Publicat el mes de juny de 1996 a Revista Cambrils

Havia de ser l’11 de juny de 1976, ara fa 20 anys. Els Rolling Stones havien de fer la seva primera actuació a l’Estat espanyol i l’havien de realitzar al nostre poble, Cambrils, prop de la torre del Mas d’en Bisbe, on l’empresa Gay&Company ja comptava amb tenir un auditori on fer-hi el concert.

Una forta mobilització popular, però, va aconseguir que, sota la imatge d’uns músics suposadament desmanegats pel consum de drogues i alcohol, i amb la imatge d’unes tendències sexuals depravades, no poguessin actuar a la inauguració de l’auditori i, finalment, sota l’excusa d’un desajustament de la normativa urbanística, es van paralitzar les obres ja iniciades de l’auditori i aquest, l’empresa promotora i l’actuació dels Rolling Stones van volar quan estaven a punt d’entrar a les pàgines de la història local.

Ara, a 20 anys vista i coincidint amb l’èxit del macroconcert de l’Escalarre, intentem veure tot l’enrenou que va provocar aquest fet a la xarxa social del poble, que durant els fets va estar clarament dividida en dos bàndols, un d’ells, il·lusionat per acollir l’auditori i els Rolling Stones a casa, i l’altre, indignat pel que comportaria aquest grup musical i tot el seguici de males companyies que creien que podien arrossegar fins a Cambrils.

Entrevista a Jordi Tardà, director i presentador del programa Tarda Tardà i autor del llibre Paraula de Stone:

“Es tractava de fer un auditori que servís per a tot Catalunya, per fer-hi concerts per a tota la vida, concerts de rock a l’aire lliure”

La idea original era fer un concert a Cambrils (Tarragona) en un auditori a l’aire lliure amb capacitat per a unes quaranta mil persones. El preu de les entrades havia de ser de 300 pessetes, el normal en qualsevol concert d’aquella època. Però uns quants veïns i certes persones influents de Cambrils es van oposar al fet que el seu poble fos pres per “una banda de peluts, escabellats i drogats”. Es van fer manifestacions en contra de la celebració del concert i fins i tot –inaudit!– es va projectar la pel·lícula Gimme Shelter, que recollia els incidents en un concert dels Stones a Altamont, als Estats Units, el 1969, en què un jove negre va ser apunyalat per un suposat Hell’s Angel.
(Extracte del llibre Paraula de Stone)

Què coneixes sobre els fets de la construcció d’un auditori a Cambrils?
Parlem de fa molts anys, ara en fa 20. Jo treballava amb la Gay (Gay Mercader) and Company. Hi portava treballant més o menys un any i mig, feia poc que hi era. Recordo que vam quedar-nos amb uns terrenys aquí a Cambrils. Fins i tot teníem fets els plànols i havíem començat algunes obres per fer un auditori. Un auditori que servís per a tot Catalunya, per fer-hi concerts per a tota la vida, concerts de rock a l’aire lliure.

Com dius, les obres es van començar i encara hi ha alguns fonaments de l’auditori. Quines van ser les causes per suspendre-les?
Per començar, volíem que el primer concert per estrenar-lo fos el dels Stones, que l’inauguressin ells. Hi va haver alguna oposició per part del poble, o d’algunes forces del poble, diguem, o d’alguna part del poble. No estic dient que fos tot Cambrils que no estigués conforme amb el tema.

Hi havia alguna institució o grup que anés al davant d’aquesta campanya?
No ho recordo, parlem de fa vint anys. Recordo el fet puntual: que les persones que no volien que nosaltres féssim l’auditori allà era perquè tenien por que fos sinònim de desordre i que passessin coses. Fins i tot es va arribar a projectar la pel·lícula Gimme Shelter, en què es veia el que passava en un concert dels Stones a Amèrica, concretament a Altamont. Un dels assistents era mort per un dels guàrdies de seguretat. Llavors ells van utilitzar-lo per dir “mireu què pot passar si deixem que ens construeixin l’auditori aquí al costat”.

Aquests tipus de reaccions eren normals?
Suposo que sí, perquè després vam intentar fer el mateix a la Roca, prop de Granollers, i també ens va passar alguna cosa semblant; tampoc es va arribar a realitzar. Per això, es va haver de canviar la idea original, que era oferir les entrades a tres-centes pessetes. Vam acabar fent-ho en una plaça de toros, La Monumental, a nou-centes. Tot i que primer estava previst fer-ho a Las Arenas.

La presentació dels Rolling Stones?
Sí, però a Las Arenas també hi van haver problemes.

Del mateix tipus?
No, ja no me’n recordo. I vam acabar fent-ho a La Monumental. De Cambrils recordo l’episodi aquest, que fins i tot es va projectar una pel·lícula per veure què podia passar, llavors vam anar de rebot a la Roca i tampoc, i quan ja teníem tancada la plaça de toros Las Arenas, a causa d’un fet circumstancial, vam haver de fer-ho a La Monumental. Però va ser diferent de Cambrils o la Roca, on sí que hi va haver oposició.

Després de la situació política de la dictadura, què representaven aquests tipus de concerts? Quina repercussió podien tenir a l’Estat espanyol i concretament a Catalunya?
Ho continuaven veient una mica sinònim de problemes, de depravació i no donaven facilitats a una cosa que ells consideraven que no feia cap bé a la gent jove i a la moral del país. Sempre et posaven pals a les rodes. Era realment complicat organitzar concerts quan hi havia algú que t’anava a la contra.

I a què creus que es devia aquest tipus d’actitud?
Doncs perquè ells creien que el rock era sinònim de drogues, de violència, etc. Estem parlant de l’any 76, quan la democràcia anava encara amb bolquers…

Vuit mesos després de la mort del general Franco…
Això. Llavors encara hi havia l’herència de les antigues infraestructures de l’Estat. El típic: es prohibia el festival de Canet o, sinó, prohibien que el Sisa hi cantés; deien que estava malament cantar en català i estava mal vist portar uns tios com els Stones, que eren famosos al món pels seus afers amb les drogues, etc., etc.

La propaganda que feien d’ells era realment negativa…
Exacte, però això no s’ajustava a la realitat ni molt menys. En molts casos hi havia més de llegenda que de realitat. La llegenda en aquest cas va pesar més i no vam poder fer el concert d’aquí a Cambrils.

El concert de Cambrils hauria estat un dels primers dels Rolling Stones a Catalunya o a l’Estat?
Sí, encara que, de fet, nosaltres vam començar a organitzar concerts l’any 72, si no m’equivoco. Però, és clar, havíem fet concerts en locals tancats, mai amb un artista del renom de la magnitud dels Stones. Havíem tingut artistes però no havíem tingut estrelles. I finalment havíem aconseguit una gran, una superestrella, perquè per a nosaltres els Rolling Stones eren, en aquells moments, i no només per a nosaltres, sinó a tot el món, la banda més important que hi havia. Aleshores, al 76, al món, el número 1 del rock eren ells i portar els Stones era el màxim; a més, que era el primer cop que venien a l’Estat.

Aquí a Catalunya, quina fama i quina repercussió hi tenien els Rolling Stones?
Els seus fans sabien que no eren els dimonis i que havien deixat de ser uns nens dolents. Aquesta època estava bastant superada i molta gent ho sabia, que són els que van venir al concert, però que haurien sigut molts més si no hi hagués hagut el canvi, perquè 900 pessetes en aquella època era una fortuna.

Hi va haver algun tipus de problema o incident al concert?
Hi ha haver problemes amb la policia, els “grisos” van tirar pots de fum a tothom qui hi havia fora, alguns van fer cap dins de la plaça. Al meu llibre Paraula de Stone hi tinc una foto del fill del Keith Richards, de set o vuit anys, mirant cap a les graderies com queien pots de fum sobre la gent i no entenia res.

Quin era el moment musical en la seva trajectòria?
En aquell moment els Stones presentaven un nou guitarrista, el treball Black and Blue i era l’epoca en què començaven una nova etapa, musicalment parlant, era una època important. Es deia ja que aquella seria la seva última gira i ja ho veus…

Què hagués suposat la construcció de l’auditori a Cambrils, a mig pas entre Barcleona, València i Saragossa?
Per a nosaltres l’objectiu era fer-hi molts concerts, i no va poder ser. Va ser una oportunitat perduda no només per a nosaltres, com a promotors, sinó per a tots els qui estimem el rock.

Entrevista a Lluís Recasens, alcalde de Cambrils l'any 1976 i defensor il·lusionat de la construcció de l’auditori

“L’auditori hagués servit per fer moltes de les coses per a les quals ara no tenim lloc. Encara avui no hi ha infraestructura cultural”

Com va viure els fets al voltant de l’auditori i de la possible actuació dels Rolling Stones?

Oh, els Rolling Stones… com si no hi hagués hagut ningú més que els Rolling Stones! El tema no era que vinguessin ells, sinó el de fer un auditori on s’hi fes música moderna i música antiga. Potser s’hauria de fer una mica de preàmbul. En aquella època no hi havia partits polítics, però hi havia homes i, a tot arreu on hi ha homes hi ha debilitats humanes, misèries humanes, il·lusions humanes. N’hi havia uns quants que trobaven tot el que es feia malament. Hi ha gent que tenen por al futur i a l’home i a les actituds de progrés… Aquestes persones, que sistemàticament feien oposició i que sistemàticament perdien totes les mocions, quedaven humiliats, no estaven en postura còmoda. Va sortir un dia l’ocasió de l’auditori. El nostre país estava malament musicalment i culturalment parlant i el pressupost de l’Ajuntament era només de 25 milions… La situació era d’anar fent com es pogués i, tot i així, vam fer moltes coses. No vam desaprofitar l’ocasió d’enganxar-nos a qui fos que ens donés la mà, el ministeri tal, l’empresa qual… I un dia va venir aquesta empresa i va dir de fer un auditori, i naltros ho vam trobar meravellós: amb una torre que estava caient, ells van dir que la restaurarien, que farien l’escenari de l’auditori al peu de la torre i ho vam trobar molt bé. Hi havia gent que teníem il·lusió de progrés i n’hi havia que només veien fantasmes. I mentre aquests fantasmes no van passar de ser fantasmes intangibles, es van perdre, no van tenir força, però el dia que aquests fantasmes es van poder vincular amb la collita d’aquell veí que tenia allí la finca que deien que se li menjarien tot o amb totes les tonteries que es van arribar a dir, doncs llavors la gent es va exaltar. El que va passar a resultes d’això, ja ho sabem, va ser que vam haver de baixar veles i deixar-ho com estava, perquè hi va haver molt mal, perquè també es deia que algú de l’Ajuntament se’n beneficiava econòmicament. Hi va haver fins i tot denúncies i judicis, i, és clar, no es va poder provar res d’això perquè no hi havia res. El que hi havia era il·lusió per un costat i aquest reaccionarisme per l’altre. Aleshores no hi havia partits polítics més conservadors i d’altres que aposten pel progrés i pel futur, però les persones també actuaven així.

“També es deia que algú de l’Ajuntament se’n beneficiava econòmicament. Hi va haver fins i tot denúncies i judicis, i no es va provar res. El que hi havia era il·lusió per un costat i aquest reaccionarisme per l’altre”

D’on va sortir tot aquest moviment social i com el vau veure?
Resulta que les persones que pilotaven això van anar exaltant i inflant el cap a la gent… Que si vindrien els Rolling Stones… que semblava que només havien de venir aquests, i l’any té 365 dies, i amb un espectacle sol no es justifica; aquí havia de venir de tot. Vaig veure la llista que aquests senyors havien programat i venia fins i tot la Filarmònica de Berlín, entre d’altres. Però els primers eren aquests, perquè es va donar la casualitat que aquells dies estaven de gira. Jo vaig ser de viatge i quan vaig tornar ens van muntar el número. Jo no vaig tenir prou capacitat per reaccionar, si hagués tingut més temps per parlar ho haguéssim pogut arreglar abans del ple.

Aquell dia 6 de maig, a la plaça de l’Ajuntament, què va passar exactament? Fou tan greu que el va dur a presentar la dimissió al Govern Civil?
Home, jo em vaig disgustar molt, perquè la meva característica humana és la il·lusió per les coses, sóc un optimista nat, i quan veia que tot això podria consolidar tot el moviment musical, vaig creure que seria una cosa positiva per a Cambrils.

El va afectar molt aquest tema? Va haver de donar explicacions a organismes, fins i tot va rebre físicament en sortir del ple…
No, físicament no va arribar a tant; potser sí que hi havia algú que en tenia ganes, però al sortir del ple tots els meus companys de consistori (menys dos) em van fer costat.

Però la votació va sortir negativa…
Home, és clar, veient el panorama, què havies de fer… Vam veure que en aquell moment era millor ajornar-ho, no vam votar que no, ho vam ajornar.

Es van aturar les obres per motius urbanístics…
Es va ajornar, sí, i a aquesta gent se’ls va provocar un perjudici important, perquè les finques ja les havien comprat…

“Les explicacions que vaig donar quaranta mil vegades és que no eren els Rolling Stones, sinó un auditori per fer espectacles”

Va haver de donar explicacions?
Sí, a la gent, a través de tots els mitjans de comunicació que en aquell moment teníem: la Revista… Si en aquell moment vam veure que no podia ser, si es va generar algun malentès i si s’havia d’explicar alguna cosa, ho vaig fer. Una de les explicacions que vaig donar quaranta mil vegades, en tots els idiomes, menys en xinès, és que no eren els Rolling Stones l’important, sinó que el principal era fer un auditori per realitzar-hi espectacles.

Creu que es tracta d’una gran oportunitat perduda que no es construís l’auditori, entre Barcelona i València?
Jo de futorologia no en sé fer. No sabem què ens hem perdut, perquè ara ja estaria fet, ja hi fóra i segur que s’hi farien espectacles. I com el Port Aventura, que funciona meravellosament, però que al començament també va rebre llenya. Això no es podrà jutjar perquè no es va fer, si estigués fet es veurien els resultats. El que és probable és que amb els anys, com totes les coses, això s’hagués anat mirollant, condicionant i hagués servit per fer moltes de les coses per a les quals ara no tenim lloc. No hi ha infraestructura cultural. Perquè el drama més seriós de Cambrils és encara la manca del casal cultural. En aquella època teníem un projecte magnífic, meravellós, teníem el solar i tot. Hi havia un cinema i dos teatres, una biblioteca i un despatx on es poguessin trobar els joves per crear associacions. No va poder ser perquè es va tancar el Banc de Crèdit, del qual depenia la subvenció, i el casal de cultura encara està per fer. Tota la infraestructura cultural de Cambrils està molt aturada, tot i que ara s’ha fet la biblioteca. Ni jo ni ningú no tenia un interès especial en la construcció de l’auditori. El que teníem era un interès absolut en tirar les coses culturals endavant. L’auditori era la punta d’un iceberg de moltes coses que en aquell moment es posaven en marxa. Naltros impulsàvem que es fes qualsevol cosa, el casal de cultura, l’auditori, el que fos. Hi havia una inquietud profunda i real per part d’un grup progressista de l’Ajuntament: l’Àngel Recasens, el Francesc Rovira, el Joan Pijoan, el Rafel Ortoneda, el Pere Llorens (més callat i més prudent, però molt entenimentat). Els altres dos tot ho veien negre i el futur no el veien de cap manera.

Entrevista a Anton Mendoza, formava part del grup de pagesos que es van oposar a l’actuació dels Rolling Stones

“Aquell lloc no estava en condicions de fer allò, a un metre d’allí hi havia tomaques, patates, cebes, alls, avellanes, les masies… Ja era prou dur treballar de pagès, només hagués faltat que hagués vingut la marabunta aquesta”

LA VERSIÓ DELS FETS
Què va passar?
Aquí es va produir un assumpte amb l’Ajuntament davant, encara que aquest estava dividit, no estava al 100%, i va sorgir la polèmica en el moment en què va sortir al públic. Els pagesos, de sota mà, ja sabien què passava allí dins: es va enfocar aquest auditori per fer-lo a la torre del Mas d’en Bisbe i els Rolling Stones havien de venir al primer concert. Naltros havíem sentit versions de com eren aquests concerts i vam decidir anar a Canet per fer-nos-en una idea. Vam fer tres viatges en una setmana.

Quan vam tornar vam cotactar amb tots els pagesos i els vam explicar que no hi havia res de bo en aquella mena d’espectacles.
L’Ajuntament no en volia saber res… Que l’auditori era molt maco, que allò era turisme per a Cambrils, que amb allò els quartos anaven a patades… Tot al revés de com ens ho havien explicat a Canet.

I com que a l’Ajuntament no ens van fer cas de res, vam mirar d’aixecar una miqueta el poble, que va fer costat al 100%. Però vam tornar a tenir polèmica amb aquesta gent que no sabia què havia de fer per guanyar quartos a patades, perquè només a la Platja vint anys enrere només pensaven en la manera de fer quartos; ja en feien molts, però a veure si encara en podien fer més. Ja hi va haver enfrontaments amb gent de la Platja, no amb tothom, que a la Platja també n’hi va haver que ho van entendre, però, és clar, amb els altres sí.

LA MANIFESTACIÓ AL PLE
No va ser de riure, no, que va ser sèrio… La plaça de l’Ajuntament era plena de gent i l’alcalde va haver d’esperar dues hores abans no va poder sortir. I quan ho va fer, anava amb el Rovira gran i el Xalero (Rafel Ortoneda), que el portaven, i son pare de la Gemma Olivé se li atansa i li fot trompada amb la panxa amb les mans a les butxaques. I jo li vaig dir dins de l’entrada de casa seva “si hi ha una gota de sang en aquest poble, la pagaràs tu”. I la Maria Panadera li va fotre una estirada a la corbata. La cosa es va embolicar molt, era molt sèrio.

EL PROJECTE TIRA ENRERE
Però com que ja teníem aquest informe d’allà, vam fer que algú el portés a l’Ajuntament, perquè a dins hi teníem gent que ens feia costat. No tots anaven a favor d’això. I quan es va fer la manifestació aquesta, l’alcalde es va espantar i va passar tot el que va passar i van tirar enrere.

ELS MOTIUS DEL NO
L’alcalde deia que la música que es faria allí seria celestial, a més, també farien música de cambra i tot això. Per l’amor de Déu! A 25 metres de la carretera general, en un lloc amb la mica de pujada que els cotxes vénen a tot arrencat. Si ara hi vas i t’asseus allí a la torre, només sentiràs passar els cotxes zum, zum… I aquí havien de fer la música celestial, la música de cambra? Això era una fantasia tonta, perquè amb aquell soroll no podia ser que s’hi posés música de cambra.

Aquests dels Rolling Stones per mi són persones que viuen de la seva manera i fan el que els sembla i són responsables de la seva vida. Però els pagesos que portàvem totes aquelles finques de per allí ens vam trobar que, a més de les destrosses, hauríem de lligar la canalla… Les meves xiquetes tenien set o vuit anys, tots teníem la canalla jove, allò era un perill al 100%. Vèiem que això no hi cabia enlloc i que en aquella zona, que estava incontrolada, tot estava obert i no hi havia manera de tancar-ho, no hi havia res amb tanques. A Canet ja ens ho havien dit “tot el que troben ho arrasen”, aquestes van ser les paraules de la gent de Canet.

Va passar que mentre naltros anàvem fent aquests passos, els de les obres anaven fent obra allí a la terra (encara es pot veure un munt de ciment), i haurien tancat una mica per dalt d’allí. Naltros vam anar-hi per amunt amb un mànic a fer-los plegar i van cridar la Guàrdia Civil, i aquests contra naltros. Naltros defensàvem el nostre. No vam arribar a pegar ningú però se n’hi va anar de poc, perquè els ànims estaven molt exaltats.
Al final, gràcies a Déu, es va acabar d’aquella manera: l’alcalde va haver de tirar-ho enrere perquè no deixava de ser una deshonra per Cambrils tindre una cosa d’aquella manera, i aquí es va acabar. Hi va haver moltíssimes pressions…

LA PEL·LÍCULA POLÈMICA
També hi va haver dies que es van passar, als Hermanos, pel·lícules dels Rolling Stones amb tot això muntat, perquè, a més, que això cridava un sector d’aquí, ells ja portaven, diem-ne, unes dues mil persones, que allà on anaven hi anaven ells. Era un muntatge, vivien d’aquesta manera, com allò dels hippies de Mallorca. Naltros passàvem, la nostra feina era treballar i no fèiem res més. Ara, que tot això era un muntatge que aquells portaven, sí, muntatge i gros!

D’on la vau treure la pel·lícula?
No me’n recordo, però es va fer amb els de l’Ajuntament que ens creien, no amb els que no ens creien.

Hi havia molta gent el dia que la vau projectar?
Sí, molta, no ens vam amagar de res. Ho fèiem perquè es veiés el què. Volíem demostrar que aquell lloc no estava en condicions de fer això, que a un metre hi havia tomaques, patates, cebes, alls, avellanes, les masies dels pagesos… Ja era prou dura la feina, només hagués faltat la marabunta aquesta.

LA PAGESIA
El sector que representàveu era el sector pagès?
Sí, el de la pagesia, la Cooperativa, la Cambra Agrària… Entre tots, tots érem pagesos. Va sortir tot el poble, persones que ara ja no hi són i que es van portar molt bé i que fins i tot vam amenaçar l’alcalde de mala manera. Al final em va vindre a demanar perdó i tot…

LES POSSIBLES CONSEQÜÈNCIES
Què hagués passat si s’hagués fet l’auditori? Hagués estat positiu a la llarga?
Jo crec que aquí hi havia unes inversions molt fortes. La infreastructura no podia ser. Per on havien de sortir? Pels camins? No podien sortir per la carretera, cap al camí, cap a la Platja… Ja es dia. Naltros vam veure que no podia ser de jugar-s’ho tot pel capritxo d’unes persones irresponsables, perquè aquesta era la paraula més exacta; si haguessin sigut responsables ja no l’haurien defensada una cosa així. Després va venir el Serrat al camp de futbol i no va passar res, perquè allò estava condicionat. Naltros defensàvem el nostre i defensàvem el poble. Però com que hi havia interessos creats… Però naltros no vam afluixar, i així es va acabar, no se n’ha tornat a parlar més.

ELS INTERESSOS
Per què li interessava a l’Ajuntament fer l’auditori? Era per pur interès cultural o hi havia altres interessos?
No es pot dir… Més o menys tots sabíem per on anaven els tiros. Van sortir amb que després es farien altres concerts, de música clàssica… I encara ho van enredar més perquè allí no es podia fer per la situació, ja ho he dit. A Cambrils no hi ha cap lloc on es pugui fer; hi ha el Parc Samà, és gran, està tancat, molt ben adequat, però sinó ja m’explicaràs on.

Els terrenys eren de l’Ajuntament?
No, eren d’un particular, del Xaranga, que si en valien 10 n’hi van donar 15 i ho van vendre a una empresa que faria tot això. Ara no se sap de qui és això… El cas és que està igual que 20 anys enrere. Volien posar el transformador dins el marge del camí del Mas d’en Bosch. Encara hi ha el forat. Es va acabar com la comèdia de Falset, no podia ser, i han passat vint anys…

L’AJUNTAMENT
Del nostre bàndol, a l’Ajuntament, hi havia el Miquel Samà, el Joan de la Quima (Joan Ferrando). Els altres eren de l’alcalde: el Xalero (Rafel Ortoneda), el Pare Sant (Joan Pijoan?), el Rovira gran i l’Àngel Recasens. De la Platja i de la Vila. Ho feien pel turisme, que ja havia començat a principi dels 60, i el 76 va ser el fort del turisme, feien els quartos que volien, es pensaven que anirien tots amb avió…

ELS VIATGES A CANET
Teníem una versió que per allà on passaven, arrasaven, que era com una marabunta, una cosa incontrolada. Naltros vam anar a parlar de seguit amb l’alcalde, i ell que no, que això era una cosa molt maca, molt preciosa, que a Nova York fins i tot tiraven globus de colors i unes meravelles… I a naltros no ens va tocar altra solució que anar damunt el terreny a veure què havia passat. I vam fer en una setmana tres viatges a Canet de Mar. Jo vaig anar a dos. Érem els meus amics, el Ramon Franch, que era qui portava la batuta perquè estava posat en política, que ja és mort, el Salvador Olivé “Panadero”, que també, el Joan Ortoneda i jo, tots quatre.

“Vam anar a Canet, vam entrar en una botiga i aquella bona dona quan li vam preguntar sobre els concerts, el primer que ens va dir va ser: ‘per l’amor de Déu, per l’amor de Déu, fills meus, traieu-vos-ho del damunt, si podeu, que això va ser una deshonra per a naltros’”

A Canet, vam contactar directament amb la gent de les botigues, amb la gent pública. Vam entrar, com si fos ara, en una botiga i aquella bona dona, quan li vam preguntar què havia passat, si havia passat res, el primer que ens va dir va ser “per l’amor de Déu, per l’amor de Déu, fills meus, traieu-vos-ho del damunt, si podeu, que això va ser una deshonra per a naltros”. Una dona que tenia 10 anys més que naltros, és clar, aquesta dona no ens embolica i aquí devien passar coses molt grosses… “Mira, perquè vegeu, i això no és res, aquí en aquesta vorera, un damunt de l’altre i feien tot el que volien… Vam haver de tancar les botigues, els bars, tot… Una cosa incontrolada”.

Això en el moment en què eren per dins del poble, abans d’anar a puesto. Perquè, és clar, tothom va tancar de seguit que van poder, perquè es van trobar que els que es van posar allí dins ho van destrossar tot. En lloc de portar benefici per al poble, resultava que no pagaven, i no calia que els anessin a dir res, eh? Fotien el camp. Bé, en pic vam tindre ja sacsat una miqueta el poble, vam preguntar a no sé qui, perquè anaves atabalat i anaves a totes… “On ho van fer, doncs, això?” Ens hi van portar per un camí sortint de Canet, com ara el nostre que anava al cementiri, amb les dues parets als costats. Havien tancat tota l’esplanada, que era, com t’ho diré, com quasi tota la Vila… Dalt d’allí hi havia la policia vigilant que no sortís ningú de baix del corredor aquell, com si portessin els bous cap a la plaça. És clar, tot i això se’ls va descontrolar, no els van aguantar… I porqueria! Has de comptar que, durant aquells dies, a la platja, que no hi havia turisme, sinó només ells, s’hi feia de tot, menjar, dormir i tot lo “demés”! I quan ho van haver de netejar, aquella gent estaven esborronats de tot el que havia passat.

Vam venir cap aquí i vam anar a l’Ajuntament, on ens van contestar que això no podia ser, que això era mentida… Llavors, amb el meu amic Franch, tornem a anar a Canet i llavors ens en vam anar a l’Organización Sindical, perquè bé havíem de tindre una cosa o altra oficial. Vam arribar allí i com que el Ramon era de la Germandat de Llauradors, ens hi vam poder introduir molt de pressa. Els vam fer una mica d’explicació i el president de la cambra aquella encara ens ho va fer més gros. Li vam demanar que ens fes un paper on ens expliqués pel damunt el fet de tot allò. Vam vindre cap aquí i va dir que ja ens ho faria. Aquesta va ser la segona vegada en una setmana d’anar a Canet.

Què en pensa Canet avui?
Josep Isern, actual regidor de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Canet de Mar (tenia vint anys l’any 76)
 

“No es pot comparar Canet amb Cambrils. Nosaltres érem amateurs i a Cambrils se n’hagués cuidat una empresa”

Quin tipus de concerts es van fer a Canet als anys 70?
Primer, de l’any 71 al 78, s’hi van celebrar als estius els festivals de cantautors, que s’anomenaven Sis Hores de Cançó Catalana. Eren organitzats de forma amateur pel Grup Escolta Joan XIII, amb el Joan Ramon Mainat (germà del Josep M. de la Trinca) i el Bartomeu Ametller al davant i pel grup cultural de la Cooperativa, del qual jo n’era secretari. Aquests concerts responien a la demanda concreta d’un públic jove català, que van acabar convertint el festival en un acte reivindicatiu del fet cultural, polític i nacional. En aquests concerts no hi va haver més incidents que els produïts pels típics enfrontaments de caire polític entre joves i la policia. La gent era ordenada i respectuosa.

Més tard, l’any 75, el 76 i el 78 es van voler organitzar festivals de rock. El primer any hi va haver de 5 a 6.000 persones; el segon, entre 10 i 12.000 i el 78 gairebé vam arribar a 30.000. El perfil dels assistents era diferent dels de música catalana i el tipus de concert també. Es necessitaven unes infraestructures més concretes: espais oberts, serveis específics (una mica com ara el festival aquest de la Guingueta), i, en aquell moment, el poble de Canet no estava preparat per a això. Es va fer al Pla d’en Sala, que era una esplanada, però per anar-hi s’havia de passar pel mig del poble, i també per fer ús dels serveis tant d’alimentació (bars, botigues de comestibles…) com tots els altres. I és clar, el poble es va col·lapsar: els establiments, els mitjans de transport, la via pública…

Va ser un problema, doncs, d’infraestructura?
Sí, perquè no hi havia un equilibri entre l’oferta i la demanda. Pensa que ho organitzava un col·lectiu totalment amateur sense experiència… Les Sis Hores van anar bé perquè es donava el que es demanava, però el rock no podia funcionar.

Creu que es poden comparar els concerts de rock de Canet amb el que es volia fer a Cambrils per inaugurar l’auditori?
Penso que no. Aquí a Canet, ja ho he dit, érem un grup de joves no professionals en tot això els qui ho vam muntar tot. Si a Cambrils el tema l’havia de dur una empresa professional, no es tracta del mateix. El que està clar és que si hi havia una planificació que s’ajustava a la demanda, és a dir, si es pretenia condicionar un lloc amb tots els serveis necessaris, hagués sigut un encert i hagués funcionat. No es pot comparar amb Canet.

La situació política del moment, creu que va ser decisiva?
És clar, vint anys enrere encara no s’havia fet la transició política. Hi havia dues grans mentalitats: la de la gent jove, que anava definint una societat més oberta, més comunicativa, amb més llibertat, i la de la gent de 40 o 50 anys en amunt. Aquests s’aferraven a una societat ordenada, amb un nivell de protecció molt alt, molt conservadora… i qualsevol cosa que trenqués els seus esquemes els provocava angoixa i neguit.

Creu que van ser importants els concerts de Canet pel que fa al ressò turístic i de promoció local?
Sí, es coneixien més els de cançó catalana, cosa normal també, perquè responien a unes inquietuds reals de la gent jove, que era sensible a una situació política i cultural del seu país. A més, en aquests sí que es va poder ajustar l’oferta (cantautors i grups catalans) a la demanda (aquest esperit i necessitat reivindicadora). Els de rock no van funcionar i ara serien també difícils de fer a Canet. No tenim prous mitjans.

Aquells que no van poder dir res

Esteve Príncep

“Els veia com un mite, un grup llegendari”

Reconeix haver anat a molts concerts i haver vist aldarulls en dos com a molt. Pensa que “els problemes vénen quan les coses no es fan en condicions, però si es munta una bona infraestructura, com a Escalarre aquest any, la gent es comporta, van a veure els grups que els agraden i no hi ha cap problema. A més, els concerts ja tenen la seva pròpia vigilància i són aquests els que els fan segurs”.
Pel que fa al possible concert, només va poder veure les obres que havien fet, i pensa que si s’hagués construït hagués ajudat moltíssim al moviment musical local: “com més a prop ho tens, més t’entra, més t’agrada”.

Fina Pascual

“Ho vaig trobar tot molt exagerat”

La Fina ens diu que a Cambrils de hippisme no n’hi havia. “Que si violaven les xiques, que si consumien drogues, que si s’emborratxaven, tot es va exagerar molt i es va portar fora de lloc”.

Nuri Gené

“Cambrils, 20 anys enrere, era molt poble”

La Nuri, que només tenia 16 anys, assegura que l’haguessin deixat anar al concert, ella ho esperava per poder veure un grup diferent als que actuaven aquí.

Manel Sánchez

“Era una cosa extraterrestre”

Era gutitarrista dels Locomoción, conjunt de l’època que versionava ja peces dels Stones. “Naltros, amb el conjunt, llavors cobràvem 300 ‘peles’ per un concert, això el dia que tenies sort i que cobraves”. El Manel veia l’actuació dels Stones com una cosa molt llunyana, “no ens crèiem que poguessin vindre”, encara que reconeix “jo, personalment, em vaig quedar amb les ganes, però no amb un desencís molt gran, ja que com que estàs acostumat que els somnis no es realitzin, que no vinguessin els Stones, entrava dins del que podia passar”. El Manel va assistir a la manifestació del dia 6 de maig davant de l’Ajuntament i ens descriu els fets així: “Mare de Déu, Senyor, que se n’arribaven a dir d’animalades! Gent que mai havia vist una guitarra elèctrica estava fent més declaracions que un polític. Que passarà això, que passarà allò… i no havien vist un hippy més que per la tele”.

Jordi Savall

“Vam perdre el tren”

“En aquell moment fa vint anys, Cambrils tenia 17 càmpings pràcticament dins del poble, cadascun amb, compta, tres-centes o quatre-centes persones… Hi havia un ambient impressionant, amb el Hot Harlem, que en aquell moment, i feia tres anys, era el número ú de la comarca i gairebé de tot Tarragona… Tot donava molt, va ser l’època d’or de Cambrils, el moment de creixement, d’expansió.

Per això, el moment aquell de construcció o no de l’auditori va ser decisiu. Ara portaria cada quinze dies trenta o quaranta mil persones… Igual que al Port Aventura… No es va fer i penso que des de llavors Cambrils ha sofert una davallada. Hi va haver el boom, ens vam trobar amb el fre de l’auditori i a partir d’allí, hem anat avall. No s’ha fet el que ha calgut des de la legislatura del Lluís Recasens. Avui Cambrils no té nit, l’únic que oferim és el mateix de fa vint anys. Ara és Salou qui se’ns menja, Salou és el nom, tothom el coneix. I ho haguéssim sigut naltros.

Vaig ser al ple del dia 6 de juny de 1976. Deien que vindrien els hippies d’Eivissa, tant de bo!, ara són els que mouen l’ambient. Sortint del ple, volien pegar el Lluís Recasens. Penso que si no es va construir l’auditori va ser gràcies a alguna família influent que van anteposar el seu propi interès al futur del poble. Patien per les terres, encara que la companyia constructora de l’auditori va deixar onze o dotze milions a l’Ajuntament pels desperfectes que pogués ocasionar el concert. Que vinguessin els Rolling era el màxim. Tenien l’èxit assegurat. A més, Cambrils era i és un lloc estratègic (es va veure amb l’Eurodisney i Port Aventura). Avui, la gent només ve a Cambrils a menjar.”

Pere Marchante

“Ja havia demanat un permís especial per venir al concert”

Pere Marchante la primavera de l’any 1976 estava fent el servei militar al quarter de Campamento, al costat de Leganés, destinat a transmissions. Va saber la notícia del concert a Cambrils per una revista. “Va ser una gran alegria saber que venien els Stones”. De seguida va anar a parlar amb el capità i li va demanar un permís transmetent-li la gran il·lusió que li provocava el concert. I l’hi van concedir. L’hi va servir de ben poca cosa.
En aquells anys, el Pere era la veu dels Diabolics, un grup musical local. S’ha dedicat professionalment a la música i afirma “la construcció de l’auditori hagués estat molt bo per a Cambrils i molt bo també per a aquells que ens movíem en el món musical local”.

La publicitat que no serviria

«A CAMBRILS CON LOS ROLLING STONES

Se ha confirmado definitivamente para el 11 de junio la presentación de Rolling Stones en nuestro país, concretamente en el nuevo auditórium de Cambrils capaz para unos 25.00 espectadores. Después de primaveras y  de otoños “rock”, parece que ha llegado el momento de las vacaciones con música en vivo que convertirán a Cambrils en una auténtica capital a lo largo de estos meses veraniegos de máxima afluencia turística. Con la actuación de los Rolling Stones se inaugura, de otra parte, este auditórium al aire libre, de altos muros, buena visibilidad y todo tipo de instalaciones para garantizar una permanencia cómoda y apacible durante este concierto y los que seguirán más adelante –con intervención de Uriah Heep y tal vez de los legendarios Who.

No hay duda de que Cambrils se convierte así en uno de los grandes centros de la Costa Dorada con una fuerte proyección sobre el turismo, tanto internacional como nacional: un turismo que no por ser joven en su mayoría deja de ser importante y valioso como, a fin de cuentas, lo indica palpablemente el interés de una sociedad de consumo que tiene en la juventud europea a su más rentable clientela en los más diversos ámbitos y formas de expresión. En años sucesivos, de otra parte, nada impide que el auditórium pueda albergar manifestaciones de culturales de cine, teatro, ballet, música contemporánea, etc.

Mientras se ponen en marcha estos proyectos de tan singular imprortancia, se acercan los Rolling Stones que están ya preparando su gira europea y en la que por primera vez se incluye una actuación en España. No hay mucho que decir ya acerca del grupo que capitanea, hoy más que nunca, Mick Jagger: figuras consagradas del "pop" internacional, integrados en la "jet society", adulados y pasablemente engreídos, los Rolling Stones siguen con el "rollo" que les dio dinero y popularidad. Un "rollo" que nace en las raíces del "blues", de esta música que ellos escuchaban a finales de los años cincuenta entre admirados y sorprendidos y que ahora ya no nos sorprende tanto. Después de algunas experiencias más o menos vanguardistas, los Rolling Stones volvieron a "lo suyo": un "blues" agresivo, directo y machacón que se origina en la batería de Charlie Watts, la guitarra de Keith Richard (el "cerebro gris" del grupo) y la voz provocativa y el sexy de Mick Jagger. Ellos –con Bill Wyman– siguen en el camino y envueltos en su "rollo" que se renueva incesantemente. Un camino que les llevará dentro de cinco semanas a Cambrils, a la Costa Dorada, a Catalunya. Por primera vez en 14 años. Todo un acontecimiento.»

«NOTAS MUSICALES

Definitivamente los Rolling Stones vienen el día 11, pero no a Cambrils, como se pensó en un principio, sino a la plaza de toros Las Arenas de nuestra ciudad. La razón de este cambio viene dada por la construcción del gran auditórium que aún no estará completado para la fecha indicada aunque sí para las actuaciones de los meses de julio y agosto, con la muy posible venida de Who que constituiría, sin duda, uno de los hitos de la música "pop" en nuestro país. Para los aficionados barceloneses, el aumento en el precio de las localidades quedará en cierta forma compensado por no tener que desplazarse hasta Cambrils. No hay mal que por bien no venga.»

«ROLLING STONES, “ES SOLO ROCK ROLL”…

La noticia es que ya están aquí; después de toda suerte de problemas e incertidumbres, The Rolling Stones, “el mayor espectáculo [pop] del mundo”, actúan esta noche en La Monumental. Con ello se cumple un viejo sueño de los “roqueros” del país: tener entre nosotros a los “malos chicos”, a los “ángeles caídos” del rock, aquellos que representaban el ala dura, valiente, del “rock” allá por los años sesenta frente a la “reforma” musical de los condecorados Beatles. Los tiempos han pasado y hoy los Rolling Stones quizá no representan exactamente lo mismo, pero su poder de fascinación sigue ejerciendo sobre millones de jóvenes y no tan jóvenes.

Los Rolling Stones han emprendido –tras años de “dolce far niente”– una jira europea. Locales a rebosar allí donde actuaban y entradas que adquirir a precios desorbitados en el mercado negro. Y críticas entre perplejas y  admiradas: no es de buen tono hablar con entusiasmo de los Stones, acusados –y quizá con razón…– de fascistas, pero el “show” de Mick Jagger sigue inspirando respeto y admiración porque es la obra de profesionales mimados y adulados, que sin embargo, son fieles a su estilo y consiguen comunicar esa fidelidad a sus seguidores. Hasta Fléoutier en “Le Monde” reconoce que el magnetismo de Jagger permanece intacto.

Barcelona vivirá un día “pop”: los críticos madrileños achacaban el fracaso del concierto de Black Wakerman en la capital al hecho de que mucha gente estaba ahorrando dinero para venirse a Barcelona y ver en vivo a Mick Jagger. Que nadie se sorprenda, por tanto, si hoy la ciudad vive un ambiente distinto y singular a partir de media tarde. El gran momento –tan esperado– estará a punto de llegar.

El “show” Rolling se inicia con la actuación del grupo Meters –típicos teloneros de los que puede esperarse todo o nada– y de un excelente guitarrista que está escalando un buen lugar en las filas del “pop”: Robin Thrower, cuyo parecido –musical– con Jimi Hendrix llevó a algunos a considerarle su sucesor. Es pronto todavía ciertamente, pero Robin será ya una soportable espera hasta llegar a los Rolling, que actuarán a partir de medianoche si todo funciona correctamente. Los Rolling que ahora llevan consigo a Ron Wood, guitarrista; Ollie Brown, percusionista, y el inefable Billy Preston con sus teclados. Los otros… ya los conocen todos los aficionados: Jagger, Keith Richard, Bill Wyman y Charli Watts.»

Consulta més reportatges publicats a Revista Cambrils