marina es farien càrrec del seu finançament. El solar de propietat municipal ocupava aproximadament l'actual parc del Pescador. L'elevada importància d'aquesta informació trobada entre la documentació municipal cal valorar-la tenint en compte l'opacitat informativa general pròpia d'un sistema dictatorial com el franquista. Àngel Díaz recorda que a l'actual plaça de la Constitució hi havia alguna barraca de fusta, que estava habitada per gent del Perelló. Però no pot concretar si tenien a veure amb la construcció de les Cases Barates.

 

Episodis quotidians

Una de les sorpreses més significatives que s'emportaven els dombenitenses quan arribaven a Cambrils era sentir parlar català. Desconeixien completament que hi havia una altra llengua. I amb els primers aprenentatges de l'idioma, van aparèixer els inevitables malentesos i situacions curioses.

Una de les sorpreses més significatives que s'emportaven els dombenitenses quan arribaven a Cambrils era sentir parlar català. Desconeixien completament que hi havia una altra llengua. I amb els primers aprenentatges de l'idioma, van aparèixer els inevitables malentesos i situacions curioses. A Juana Velarde Gallego li agrada explicar com en una ocasió que la seva filla va travessar el carrer del Cardenal Vidal i Barraquer sense mirar que passava un carro estirat amb un cavall, una veïna va lamentar el fet pronunciant la frase "aquesta canalla...". La Juana es va enfurismar perquè va entendre que tractaven la seva filla de canalla, amb el concepte pejoratiu que té en castellà.

A les Cases Barates, Josep M. Montoya recorda que un dels calabazones, "el germà del Juan, el Martín López, feia el ranxo. Feien caldereta de gats". Fins que no ho va saber, va menjar gat durant mesos, de resultes d'això el Josep M. no ha menjat conill mai més.

Les germanes Rodríguez Serrat recorden que una de les novetats que van viure a Cambrils eren les noves modes de vestir que veien als turistes. Així, expliquen que sense que els veiessin els seus pares s'emprovaven els banyadors o uns pantalons curts. Es veu que això devia fer els seus efectes perquè encara riuen quan recorden que algunes noies de Cambrils els deien que els prenien els nois. Dues de les germanes, la Mari i la Belinda, es van casar amb cambrilencs.

"EL ZOO DE DON BENITO"

La localització del bar Maset no ha d'estranyar, ja que el barri pescador era on hi havia una major concentració de dombenitenses. Juana Velarde explica que quan anava per aquest barri li semblava que estava al seu poble. Josep M. Montoya recorda que el Gallego i el Mendoza van preguntar a son pare què havien de fer per anar a Don Benito per Nadal i ell els va fer les gestions amb els autobusos Mateu de Reus per posar un autobús que marxaria entre el 21 o 22 de desembre i tornaria per Reis. Es va establir el bar Maset com a centre per apuntar la gent i recollir les 50 pessetes de paga i senyal de les 200 pessetes que li sembla recordar a Josep M. Montoya que valia el viatge. Al xòfer li deien el Rubio, que després repetiria experiència any rere any. Luisa Pantoja recorda que això era el 1965. Com a mostra del bon humor dels dombenitenses, com que hi havia molta gent que tenia renoms d'animals (el Avispa, el León, el Tigre, el Rata...) al davant de l'autobús hi van posar una pancarta on hi deia "El zoo de Don Benito". Això però, Josep M. Montoya no ho recorda. L'arribada al municipi extremeny va ser tota una festa. De tornada van portar el tradicional carregament d'embotits de tot tipus.

Sembla ser que aquesta expedició nadalenca va propiciar que més endavant, davant del bar San Remo (al carrer del General Prim) s'organitzés una parada de la línia d'autobusos setmanal que unia Barcelona amb Don Benito. Dissabtes feia el viatge d'anada i dimecres el de tornada. Quan el bar San Remo va tancar, va agafar el relleu el bar Extremeño, situat al mateix carrer. Maria José Soto, que des del 1981 regenta el bar, recorda que els autobusos anaven sempre plens. Els autobusos de la companyia Ramon eren conduïts per xòfers de Don Benito i recollien gent de Barcelona, Cornellà, Vilanova i la Geltrú, i d'altres llocs. En direcció a Extremadura, portaven mones i avellanes i en direcció contrària, xoriço, morcilla, pernil, pedrers, pastes... La Maria José recorda que els dos autobusos de la línia sempre anaven plens. A mida que la gent va adquirir un cotxe particular, els viatges van anar disminuint fins que pels volts de 1995 es va suspendre la parada.La Cambrilenca Dolors Garriga va acompanyar el seu futur marit, Diego Sánchez, a Don Benito el 1972. Recorda la sorpresa que va tenir quan van arribar a Ciudad Real perquè van canviar la locomotora elèctrica per una de vapor que els va portar fins a Don Benito. Aquest exemple evidencia prou clarament com es percebia la distància de tot tipus que encara separava els dos municipis en una data relativament recent.

Un fenomen nou per als cambrilencs

El trasllat de cambrilencs del Barri antic cap a l'Eixample i altres indrets, va deixar vivendes buides que foren ocupades per famílies que venien al municipi a buscar una nova oportunitat. D'esquerra a dreta: Manuel Pantoja Fernández, Josefa Fernández Sánchez, Maria Aixalà Solé, Manuel Pantoja Casado, Luisa Pantoja Fernández, Pilar Cortés (la nena), Pepi Sánchez i Antonio Cortés "Cazurro". FOTO: LUISA PANTOJA

En el mateix moment de l'arribada dels dombenitenses s'inicia l'esclat urbanístic que suposaria l'inici del turisme. El maig de 1961 l'Ajuntament aprova la urbanització de Vilafortuny, el febrer de 1962 es comença a regular la urbanització de la zona de ponent i el setembre de 1963 s'aprova la construcció del Nou Cambrils. Diego Sánchez recorda que en aquests inicis de la construcció la gran majoria d'empresaris que operaven al municipi eren d'altres municipis i fins i tot de Navarra o de Saragossa. Els treballadors de Don Benito eren contractats per aquestes empreses. Tots els informants situen la màxima afluència de paletes calabazones en la construcció de la urbanització de Cambrils Badia. Fernando Vizcaíno afegeix que després de les Cases Barates, als dombenitenses els va trobar treballant a l'edifici Cambrimar (al costat de l'N-340), l'Antinea i el Voramar.

Cambrils era un bullici de treballadors de tot arreu. Els cambrilencs observaven sorpresos l'arribada d'aquests treballadors que després dels primers moments van començar a portar les seves dones i fills

Cambrils era un bullici de treballadors de tot arreu. Els cambrilencs observaven sorpresos l'arribada d'aquests treballadors que després dels primers moments van començar a portar les seves dones i fills. De forma general els informants procedents de Don Benito coincideixen a afirmar que la rebuda per part dels cambrilencs va ser positiva. Amb els efectes de la crisi de 1973 i la conseqüent baixada de la construcció, hi va haver gent de Don Benito que va decidir marxar al seu lloc d'origen. Segons els informants, alguns d'aquests no es van acabar d'adaptar a la realitat de Cambrils. L'existència d'algun prejudici entre autòctons i nouvinguts queda palès en un editorial de Revista Cambrils de juny de 1971 amb un títol prou revelador, "Nosotros y los de Don Benito". En aquest interessantíssim editorial s'explica que a causa del nombre de calabazones que hi havia al municipi, tots els immigrants rebien l'apel·latiu "los de Don Benito". El text mostra la preocupació perquè si bé el fenomen immigratori havia estat fins aleshores molt poc important al municipi, en aquell moment es feia necessària la integració d'aquells nouvinguts que ja formaven una tercera part de la població. L'editorial detecta com malauradament a Cambrils existia el clan dels cambrilencs autòctons i el clan dels de Don Benito, amb una relació "inexistente y reducida a los estrictos e ineludibles contactes de caràcter comercial o laboral". Detalla que aquesta coexistència, que no convivència, es podia constatar als bars o altres locals públics. L'editorial es posiciona en un clar missatge integrador i a favor de la convivència entre tots els habitants del municipi independentment d'on haguessin nascut. Afirma que s'havia de crear una relació normal entre tots amb respecte "que salvaguarde las tradiciones y virtudes cambrilenses y que a la par valorice virtudes y tradiciones de los que procedentes de otros pueblos y regiones han de constituir con nosotros un Cambrils unido y progresivo". I afegeix que "este nexo de unión nos incite asimismo a unos y otros a desprendernos de vicios y defectos, que de ellos todos tenemos, en afán mutuo de supe-ración" i acaba "esta creemos es labor de todos [...] de los que han nacido cambrilenses y de los que hoy también lo son por razón de convivir con nosotros".

Segurament que el tipus de discurs que es transmet ens pot resultar molt actual, però aleshores, i a escala local, resulta del tot pioner per l'època. Cal dir, a més, que aquest editorial va ser escrit el 1966, a la cinquena revista de la segona època de Revista Cambrils. Aquell número no va sortir al carrer per ordre de la censura franquista, però un cop el 1971 la publicació va poder reaparèixer, es va voler recuperar l'editorial escrit feia uns anys. Cal destacar, doncs, que aquest editorial està realitzat en un moment molt recent a l'arribada d'immigrants de Don Benito, però encara té més importància si tenim en compte com la societat Cambrilenca d'aleshores percebia els canvis d'uns nous temps. A tall d'exemple recordem el moviment de rebuig que es va produir el 1976 contra el projecte d'un auditori municipal perquè s'havia d'inaugurar amb una actuació dels Rolling Stones. Aquest editorial, doncs, percebia l'arribada d'immigrants de forma reflexiva.

Els primers dombenitenses que arribaren a Cambrils van poder presenciar un fenomen atípic al municipi com va ser la nevada de febrer de 1963. A la foto veiem Joaquín Gallego l'encarregat de les Cases barates. | FOTO: LUISA PANTOJA

ES COMENCEN A CONSTRUIR LES PRIMERES CASES

Francisco Soto recorda que la seva família va ser la primera que es va començar a construir la seva pròpia casa. Un cop assentats i amb els primers estalvis es plantejaven la possibilitat de comprar una finca. Deixaven l'etapa com a llogaters i s'aventuraven a construir-se la pròpia casa aprofitant els dies de festa. Rebien el suport d'altres amics i companys que els ajudaven a tirar endavant l'obra. Els Soto la van construir al número 12 del carrer de Pérez Dolç (al barri de la Parellada), on després s'hi instal·larien altres famílies de Don Benito. Juana Velarde, la seva muller, recorda que va ser tota una novetat que uns nouvinguts com ells s'estiguessin fent una casa. Això va ser el 1975. L'obra va anar a càrrec del matrimoni mateix; el Francisco feia de paleta i la Juana, de peó. Sovint tenien l'ajuda d'amics i d'altres paletes coneguts del matrimoni. Treballaven els dissabtes i diumenges, començaven a les 5 de la matinada i treballaven fins a les 4 de la tarda. Altres extremenys com Vicente Lavado o Ramón Rodríguez també es van fer la seva pròpia casa al mateix carrer. El Francisco i la Juana recorden que quan tenien amics que els ajudaven feien una caldereta o migas amb sardines i s'ho menjaven entre tots.

El Cambrils Nou va ser el segon barri on es van concentrar famílies de Don Benito que van construir-hi les seves cases. Avui en dia resulten evidents les similituds entre el tipus d'arquitectura que van fer en aquesta època i la que podem trobar al Don Benito actual. Cases d'una o dos plantes amb l'exterior de color blanc amb un sòcol de color fosc. Fernando Vizcaíno apunta que la construcció d'aquest tipus de vivendes al Cambrils Nou es va fer d'una manera força anàrquica. L'autoconstrucció va ser un fenomen molt habitual entre els immigrants andalusos i extremenys que van arribar a Catalunya aleshores.

EL RETORN A DON BENITO

Consultant el padró municipal d'altes i baixes d'aquests anys es localitzen contínues anades i vingudes entre Don Benito i Cambrils (així com de municipis andalusos). S'evidencia que en un principi aquests immigrants es plantejaven estades curtes fins poder recollir suficients diners o finalitzar certa obra. Com en qualsevol procés migratori, plantejar-se la residència definitiva no era cap prioritat. Diego Sánchez-Barroso recorda que quan feia set mesos que estava a Cambrils va fer una visita a Don Benito a visitar parents i amics. El viatge en tren va durar un total de 36 hores.

Tots els informants coincideixen a afirmar que cap al 1972 i 1973 l'arribada de dombenitenses comença a disminuir de forma important i comença el retorn, que es va accentuar a principis de la dècada de 1980. Una part dels calabazones cambrilencs van decidir finalitzar l'experiència Cambrilenca per retornar al lloc d'origen. Alguns ho van fer per retirar-se i d'altres simplement perquè van veure complert l'objectiu temporal que acostumen a tenir aquesta mena d'aventures migratòries. Amb la crisi que va experimentar el sector de la construcció amb els efectes de la crisi mundial de 1973, el sector de l'hoteleria va absorbir part d'aquests extremenys. Tal i com ens explica Fernando Vizcaíno, altres havien marxat abans seguint les noves adjudicacions de l'empresa Ginés y Navarro. Va ser el cas de les obres d'urbanització de Camp Clar (Tarragona) que comencen a finals de 1975, la construcció dels accessos per carretera a Barcelona així com construccions que es van fer a Saragossa.

Mapa que marca el recorregut utilitzat per carretera que separa Don Benito de Cambrils. Un total de 800 quilòmetres, que, en l'actualitat, es pot realitzar en unes nou hores de viatge. Actualment existeixen noves carreteres que redueixen en més d'una hora el trajecte entre els dos municipis.Andrés Retamal Ojeda va néixer a Don Benito però és vilafranquí d'adopció i el 2001 va publicar el llibre Don Benito a través de su arquitectura. La ciudad que nos ha llegado. A la presentació que va fer a Cambrils del seu estudi va assegurar que el nostre municipi és tot un referent per a la gent que van haver de deixar aquest municipi extremeny. A nivell de Catalunya, la comunitat de Cambrils només es pot comparar amb les de Vilafranca, Vilanova i la Geltrú, i Barcelona. Segons dades de setembre de 2009 aportades per l'Ajuntament, actualment Cambrils compta amb 226 persones nascudes en aquest municipi. Aquesta comunitat uneix la història d'aquests dos municipis que actualment presenten unes dimensions demogràfiques molt semblants. Tal i com hem dit anteriorment, cal tenir present, però, que durant la dècada de 1960 la xifra era superior. En la llista de municipis que durant els anys 1960 i 1970 van aportar immigrants d'altres indrets de l'Estat espanyol, actualment Don Benito està seguit molt de prop per Castilléjar amb 224 persones, Ibros 110, Sevilla 85, Còrdova 82, Granada 73 i Puente Genil 72.

Quadres personals

La primera “cuadrilla” de dombenitenses que va venir a Cambrils l’any anterior va estar treballant en una obra a Osca. Allí compartien el pis.
D’esquerra a dreta: Ramon Rodríguez Miranda “El Avión”, Enrique Miranda, José Bravo Gómez, un gallec (“Carrilano”), Parra, Juan Miranda, Pedro Muñoz Orrillo, José Bahamontes Díaz i Martín López. Foto: Mari Rodríguez Serrat

MARI I LOLI RODRÍGUEZ SERRAT

La seva és una història d'anada i tornada. El seu pare, Ramón Rodríguez Miranda, era de Don Benito i com a guàrdia d'assalt de la República, amb la Guerra Civil va ser destinat a Ripoll. Allí va conèixer la que seria la seva muller, Teresa Serrat Pujals; just al cap d'un mes d'haver-se conegut es van casar. Després se'n van anar a Don Benito per estar uns mesos per la collita, però s'hi van quedar vint anys vivint al carrer Pescadores. Precisament Ramón Rodríguez va treballar de pescador, però també esquilava ovelles, podava arbres, el que fos. La Loli recorda que a l'escola feien mofa de l'origen de la seva mare i li cantaven "catalana, moños de lana, tira que tira de las campanas" i li estiraven de les trenes. En total els germans Rodríguez Serrat eren tres noies i un noi, que van arribar a Cambrils el 1966, on hi havia el seu pare treballant a les Cases Barates. Ramón Rodríguez ja havia format part de l'expedició de dombenitenses que van anar a treballar a Osca. Abans d'arribar aquí, la Loli va estar uns anys treballant de minyona a Madrid. Recorden que el tren de Don Benito va estar un dia sencer per fer el trajecte fins a Salou, on les van venir a recollir amb una moto. Van quedar desil·lusionades quan van veure el Cambrils d'aleshores "les cases eren més antigues que les del nostre poble i els carrers eren molt estrets". Però van quedar enamorades del mar. Després, la Mari va estar un temps treballant a Montcada. Un cop a Cambrils, les tres germanes, la Loli, la Mari i la Belinda (que tenien 18, 14 i 11 anys), treballaven per gent del poble que les llogava per cosir, netejar cases o per anar al tros. Van treballar netejant els apartaments de les primeres urbanitzacions que es van fer a Vilafortuny. Dels cambrilencs els van sorprendre les disputes entre mariners i vileros.

Els aniversaris eren una bona ocasió perquè les famílies de Don Benito es trobessin, com és aquest cas al número 27 del carrer Cardenal Vidal i Barraquer. D’esquerra a dreta: Manolo Cabeza i la seva esposa Maria, Paula López Morcillo i el seu marit Diego Moreno Calderón, amb la seva filla Maria Isabel Moreno López, després asseguts Manuel Pantoja Casado amb Josefa Fernández Sánchez, drets hi ha Pepi Sánchez, Pilar Cortés (nena) amb Antonio Cortés, Antonio Valadés “El León”, asseguda Maria Luisa Gómez Morcillo amb el nen José Valadés davant de la senyora Rosa. Foto: Luisa Pantoja

PEDRO GALLEGO FERNÁNDEZ

Va anar a l'escola fins als 9 anys i quan en tenia 13, el 1962, va venir a Cambrils. L'empresa Ginés y Navarro va enviar el seu pare com a encarregat a les Cases Barates dels pescadors. Fins aleshores treballava per aquesta empresa en la construcció de canals a Don Benito. Com que no hi havia vivendes, els van llogar un mas (el mas del Dimoni. Recorda que després els treballadors de Don Benito es van posar a viure al costat de l'obra en barracons. Els del Grup Sant Pere i Sant Pau eren d'obra, però els de Cambrils Badia eren de fusta. Recorda que un dels plats que menjava amb el seu pare eren les migas (molles de pa fregit) i que quan venia de Don Benito portava els embotits de la matanza. La seva cosina, Luisa Pantoja Fernández, va arribar a Cambrils amb 15 anys, el 1964, tot just quan a Don Benito s'havia acabat la fira del 8 de setembre. Allí vivien al número 12 del carrer Santa Elena, a prop del carrer Pajaritos.

Cambrilencs i dombenitenses treballaven junts en el creixent sector de la restauració i del turisme. D’esquerra a dreta: Isabel López, Luisa Pantoja Fernández i Maria Mercè Colom, treballadores de la Fonda Montserrat. Foto: Luisa Pantoja

FRANCISCO SOTO MENA

Francisco Soto formava part d'una quadrilla de paletes de Don Benito que van estar uns mesos treballant a França. Una empresa havia vingut al poble a buscar mà d'obra per a una construcció a Portus, a prop de Suïssa. Francisco Soto recorda que tot i que estaven contents de com treballaven, cada setmana feien una tria i els que no rendien el que volia l'empresa els enviaven cap a Espanya. Aleshores a la seva quadrilla se'ls va apujar el sou però els altres treballadors espanyols en protesta van iniciar una vaga. Aquesta situació es va repetir quan es van traslladar al nord de França. Allí competien amb altres paletes italians. Aquesta situació els va fer plantejar-se tornar a Espanya i com que un dels membres de la quadrilla, Manolo Nieto, tenia un germà que estava treballant a les Cases Barates de Cambrils, van decidir venir cap aquí. Els cosins Diego Sánchez i Daniel Casado eren els altres dos calabazones que formaven la quadrilla. Francisco Soto va arribar a Cambrils el 30 de juliol de 1962, tenia 38 anys i recorda que va quedar sorprès per la calor que hi feia. Soto recorda que quan tenien vacances i se n'anaven al seu poble, els deien que portessin més treballadors.

JUAN LÓPEZ GARCÍA

El Juan diu una frase amb la qual ens transmet molt: "Venimos con los ojos cerrados, y no pensamos en nada. A hacer amigos, enemigos no". El Juan era fill d'un matrimoni de pagesos de Don Benito que treballaven en una masia de Medellín (municipi veí), on va néixer. No va anar mai a l'escola perquè havia de col laborar a mantenir la família, ja que el seu pare va morir de malaltia durant la Guerra Civil. En total eren nou germans. Recorda les pèssimes condicions de treball dels jornalers que, com ell, treballaven la terra d'uns pocs propietaris que cada dia triaven els treballadors a les places, a la porta de l'església i als "cafetines de puchero". Tot i certes nocions mentre va fer el servei militar, no va aprendre a llegir fins que no va arribar a Cambrils el 1962. Aleshores tenia 32 anys i a les primeres vacances que li van donar es va fer portar la seva filla i la seva esposa. Ell treballava a Don Benito per Ginés y Navarro en la construcció de canals. Recorda que tothom que marxava de Don Benito anava a França, Suïssa... i ells van poder quedar-se més a prop. Ara compara les condicions de treball d'aleshores amb la dels immigrants actualment "era igual, només que abans teníem papers... Que cony! Si mai he tingut papers!". Després de fer de paleta, el Juan va treballar al Club Nàutic en la construcció de les passarel·les de les embarcacions, per a la qual cosa es van fer servir els rails i les fustes de la via del tren amb la qual havien portat pedra de Salou per a la construcció del moll. Després, el Juan va fer d'ajudant de l'encarregat del port. Li agrada recordar que quan va venir era per estar — s'hi sis mesos "i ja porto 50 anys".

Imatge de Manuel Pantoja Casado (esquerra) juntament amb altres treballadors. Foto: Luisa Pantoja Fernández

MARIA JOSÉ SOTO ESCRIBANO

Vivia al número 2 de la travessera Pizarro i va anar al col·legi San José de "Los Tejedores". Va arribar per primera vegada a Cambrils el 1963, quan tenia 14 anys. Primer hi va fer una estada de tres mesos per conèixer el municipi i visitar uns familiars. Després d'uns mesos de retorn a Don Benito, va marxar definitivament a Cambrils. Li van sorprendre dues coses: sentir parlar el català i veure el mar. Als 18 anys es va casar amb un paleta de Jaén i més tard es va posar a portar el bar Extremeño, al barri de l'Eixample, al carrer del General Prim. La Maria José va ser l'encarregada de fer el xut d'honor al partit que el 1982 va enfrontar els equips de futbol del Don Benito i l'Oleastrum, on hi jugaven molts calabazones residents a Cambrils. Recorda que abans de tornar a Don Benito, tot l'equip en ple va passar pel bar a acomiadar-se, agraïts pel tracte rebut.

D’esquerra a dreta: Ramon Miranda, Enrique Miranda, Josefa Nieto Rodríguez i Pedro Aliseda, els nens són Juan Ramon i Paco Aliseda Nieto. Es tracta de la moto amb la que les germanes Rodríguez van arribar de l’estació de Salou a Cambrils. Foto: Mari Rodríguez Serrat

ÀNGEL DÍAZ MANSO

Nascut a Càceres, era fill de José Díaz López (natural de Zalamea de la Serena), l'encarregat d'obra que apuntava les hores treballades pels paletes a les Cases Barates. Just abans de marxar de Don Benito, el seu mestre (un capità de la legió) li va ensenyar en un mapa d'Espanya que la província de Tarragona tenia mar. Ell no l'havia vist mai. Resulta que quan va arribar a Cambrils era de nit i no va poder veure'l. L'endemà tampoc, perquè feia núvol i estava tapat. Com que tenia 10 anys els seus pares el van matricular al col·legi La Salle. Per als altres companys de la classe era tota una novetat perquè l'Àngel no sabia parlar català. Tanmateix té molt bon record de la seva experiència a l'escola.

BIBLIOGRAFIA

BARDAJÍ, Federico: Barri de Camp Clar. Família i Benestar Social. Fundació privada. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1990
CABRÉ, Anna: "Les onades migratòries en el sistema català de reproducció". Nadala 2007 Immigració. Les onades immigratòries en la Catalunya contemporània. Fundació Lluís Carulla. Barcelona, 2007.
GARCÍA NÚÑEZ, Francisco: El pequeño diccionario: Vocabulario de Don Benito. Su singularidad. Ed. Proines. Don Benito, 2007.
MARTÍ, I; BARDAJÍ, F; Peralta, A: Immigració i habitatge al Baix Camp. Immigrants en la línea de flotació. AEP Desenvolupament Comunitari. Ed. El Mèdol. Tarragona, 2003.
MARTÍ, I: Cambrils. Col. La Creu de Terme. Ed. Cossetània. Valls, 2004.
MAS, J; Ortega, M: Estudi de la població de la vila de Cambrils (1950-1993). Quaderns d'Estudi i Divulgació. Ajuntament de Cambrils. Cambrils, 1995.
MOLINERO, Carme; YSÀS, Pere: Catalunya durant el Franquisme. Col. Història de Catalunya. Ed. Empúries. Barcelona, 1999.
PUJADES, Isabel: "Les migracions dels anys seixanta a Catalunya". Nadala 2007. Immigració. Les onades immigratòries en la Catalunya contemporània. Fundació Lluís Carulla. Barcelona, 2007ARXIUS
Arxiu Municipal de CambrilsHEMEROTECA
Biblioteca Pública de Tarragona
Alcaldia de l'Ajuntament de CambrilsPREMSA
Diario Español
Revista Cambrils TESTIMONIS
José Bravo Gómez
Àngel Díaz Manso
Pedro Gallego Fernández
Juan López García
Josep M. Montoya Fàbregas
Luisa Pantoja Fernández
Marí Rodríguez Serrat
Loli Rodríguez Serrat
Diego Sánchez-Barroso Díaz
Francisco Soto Mena
Maria José Soto Escribano
Juana Velarde Gallego
Fernando Vizcaíno Muñoz