Reportatge publicat el mes de febrer de 2005 a Revista Cambrils

Fa cosa d'un any, en el fòrum digital d'una web especialitzada en la Guerra Civil, la pintora i escultora madrilenya Natalia Pintado escrivia la següent ressenya en record del seu avi Sidonio Pintado: "Fa uns mesos vaig trobar la sentència del consell de guerra que condemnava el meu avi a pena de mort. Des de llavors he intentat reconstruir la seva mort, però, sobretot, apropar-me al que va ser la seva vida. El seus ideals, com els de molts espanyols, van acabar sepultats en una fossa que avui encara no sé si existeix."

La Revista Cambrils es va posar en contacte amb Natalia per conèixer més detalls del pas de Sidonio Pintado per Cambrils. En una primera conversa telefònica, Natalia ens confessava que gràcies a la recerca efectuada en diversos arxius i hemeroteques de Madrid havia descobert que el seu avi era un reconegut pedagog de principis del segle passat. Escriptor i traductor de diversos llibres, col·laborava habitualment a la revista El Magisterio Español i al diari madrileny La Libertad com a redactor de temes educatius. Vocal del Consell Nacional de Cultura durant el govern de la Segona República, va ser nomenat conseller d'Instrucció Pública i comissari del Col·legi Nacional de Sordmuts i Cecs amb seu a Madrid. El resultat de la recerca efectuada fins aleshores l'havia sorprès gratament, però es mostrava desconcertada pel fet que el seu pare, Pablo Pintado, no hagués pronunciat mai ni una sola paraula de la carrera del seu avi. Començava a entendre que desconeixia una part dolorosa del seu passat familiar molt lligada a una carta que Pablo conservava a la caixa forta de casa seva, la carta que en dates assenyalades el seu pare treia amb cura i amb llàgrimes als ulls tornava a guardar com si es tractés d'un valuós tresor.

L'avançada edat de Pablo Pintado i el desig de saber-ne més van permetre que un equip de redactors de la Revista Cambrils es desplacés a Madrid per conèixer més detalls de la història de Sidonio Pintado. Pablo Pintado, el seu fill, estava disposat a trencar un llarg silenci i recordar l'horror de la repressió franquista. Fidel a l'últim dictat del seu pare, mai més tornaria a posar el peu a Cambrils. A Madrid, la família Pintado ens va facilitar nombrosa documentació recollida per familiars a Tarragona i pel mateix Pablo Pintado a l'Arxiu General de la Guerra Civil a Salamanca. Natalia Pintado també va entregar-nos els resultats de tota la seva recerca, que a dia d'avui encara no ha acabat. Queda pendent la visita a l'arxiu de la Biblioteca del Ministeri de Cultura, a l'arxiu d'UGT i al diari El Norte de Castilla de Valladolid.

Els inicis d'un mestre de primera ensenyança

Sidonio Pintado Arroyo va néixer el 24 de gener de 1886 a Villanubla, població situada a 12 quilòmetres de Valladolid. Nascut en el si d'una família camperola, va alternar les feines pròpies del camp amb els estudis de mestre de primera ensenyança. Amb tan sols 20 anys va aconseguir el títol de mestre i va començar a exercir la seva primera tasca docent en una escola de Santander. En anys successius va desenvolupar la seva tasca formadora a diverses escoles de les províncies de Burgos, Viscaia, Valladolid i Palència, i finalment es va establir, l'any 1920, a l'Escuela Graduada de la Calle de Bailén de Madrid. El 3 de juliol de 1935 va ser nomenat director del Grupo Escolar Lope de Vega de la mateixa ciutat. Aquest és l'últim apunt que consta al seu full de serveis.

El 1911, la Junta de Ampliación de Estudios (JAE) li va concedir una beca d'estudis. Aquesta institució pública tenia com a principals objectius la renovació pedagògica del sistema d'ensenyament i la millora del nivell cultural de l'Estat espanyol respecte de l'europeu. Sidonio va viatjar becat per la JAE a França, Bèlgica i Suïssa, i com a resultat va publicar diverses memòries. El 1921 va ser nomenat director de grup de la JAE. Coneixedor del francès i de l'esperanto, pertanyia a la Universal Esperanto-Asocio. Va traduir al castellà diverses obres de pedagogs com Decroly i Gerard Boon. Sidonio va contribuir a difondre el pensament i les idees decrolyanes entre el professorat de principis del segle XX. També va publicar articles sobre els centres d'interès i la lectura ideovisual, sobre les colònies escolars, sobre la impremta a l'escola i sobre el problema de l'analfabetisme. Va destacar sobretot pel seu europeisme i per la seva fe en l'educació pública, obligatòria i gratuïta. El 4 de maig de 1931, pocs dies després de la proclamació de la Segona República Espanyola, va ser nomenat conseller d'Instrucció Pública dins la secció de Primera Ensenyança. Sidonio Pintado va conèixer aleshores el president del Consejo de Instrucción Pública, Miguel de Unamuno. Com a coneixedor de tècniques d'aprenentatge per a persones amb disminucions, va ser nomenat comissari del Colegio Nacional de Sordomudos y Ciegos de Madrid. Els articles apareguts a les revistes culturals de l'època ens permeten fer el seguiment amb detall de la tasca que va portar a terme en aquesta institució. Sidonio afirmava aleshores, que "el Instituto de Sordomudos y Ciegos tiene que reformarse mucho [...] he tratado de airear un poco el ambiente en que vivía, procurando para los alumnos el máximo de bienestar y de alegría tan necesarios en un internado como éste".

El 1933 va ser president de la secció de Madrid de la Federación Española de Trabajadores de la Enseñanza, organisme dependent de la UGT. El 7 d'abril de 1936 va ser nomenat vocal del Consell de Cultura Primària de Madrid, càrrec que va desenvolupar fins a la dissolució del consell iniciada ja la Guerra Civil. Va estar també afiliat a Izquierda Republicana, però no hi va desenvolupar cap càrrec.

Les colònies infantils i el trasllat a Cambrils

Sidonio Pintado va conèixer Maria Riba Rodríguez en unes colònies escolars organitzades pel Museo Pedagógico. Maria Riba, filla del doctor cambrilenc Pau Riba, es va casar amb Sidonio Pintado i d'aquesta relació en van néixer quatre fills: Félix, Pablo, María i Paz. Pablo Pintado recorda com a finals de 1936 es va anar complicant gradualment la situació a Madrid davant la pressió exercida per les tropes feixistes. L'escassetat d'articles de primera necessitat i l'augment dels controls a les carreteres, van fer que Sidonio i la seva esposa prenguessin la decisió de marxar de Madrid cap a una zona més segura i allunyada del front. El destí de la família Pintado va ser la casa familiar que els Riba tenien al número 39 del carrer de les Creus de Cambrils. Pablo Pintado descriu aquell viatge com a dantesc. A finals de desembre de 1936 van agafar un tren amb destí València, que va passar diversos cops vora la línia del front. Des d'allí van enfilar de nou el camí cap a Cambrils, on van arribar el 22 de desembre.

La casa de Cambrils va acollir en un primer moment Sidonio Pintado, la seva esposa i els seus quatre fills. Poc després, aprofitant els camions d'aprovisionament que Catalunya enviava a la capital de Madrid, van reunir-se amb ells la mare de Maria Riba, –Irene Rodríguez– i la germana –Dolores Riba–. Malgrat l'allunyament que suposava el trasllat a Cambrils, Sidonio va continuar rebent correspondència de Madrid per afers educatius. El 5 de gener de 1937, la Inspección de Primera Enseñanza de Madrid el va nomenar visitador de les colònies de nens madrilenys instal·lades a la província de Tarragona. Hem de recordar que durant els anys 1936 i 1937, a causa de les successives derrotes que anava experimentat l'exèrcit republicà, es van realitzar evacuacions massives de nens madrilenys a Catalunya i la zona de llevant. A finals de 1937 a l'Estat espanyol hi havia 564 colònies que acollien més de 45.000 nens i nenes evacuats. L'historiador local Ignasi Martí ha realitzat recentment el buidatge de la correspondència rebuda pel consistori local aquell any. La documentació existent a l'Arxiu Municipal de Cambrils demostra que durant aquest període més de 500 refugiats madrilenys van residir temporalment a Cambrils. La delegació de colònies del Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes va demanar a Sidonio Pintado que juntament amb Lorenzo Gascón es fessin càrrec de la delegació provincial de Tarragona, però dies després Sidonio va rebre una contraordre en què s'indicava que Ajut Infantil de Reraguarda de Barcelona era l'organisme delegat que passava a fer-se càrrec de les colònies escolars a Catalunya. D'alta banda, se li demanava que gestionés el material propietat del Ministeri dipositat a la colònia escolar infantil de Salou.

La vida dels Pintado-Riba a Cambrils durant la Guerra Civil

El maig de 1937, Maria Riba, que era professora auxiliar de Labores y Trabajos Manuales, va ser agregada a l'Escola Normal de Tarragona. D'altra banda, Sidonio Pintado va decidir impartir classes particulars a nens i nenes de Cambrils. Pablo recorda que el seu pare donava classes en una mas situat vora la via del tren i també ho feia a la primera planta de casa seva. Sidonio va impulsar també una escola d'analfabets, on hi va exercir de mestre durant uns set mesos. D'altra banda, Dolores Riba va treballar d'infermera a l'Hospital de Sang de la Casa de Sant Josep. Aquest hospital rebia molts dels soldats ferits a la cruenta Batalla de l'Ebre que arribaven del front a l'estació de ferrocarril de Cambrils. Desgraciadament, Dolores va ser atropellada per un camió quan es dirigia una nit a l'Hospital de Sang. Les seves restes descansen al cementiri de Cambrils.

Pablo Pintado, que tenia aleshores 14 anys, recorda molts detalls de la seva vida a Cambrils. Per exemple, el fet excepcional que va suposar la caiguda de l'hidroavió a prop de l'ermita de la Mare de Déu del Camí. Aquell dia Pablo havia anat a jugar a la platja amb el seu cosí Paco vora la petita màquina de tren utilitzada en les tasques de construcció del port. A la seva casa de Madrid encara guarda un tros del fusellatge de l'avió sinistrat. Recorda especialment la por que exercien els "hidros" sobre la població, volant baix i disparant de tant en tant ràfegues amb les metralladores. Davant l'amenaça que suposaven els bombardejos, la família Pintado es protegia en un refugi antiaeri proper a casa seva, probablement el de sota el mateix carrer de les Creus. Pablo també va ser testimoni de l'aterratge forçós d'un altre avió a les platges de Cambrils, aquest cop es tractava d'un "xato" (un Polikarpov de fabricació russa) de l'exèrcit republicà.

Dels dos anys que la família Pintado va ser a Cambrils, Pablo recorda amb nostàlgia les passejades que feia amb el seu pare per anar a buscar pinyes, l'hortet i el corral que el seu pare va improvisar al pati del darrere de casa seva, i fins i tot els seus primers passos com a fuster en una fusteria del carrer de les Creus.

Consell de guerra a Sidonio Pintado

El 30 de gener de 1939, Sidonio Pintado va comparèixer al Jutjat Militar de Funcionaris de Tarragona per les funcions d'educador nacional que desenvolupava. Poc després, va rebre una carta des de la Inspección Nacional de 1.ª Enseñanza en què se li comunicava que rebutjaven els seus serveis com a educador: "Tengo el honor de comunicarle a Vd. que esta Inspección no puede aceptar sus servicios porque teniendo usted su destino en Madrid carece de atribuciones para ello". Aquests eren els primers símptomes que les coses no anaven bé, però aleshores Sidonio poc es podia pensar que seria empresonat i afusellat en pocs mesos. Pablo Pintado recorda que la detenció del seu pare es va produir a casa seva a la nit. A l'expedient del procés sumaríssim consta que va ser l'11 de febrer. Aquell mateix dia, al voltant de les 6 de la tarda, un jove estudiant veí de Tarragona l'havia denunciat al comandant de la Guàrdia Civil de Cambrils. A la seva declaració consta: "que en la Villa de Cambrils, se encuentra actualmente un individuo llamado Sidonio Pintado, de profesión Maestro Nacional, domiciliado en Calle de las Cruces, el cual estaba empleado en el Ministerio de Instrucción Pública en Madrid, siendo de ideas completamente izquierdistas y estaba a la secta Masónica de Madrid, y según noticias pertenecía y fue fundador de la Institución libre de enseñanza; también manifesta que durante la dominación roja y que el mismo ha comprobado, se dedicaba a alentar las masas por medio de discursos, como así mismo que era profesor de la Escuela de Comisarios establecida en esta localidad, en la que era muy destacado debido a su avanzado ideal, significándose desde su llegada a la localidad que fue sobre mediados de octubre de mil novecientos treinta y seis; así mismo dice que el repetido Sidonio, dijo que su estancia en la localidad sería breve, pues la victoria de las armas de la República sería pronto y con ello aplastarían el fascismo mundial, vanagloriándose cuando la prensa roja publicaba alguna sensible victoria del Ejército popular". A Cambrils, se li va prendre declaració i dos dies després va ser conduït a la Presó Preventiva de Reus sota l'acusació d'auxili a la rebel·lió. Més tard, el 30 de març, va ser traslladat a la Presó Provincial de Tarragona reclamat per l'Ilustrísimo Sr. Presidente del Consejo de Guerra Permanente.

La Delegació de l'Auditoria de Guerra de Catalunya a Tarragona va obrir consell de guerra contra Sidonio Pintado. Les acusacions contra la seva persona són múltiples i estan detallades al document sumaríssim del procés: "izquierdista destacado de los fundadores de la Institución Libre de la Enseñanza y perteneciente a la secta Masónica en Madrid, afiliado a Izquierda Republicana desde su fundación, es Director de un Grupo Escolar y Consejero Nacional de Cultura en la Capital de España, siguiendo después del dieciocho de Julio del treinta y seis con estos cargos y al evacuar de Madrid como todos los dirigentes viene a Cataluña como Inspector Jefe de Primera Enseñanza de las Colonias de niños evacuados, apoyando con su actitud la revolución roja en conferencias y enseñanzas en esta Provincia de Tarragona, donde tiene su residencia en el pueblo de Cambrils, vanagloriándose de las victorias que decía obtener el Ejército rojo; da conferencias a los milicianos hospitalizados; en una fiesta dedicada a Rusia pronuncia un discurso así también con motivo de la toma de Teruel por los rojos, lo pronuncia también en la escuela graduada; fué Profesor de la Escuela de Comisarios: se le destaca como perteneciente a la Masonería en el libro del Padre Tusquets y en Madrid pertenecía al Ateneo donde tuvo cargos".

Aquest compendi d'acusacions és elaborat en base a les declaracions de diversos testimonis i organismes. El 27 de febrer, el responsable de Falange Espanyola Tradicionalista i de las JONS de Cambrils escriu sobre Sidonio: "he observado una conducta que si bien no ha intervenido en actos extremistas ha apoyado moralmente a la revolución roja dando conferencias voluntarias a los milicianos en el Hospital de esta Villa y en las Escuelas de Comisarios que los rojos tenían establecidas en este pueblo". Les conferències realitzades a milicians hospitalitzats van tenir lloc a l'Hospital de Sang de la Casa de Sant Josep. Des de l'Ajuntament de Cambrils també es va donar resposta a les peticions d'informació del tribunal auditor: "era Maestro Nacional Director de un Grupo Escolar de Madrid que vino a esta localidad como Inspector de colonias de niños evacuados; que pertenecía a la U.G.T desde hacía muchos años; que había sido Consejero de Instrucción Pública y Concejal de Madrid". En el procés declaren cinc testimonis, dos veïns de Cambrils, un veí d'Olot, un mestre veí de Madrid i el mateix denunciant, que afegeix més càrrecs a la seva declaració inicial: "por los datos que ha podido recoger, sabe que el encartado era en Madrid uno de los más destacados miembros del Partido Socialista, así mismo le consta positivamente que desempeñaba un alto cargo en el Ministerio de Instrucción Pública y era de los más destacados elementos de la Institución libre de Enseñanza, recordando perfectamente que en unas hojas de propaganda editadas por Acción Popular, se destacaba el nombre de este individuo como elemento indeseable".

El 24 d'abril es va dictar sentència i Sidonio Pintado va ser condemnat a mort, "el Consejo de Guerra Permanente de esta Plaza ha dictado una sentencia [...] haciendo uso de la facultad que le conceden los artículos 172 y 173 del Código de Justicia Militar estima justo imponer la pena en su mayor gravedad [...] CONSIDERANDO que toda persona responsable criminalmente de un delito lo es también civilmente, CONSIDERANDO que solo pueden ser penados los hechos previamente señalados por la Ley como constitutivos de un delito. FALLAMOS que debemos condenar y condenamos a los encartados Sidonio Pintado Arroyo [...] a la pena de MUERTE". El mateix dia també van ser condemnats a mort Pablo Primak Derechuk, Pedro Casamor Ros i Jaime Gras Sugrañes; a cadena perpètua, Jose Jaume Anguera i Ramon Bergada Mario; a vint anys de presó, Arcadio Bertran Ortoneda, Crescencio de los Mozos Arce, Ramon Pàmies Bonet i Miguel Salomó Simó, i a 12 anys i un dia de presó, Joaquin Montalà Sobrepera, Miguel Herrero Garriga i Jose Palleja Castellví. D'altra banda, en la mateixa sentència, Maria Rosa Montala Sobrepera és absolta dels seus càrrecs.

Dos dies després, Sidonio Pintado va escriure una carta a l'Auditor de Guerra de Tarragona argumentant la falsedat de les acusacions que li imputaven. Sidonio afirmava que no podia ser fundador de la Institución Libre de la Enseñanza perquè aquesta institució s'havia creat molt abans del seu naixement, també indicava que no hi havia realitzat cap activitat docent. D'altra banda, negava l'acusació de ser professor de l'escola de comissaris, "rechazo la acusación [...] por la sencilla razón de que no he sido militar ni siquiera miliciano de cultura, no he tenido otra relación con dicha escuela que varias veces me regalaron pan para mis hijos y que un día por ausencia del director me rogaron diera las dos lecciones de geografía que correspondían aquel día". Pel que fa a la seva relació amb la maçoneria, Sidonio Pintado escriu: "ingresé en la Masonería por el año veintitantos y solamente estuve unos meses. Pedí la baja y no he tenido más relación con dicha asociación. Según el extracto que leí en Vanguardia Española, de Barcelona, de la Ley de Responsabilidades políticas no tienen delito los que se hubieran dado de baja antes del 18 de julio de 1936". Sobre el càrrec de conseller de Cultura, puntualitza "fui vocal del Consejo Nacional de Cultura hasta unos días después de iniciada la Guerra en que el ministro Sr. Hernández disolvió el Consejo, que se reorganizó más tarde, a cuyo Consejo ya no pertenecí. Mi actuación en dicho Consejo fue siempre presidida por la justicia". Pel que fa a les seves vinculacions polítiques afirma, "hasta que salí de Madrid pertenecí a Izquierda Republicana; pero no desempeñé cargos directivos, ni he tenido relación con las organizaciones de Cataluña".

La vida a la presó de Pilats

L'historiador vallenc Joan Ventura Solé va publicar l'any 1992 un llibre de memòries on descrivia detalladament el seu captiveri a la Presó Provincial de Tarragona, coneguda també com a presó de Pilats perquè tenia seu a la torre de Pilats. Ventura va ser empresonat l'agost de 1939, tres mesos després de la mort de Sidonio Pintado. Malgrat no haver coincidit en el temps, el seu relat ens ajuda a fer-nos idea de com era la vida en aquesta presó i quin era el funcionament de la sala de l'Audiència Territorial de Tarragona. Els presos que arribaven per primer cop a Pilats eren escorcollats i desposseïts dels seus estris personals, a continuació eren conduïts a una sala inferior de la presó situada sota la volta del circ romà. Allí esperaven a ser jutjats fins que eren repartits en sales superiors en funció de la seva condemna. Ventura explica que inicialment els condemnats a mort anaven a parar a les cel·les de la segona planta, però que amb l'augment del nombre de consells de guerra va ser necessari habilitar una sala major a la primera planta, "lloc dur i trist que feia por a tothom", on anaven a parar també els condemnats a cadena perpètua o presos amb penes de 30 anys.

El consell de guerra contra Joan Ventura es va celebrar el 29 de setembre de 1939. L'autor recorda: "en un espai de temps que no arribà a la mitja hora, 15 persones vam escoltar sentència com si fos un serial radiofònic". Des del febrer de 1939 fins al 24 de juliol de 1940, més de 5.000 persones van passar per l'Audiència de Tarragona. L'any 1939, la presó de Pilats acollia aproximadament un miler de detinguts que esperaven ser situats davant un piquet d'execució o acomplir la seva condemna. L'historiador local Josep Bertran i Cuders recull en el seu llibre sobre el franquisme a Cambrils els noms de tres cambrilencs empresonats a Pilats que també van ser sotmesos a consell de guerra i executats posteriorment, eren Antoni Gené Tuset, pagès casat de 45 anys; Joan Granell Martorell, també pagès casat de 33 anys, i Josep Albinyana Matas, de 37 anys. També moria a Pilats per síncope cardíaca Josep Fàbregas Bernat, de 26 anys.

La rutina diària a la presó començava amb el toc de diana. Després del recompte es cantaven tres himnes nacionals del Movimiento. L'esmorzar consistia en un cullerot de cafè. Els presos tenien 30 minuts per sortir a un pati exterior on es rentaven la cara i les dents. Per dinar, la mala qualitat del menjar de l'economat obligava que molts presos s'alimentessin amb els queviures que els portaven els familiars. Els presos tenien cinc minuts de visita semanal. Després de sopar, es realitzava de nou el recompte tot cridant "¡Una, grande y libre! ¡Presente!" rematant-ho amb un "¡Viva Franco y arriba España!". Amb el toc de silenci començava el veritable sofriment. Ventura explica que calia esperar mitja hora abans d'agafar el son, si en aquest espai de temps se sentia el remor llunyà de claus i forrellats, volia dir que aquell dia tocava "saca". El director de la presó acompanyat de dos oficials llegien la llista de les persones que serien executades properament. Els presos eren separats dels seus companys en una cel·la especial sota la custòdia de la Guàrdia Civil, entraven en capella. Durant aquella última nit se'ls concedia menjar, beguda i tabac si ho sol·licitaven. A trenc d'alba, eren conduïts amb cotxe fins a la muntanya de l'Oliva. Les ràfegues del piquet d'execució se sentien clarament des de la presó de Pilats, augmentat l'angoixa i la desesperació dels seus companys. El posterior tret de gràcia suposava per als presos la constatació d'un trist i macabre recompte. Les execucions s'incrementaven en dates de commemoracions patriòtiques. Ventura comenta que durant el trasllat de les despulles de José Antonio Primo de Rivera d'Alacant al monestir de San Lorenzo de l'Escorial, el 15, 16 i 17 de novembre, van ser executades a Tarragona 102 persones.

Últimes hores a la Presó Provincial de Tarragona

Gràcies a la nombrosa correspondència que la família Pintado ha guardat fins al dia d'avui, podem conèixer detalladament les últimes hores de Sidonio Pintado. Guillermo Martínez, company de cel·la de Sidonio, escrivia des de la presó una carta dirigida a l'esposa de Sidonio, Maria Riba: "su muerte fue ejemplar como la de todo hombre superior, inocente y consciente de que es mártir de los más puros ideales humanos y de una alma y vida ejemplares. Compañeros de dolor, todos los que le conocimos lo idolatrábamos y cuando ‘Los siete lobos...', como él solía decir, se lo llevaron quedamos anonadados y aplastados por el dolor, pues nunca creímos que sacrificarían a nuestro Don Sidonio. Al marchar para lo eterno por casualidad pude despedirme de él, fue un instante tan solo y solo pude articular como un enajenado: ‘¡Don Sidonio! ¿Usted?' y al estrecharnos en el último abrazo con voz serena y firme me comentó: ‘Martínez, si tiene la suerte de salir de esto, ayude a mis hijos' y casi sin dejarlo terminar se lo llevaron. Sé que al recordarlo arrancaré a usted lágrimas de acerbo dolor, mas no puedo evitar pues aún me parece oírlo y aún siento mi situación, por no poder cumplir la misión de que me hizo honor en sus últimos momentos".

Guillermo Martínez descrivia a la mateixa carta la seva situació a la presó: "llevo sentenciado a muerte cerca de dos meses, el motivo ser izquierdista, voluntario, Capitán de Estado Mayor de la República y jefe de Estado Mayor de una División, la 24, republicana. Esta es mi situación y la de otros cuatrocientos aproximadamente... Como su esposo no temo la muerte, si la hacen llegar la recibiré tranquilo y sereno". Martínez va escapar de la condemna a mort, a la carta explicava a Maria Riba l'existència de dues cartes manuscrites que Sidonio havia deixat en mans del mossèn de la presó, Pedro Martínez.

Les cartes de comiat de Sidonio Pintado

Poques hores abans de la seva execució, Sidonio Pintado va escriure des de la seva cel·la a la Presó Provincial de Tarragona dues cartes de comiat. La primera anava dirigida al seu amic Pedro Blanco i deia: "esta noche me fusilan, y deseo dedicarle a usted y a todos los amigos un momento de despedida y de ruego. Usted sabe que dejo ahí cuatro hijos buenos, en ellos tenía todas mis ilusiones y esperanzas. Espero, Sr. Blanco, que les ayudará con sus consejos a orientarles en la vida. Se lo merecen y se lo ruega un padre desgraciado y que al morir solamente tiene el dolor de lo que sufrirán mis hijos. En estos tres meses y pico de cárceles he sufrido mucho aunque a ellos no les he dicho nada. Muero tranquilo porque no he hecho mal a nadie. La conciencia está tranquila y el pulso no me tiembla". Sidonio Pintado, s'acomiada del seu amic amb esperança que arribin temps millors. "En fin, Sr. Blanco, deseo a usted y a todos los amigos, mucha salud y mucha suerte, y que nuestra querida España, por la que tanto he trabajado, consiga entrar, con este régimen o con otro, en una era de prosperidad y grandeza. Perdono a los mismos que me han hecho mal, y sabe cuando le ha querido siempre su admirador y amigo, Sidonio Pintado".

La segona i última carta de Sidonio Pintado anava dirigida a la seva esposa i fills. La família Pintado ha permès reproduir-ne alguns fragments, però el caràcter familiar i gairebé testamentari d'aquest document ha condicionat que alguns dels seus paràgrafs es conservin en la intimitat del nucli familiar. Amb data de 30 de maig de 1939, Sidonio Pintado escrivia des la Presó Provincial de Tarragona les següents línies: "Mi querida mujer e hijos, esperando se cumpla la pena injusta que me han impuesto, os escribo la última carta de mi vida con la mayor tranquilidad y serenidad posibles porque tengo la conciencia tranquila de no haber perjudicado a nadie ni durante la maldita guerra, ni antes ni después. Me juzgaron el 24 de Abril, y el Sr. Fiscal me pidió la pena de muerte, y el 26, por mediación del sacerdote Sr. Ros, envié al Consejo un escrito, cuya copia os adjunto, señalando las acusaciones falsas, que vosotros conocéis porque mi vida no ha tenido secretos para vosotros. El escrito, a pesar de que en él expreso toda la verdad, no ha tenido eficacia porque la pena se cumplirá dentro de breves horas. Tened la seguridad, hijos míos, de que el último pensamiento de mi vida será para vosotros". A la carta, Sidonio Pintado descrivia les condicions en què es trobaven les presons d'aleshores. "No os podéis dar cuenta, hijos míos, de los sufrimientos tan grandes que he padecido durante estos meses, de cárcel en cárcel, aunque yo os decía, para que vosotros no sufrierais, que estaba bien y que no necesitaba nada. He vivido en un enorme hacinamiento de carne humana: malos olores, sarna, piojos, tiña, la suciedad, un rancho infame, etc."

Sidonio Pintado va creure en tot moment que les seves idees no el podien conduir a la mort. Abans del seu empresonament, el seu germà li va proposar fugir a França, però no ho va fer i es va quedar a Cambrils creient que estava segur. "Yo estaba confiado, como tantos otros miles de ciudadanos, en las palabras del Generalísimo Franco de que el haber militado en partidos de izquierda no constituía delito y aquello de que el que no tuviera manchadas las manos de sangre nada tenía que temer. Ya veis, a mi no me acusan de muertes, de robos, etc., y, en cambio, entre otras cosas falsas, me dijeron que había sido concejal socialista de Madrid, profesor de la Institución Libre de Enseñanza (antes la Guardia Civil y el Sr. Juez de Reus me decían que había sido fundador), maestro materialista, propagandista marxista, profesor de la Escuela de Comisarios, etc. Sabéis, hijos míos, que todo esto es falso. Es un verdadero asesinato el que cometen conmigo. Yo, lo sabéis bien vosotros, hijos míos, para quienes no he tenido un pensamiento oculto, no he hecho mal a nadie. He vivido una vida de honradez y de trabajo, todo por y para vosotros."

Malgrat els temps convulsos que travessava l'Estat espanyol i la situació extrema en què Sidonio Pintado es trobava, s'acomiada dels seus fills transmetent-los un missatge de pau i concòrdia: "tened paciencia y resignación, hijos míos, como yo la tengo. Yo no hubiera querido proporcionaros este dolor tan grande. Pero os ruego no odiéis a nadie, ni aun a los mismos que me matan. Por el contrario, debéis perdonar. Sin embargo, creo un deber vuestro, con el solo propósito de demostrar la injusticia que cometen conmigo, cuando haya pasado el tiempo necesario y cese la galerna de producir estragos y las aguas vuelvan a su cauce, debéis proporcionaros los documentos necesarios de que ni he sido concejal, ni propagandista marxista, ni fundador ni profesor de la Institución Libre de Enseñanza, ni maestro materialista, ni profesor de la Escuela de Comisarios, etc., y de este modo probaréis mi inocencia ante España, a quien tanto he querido y por la que tanto he trabajado y os he enseñado a amar intensamente. En este ruego mío, eliminad todo lo que represente espíritu vengativo. Pensad solamente en el amor hacia vuestro padre."

Execució a la muntanya de l'Oliva de Tarragona

El 29 de maig de 1939, el jutge instructor número 1 de la Delegació d'Auditoria de Guerra de Catalunya a Tarragona indica al director de la Presó Provincial de Tarragona que es consumi la pena capital "hago saber que en virtud de la sentencia dictada en la Plaza de Tarragona y aprobada por Decreto Auditorial, y de la que se ha dado por enterado S.E. el Jefe del Estado Español, han sido condenados a sufrir la pena capital los encartados que figuran al dorso del presente oficio, rogando a Vd. se sirva entregar a la fuerza portadora a dichos sujetos a fin de ser conducidos al lugar denominado ‘Monte de la Oliva' donde serán pasados por las armas". A la mateixa ordre, el "Jefe de la Fuerza" escriu de manera manuscrita: "me hago cargo de los condenados a que se refiere la presente orden para su cumplimiento". La nit del 30 de maig de 1939, Sidonio Pintado és conduït al piló d'afusellament juntament amb tres condemnats més a mort, veïns de Reus. Eren Pablo Primak Derechuk, obrer solter de 39 anys d'origen polonès; Pedro Casamor Ros, saboner casat de 42 anys, i Jaime Gras Sugrañes, toneler casat de 43 anys. La família Pintado desconeix on va ser enterrat Sidonio Pintado, però és molt probable que anés a parar a una fossa comuna. Segons Joan Ventura, els cossos de les persones executades eren portats al dipòsit del cementiri municipal de Tarragona on podien ser recollits pels seus famliars. En el moment de l'execució, l'esposa de Sidonio Pintado i els seus fills havien tornat a Madrid, la família va viure aquesta traumàtica experiència des de la llunyania, només els quedava el consol de les últimes cartes escrites per Sidonio des de la presó.

El certificat de la diligència d'execució recull, "en Tarragona a treinta de Mayo de mil novecientos treinta y nueve. Se extiende la presente para acreditar que en el día de hoy a las (espai buit) horas ha sido cumplida la pena de MUERTE impuesta a SIDONIO PINTADO ARROYO en el lugar conocido por Monte de la Oliva. Y para que conste extiendo la presente que firmo con S.S. y con el Médico Militar [...] que certifica la defunción". El Diario Español de Tarragona publicava diàriament una relació de les persones citades als consells de guerra. Aquests noms apareixien poc després a la llista de defuncions del registre civil de Tarragona com a baixes per mort natural, el forense certificava la causa de la mort com a hemorràgia interna. El llibre de memòries de Joan Ventura recull una llista dels consells de guerra celebrats entre el 17 de febrer de 1939 i el 24 de juliol de 1940 a partir de les llistes publicades al diari tarragoní. El consell de guerra de Sidonio Pintado no apareix en aquesta llista, sembla ser que durant el 15 i el 25 d'abril de 1939, les festes de Setmana Santa van aturar l'activitat d'aquest tribunal de guerra. Val a dir que fins a la dècada dels anys cinquanta se seguien depurant responsabilitats per "rebelión militar" i que el febrer de 1944 encara es realitzaven afusellaments a l'Oliva.

El retorn a Madrid i la repressió contra Maria Riba

Amb la mort de Sidonio Pintado, Maria Riba va intentar reordenar la família i afrontar aquells temps difícils amb valentia. Els seus fills van ser separats durant uns mesos a les cases de diversos familiars durant el dies que Maria va restar empresonada a Tarragona. A causa de la precarietat econòmica d'aleshores van haver de fer ús de la beneficència social per sobreviure. Però la situació va empitjorar quan la Delegació de la Auditoria de Guerra de Catalunya a Tarragona va obrir amb caràcter d'urgència el sumaríssim número 2466 contra Maria Riba. Les acusacions del consell de guerra eren "izquierdista y propagandista de la causa roja, de malos antecedentes, hace manifestaciones de exterminio de las personas de derecha, aunque fueran menores de edad". El 8 de juliol de 1939 es va dictar sentència, "debemos condenar y condenamos a MARIA RIBA RODRIGUEZ a la pena de diez años de inhabilitacón especial para cargo público". Aquest consell de guerra sí apareix a la llista confeccionada per l'historiador Joan Ventura Solé. No va ser fins al 13 de març de 1953 que Maria Riba va poder tornar a exercir de professora auxiliar, aquest cop a l'escola de magisteri María Díaz-Jiménez de Madrid.

Amb la perspectiva del temps, Pablo Pintado ens comenta, "el més graciós de tot és que acusessin la meva mare i el meu pare d'auxili a la rebel·lió, però jo em pregunto: qui realment es va rebel·lar? El febrer de 1936 hi va haver unes eleccions i després es va formar un govern legalment constituït representant la segona república espanyola. Van ser Franco i els seus boys els qui realment es van rebel·lar".

Els fets tràgics que va viure Pablo quan tenia 15 anys van marcar per sempre la seva vida, "la meva vida i la de les meves germanes han estat en part per reivindicar els nostres cognoms". En aquest sentit, una de les primeres reaccions de Pablo va ser la d'acabar el batxillerat, fer-se mestre de primera ensenyança i estudiar les carreres d'enginyeria, arquitectura i topografia. Va ser president de l'organització clandestina Federación Universitaria Escolar de Madrid, va ser detingut el 1947 amb petició fiscal de pena de mort pel delicte de rebel·lió militar i va passar per les presons de Carabanchel i Alcalá de Henares. Acabada la carrera d'arquitectura, l'any 1960, el ministre d'Informació i Turisme Manuel Fraga va convocar un concurs per construir el Palau de Congressos i Exposicions de Madrid, el projecte de Pablo Pintado va ser el guanyador i en va realitzar les obres.
 

Arxius consultats

Arxiu de la Capitania General de la III Regió Militar. Regió Militar Pirenaica
Arxiu Municipal de Cambrils
Arxiu General de la Guerra Civil de Salamanca
Arxiu General de l'Administració d'Alcalá de Henares
Residencia de Estudiantes de Madrid
Ateneo Científico y Literario de Madrid
Hemeroteca Municipal de Madrid
Hemeroteca Nacional de Madrid
Biblioteca Nacional de Madrid

Bibliografia

Álvarez Lázaro, Pedro: Cien años de educación en Espanya: En torno a la creación del Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes. Ministerio de Educación, Madrid, 2001.
Bertran Cuders, Josep: El Franquisme a Cambrils. Ajuntament de Cambrils. Cambrils, 2003.
Jiménez-Landi Martínez, Antonio: La Institución Libre de Enseñanza y su ambiente. I-IV. Ministerio de Educación y Cultura. Madrid, 1996.
Marín Eced, Teresa: Innovadores de la educación en España: Becarios de la Junta para la Ampliación de Estudios. Universidad de Castilla-La Mancha (Monografías; 7). Conca, 1991.
Martí Estrada, Ignasi: Cambrils. Cossetània Edicions (La Creu de Terme; 29). Valls, 2004.
Ventura Solé, Joan: Presó de Pilats 1939-1941, apunts sobre la repressió franquista a les comarques de Tarragona. Diputació de Tarragona. Tarragona, 1993.

Recursos d'Internet
El exilio español de la Guerra Civil: Los niños de la guerra
http://www.ugt.es/fflc/ninos00.htm
La Junta para Ampliación de Estudios, 1907-1936
http://www.ucm.es/info/hcontemp/madrid/ciencia.htm

Consulta més reportatges publicats a Revista Cambrils