Reportatge publicat a Revista Cambrils el setembre de 2013

Impartir una lliçó inaugural ha estat sempre un gran honor que recau en professors de la casa i en docents eminents de fora. En l’època de Gimbernat, aquestes lliçons eren publicades només en ocasions molt especials, ja fos per la persona que la donava o per l’interès de la institució acadèmica per presentar-la en públic

Les lliçons inaugurals (en castellà, oraciones inaugurales) eren, i són encara, elements centrals en les celebracions d’obertura de cursos acadèmics, en què la institució dóna la benvinguda als estudiants, al mateix temps que presenta aspectes bàsics, científics i professionals dels estudis i de la institució.

L’exemplar de què disposo correspon a la segona lliçó inaugural de Gimbernat, que fou impresa, i té un valor familiar important, ja que verifica les relacions entre les sagues Gimbernat i Riba. A la primera pàgina del document del qual parlo, es llegeix, escrit a mà: “Gabriel Gimbernat, notari” (il·lustració 1). En una segona línia, sembla que es volia repetir el nom de Gabriel Gimbernat, perquè es reconeixen les dues primeres lletres; així doncs, es tracta del germà d’Antoni Gimbernat.

A partir de la consulta de l’arbre genealògic de la família Gimbernat, fet l’any 1928 pel doctor Enrique Salcedo i Ginestal, acadèmic corresponsal de la Real Academia Nacional de Medicina de Madrid, es confirma que descendents de Gabriel Gimbernat estaven emparentats amb la família Riba. Un nét seu va contraure matrimoni amb Elvira Ferré Vidiella de Cambrils i, de resultes d’aquesta unió, en va néixer Josep Gimbernat Ferré, que fou jutge de la localitat l’any 1931 (veg. Ortiga, Ramon. Història gràfica de Cambrils. Tarragona: Edicions El Mèdol, 1991). Anteriorment, a finals dels anys setanta del segle xix, s’incorpora com a metge municipal de Cambrils, Pau Riba i Rovira, reusenc que va casar-se amb Adelaida Ferré Vidiella, germana d’Elvira. Atès que Riba era doctor, és lògic pensar que, per afinitat professional i competència en la matèria, aquest exemplar anés a parar a les seves mans. A més a més, tant Pau com el seu fill, Joan Riba Ferré, també metge de Cambrils a començaments del segle xx, disposaven d’una biblioteca extraordinària de llibres de diferents temàtiques, alguns dels quals estan a la meva biblioteca privada i d’altres, a l’Arxiu Municipal de Cambrils. Per tant, els Riba eren persones molt cultivades que sabien apreciar el valor d’una publicació com aquesta més enllà d’obres merament familiars. L’exemplar que tinc va ser una donació dels meus sogres, Joan Riba i Julià, fill de Joan Riba Ferré, i de la seva esposa Maria Teresa de Palau i Macià, que estiuejaven a la casa número 39 del carrer de les Creus de Cambrils.

Antoni Gimbernat i Arbós –considerat noble i nomenat Don Antonio de Guimbernat pel rei Carles III– era professor d’anatomia i cirurgia al Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona quan va donar aquesta “Lliçó inaugural”, el dia 5 d’octubre de l’any 1773. El discurs fou imprès per Francisco Serrà i Burgada a Barcelona aquell mateix any i aparegué en forma de fascicle de 33 pàgines de format quart major, sense cobertes dures. La segona plana es pot veure a la il·lustració 2.

Foren impreses tres lliçons inaugurals de Gimbernat: la primera, la va donar el 5 d’octubre de 1768 al Col·legi de Cirurgia de Barcelona; de la segona, de què tracta aquest article, no se’n conserva l’original que existia a la Real Academia de Madrid i, per això, no s’ha pogut reimprimir, circumstància que li atorga un gran valor a l’exemplar que posseeixo; la tercera, presentada a Madrid, al Colegio de Cirugía de San Carlos l’1 d’octubre de 1787, afortunadament es va reimprimir i comparteix ubicació amb la primera als arxius de la Real Academia Nacional de Medicina.

En aquesta segona lliçó, Gimbernat tracta el fenomen biològic de la malaltia i de la mort, tot sovint a través de paraules i consells per tractar els malats i els seus parents sans

En els tres discursos Gimbernat segueix un guió semblant. En aquesta segona lliçó, tracta el fenomen biològic de la malaltia i de la mort, tot sovint a través de paraules i consells per tractar els malats i els seus parents sans. També posa en evidència el significat de l’anatomia i d’altres disciplines, aleshores a l’abast del col·legi, per a entendre la malaltia i trobar tractaments cada vegada més eficients. Igualment, fa esment de casos clínics i aporta dades sobre els encerts i els límits de la feina dels metges d’aquell temps. Una part important de la lliçó la dedica a explicar la importància del metge i de la medicina en la societat i insisteix en la responsabilitat de cada doctor per no defraudar la confiança dipositada en aquesta professió. Aquestes disquisicions eren, en aquell temps, importants estratègicament, a fi i efecte d’atraure els joves estudiants cap als col·legis reials de cirurgia (Cadis i Barcelona), perquè estaven en concurrència amb les facultats universitàries més antigues i establertes. Durant la lliçó, i sobretot a l’acabament, Gimbernat agraeix repetidament al rei Carles III amb paraules molt formals i expressives les ajudes rebudes en el passat, el present i el futur.

Els reials col·legis de cirurgia van ser fundats pel rei Carles III i tenien un gran valor estratègic per a la corona, ja que s’hi educaven i formaven els cirurgians de l’exèrcit i de la marina. El primer Real Colegio de Cirugía de la Armada fou creat a Cadis l’any 1748 i el segon, el 1760 a Barcelona, els dos sota la direcció de Pere Virgili i Ballvé (Vilallonga del Camp, 1699 - Barcelona, 1766), mestre i mentor de Gimbernat. El Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona estava ubicat en un edifici al carrer del Carme, on actualment hi ha la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.

Gimbernat va ser no solament un gran metge, sinó també un gran educador universitari i un gestor altament innovador del món hospitalari, aspectes que no reben sempre una consideració suficient en les biografies existents

En aquells temps, cirurgians i metges eren dues professions separades; així doncs, mentre que els doctors es formaven a la universitat, els cirurgians ho feien dintre del marc del gremi de cirurgians i barbers, i eren considerats com una classe professional inferior. Aquest estatus va canviar radicalment, primer, amb la gestió de Pere Virgili, i després amb la de Gimbernat que, tot passant de Barcelona a Madrid, l’any 1780 va crear el Real Colegio de Cirugía de San Carlos, el tercer col·legi d’Espanya que més tard seria l’Hospital Clínico de San Carlos de la Universitat Complutense de Madrid. Actualment, i per culpa dels desgavells de la Guerra Civil de 1936, d’aquest edifici només se’n conserva la façana al carrer d’Atocha, ben a prop del museu Reina Sofia.

En resum, Gimbernat va ser no solament un gran metge, sinó també un gran educador universitari i un gestor altament innovador del món hospitalari, aspectes que no reben sempre una consideració suficient en les biografies existents. Per aquesta raó, seria molt lloable recordar-ho, i més ara que s’apropa el segon centenari de la mort de Gimbernat. El primer centenari fou celebrat a Cambrils el 17 de novembre de l’any 1916 de forma molt acadèmica i digna, com demostra la placa de marbre commemorativa que hi ha a la façana lateral de la casa on va néixer: al carrer de Gimbernat, cantonada amb la plaça de la Vila.

Article a càrrec de Pere Mestres-Ventura, catedràtic emèrit de la Facultat de Medicina de la Universitat de Saarland (República Federal d’AlemanyaAgraïments:
S’agraeixen les ajudes rebudes de la Real Academia Nacional de Medicina (Madrid), Serveis de Biblioteca i de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears, Secció de Tarragona i d’en Joan Carrión, amic i periodista (Reus).