A Catalunya, el càstig va ser duríssim, però alhora demostra la tenacitat dels autòctons per resistir mentre s’entrelluqués alguna possibilitat de canvi de tornes en el context internacional

L’ocupació del Camp de Tarragona

Catalunya va ser un dels diversos escenaris internacionals en els quals es va desenvolupar la Guerra de Successió de la corona espanyola. L’exèrcit imperial d’Àustria, Anglaterra, Alemanya i altres llocs es va assentar al nostre país l’estiu de 1705. Vuit anys després, l’estiu de 1713, els territoris del Camp de Tarragona van caure definitivament en mans de l’exèrcit borbònic castellà i francès. De fet, l’ocupació de la plaça forta de Tarragona va ser tot un acte de protocol militar, un simple relleu de guarnicions que va tenir lloc el 14 de juliol de 1713. Cinc dies abans, els borbònics havien entrat a la plana del Camp pel pas del coll de Balaguer. L’intercanvi de banderes a Tarragona va ser possible, doncs, en virtut del conveni de l’Hospitalet de Llobregat signat entre els dos exèrcits contrincants el 22 de juny, pel qual les tropes imperials es retiraven definitivament del Principat.

L’ocupació de la plaça forta de Tarragona va ser tot un acte de protocol militar, un simple relleu de guarnicions que va tenir lloc el 14 de juliol de 1713

Les tropes borbòniques van avançar aleshores amb força rapidesa i el 25 de juliol ja eren a les envistes de Barcelona. Durant aquell mes, molts pobles i viles del Camp de Tarragona es van afanyar a enviar representacions davant del comandant militar de la plaça de Tarragona, el marquès de Lede, per retre homenatge al nou rei Felip V. No n’hi havia per menys. L’ocupació de la capital del Camp mostra clarament els criteris que van marcar les actuacions de les autoritats borbòniques durant els anys immediatament posteriors. Els soldats enrolats a l’exèrcit imperial van ser tractats sota les clàusules del tractat d’Utrecht i, per tant, van poder retirar-se i marxar als seus països sense repressions i, fins i tot, amb honors militars. En canvi, els combatents que formaven part de les unitats militars catalanes van ser considerats traïdors i rebels. Aquest tracte comportava, segons ha explicat l’historiador Josep Maria Torras i Ribé, la detenció, l’empresonament i, també, l’execució sumària.

Els exèrcits d’un i altre bàndol van confiscar cavalleries i carros dels pagesos per als seus transports propis i, també, van emprar les barques dels pescadors

Un exemple d’això es va esdevenir a la batalla de Torredembarra, un enfrontament entre un escamot de voluntaris comandats pel general Nebot que es dirigia a Tarragona per aturar l’arribada dels soldats borbònics, i un destacament borbònic prop d’aquella població el 16 de juliol de 1713. La superioritat numèrica dels borbònics en aquella contesa va ser capaç de derrotar els combatents catalans i aragonesos. La repressió contra els presoners austriacistes va ser inèdita. Es va aplicar el procediment de diezmo de horca, consistent a executar a la forca un de cada deu ostatges. La resta de supervivents van ser enviats a galeres, on molts morien per les duríssimes condicions. En altres ocasions, els presoners van ser deportats als presidis de Castella, el País Valencià i el nord d’Àfrica, i aquells que van sobreviure les deplorables condicions d’internament van ser posats en llibertat onze anys més tard arran del tractat de pau.

El coll de Balaguer era el pas del camí reial entre Tortosa i Tarragona per les muntanyes dels Dedalts, al terme municipal de Vandellòs. Va ser escenari de diferents topades en les nombroses guerres que va patir el país durant l’edat moderna.

La repressió militar

Amb l’ocupació borbònica, a Cambrils es va instal·lar el regiment de Gueldres, un destacament militar que depenia del tinent general de Tarragona. Sota aquesta estricta vigilància militar, la resistència era gairebé impossible. Durant el setge de Barcelona, diferents partides de miquelets i voluntaris actuaven per tot el país i qualsevol resistència armada era durament esclafada pels ocupants borbònics. El fet que tota la població catalana tingués la consideració de rebel possibilitava que els càstigs sobre els escamots resistents també s’estenguessin sobre bona part dels ciutadans, mitjançant tàctiques de terra cremada, detencions, execucions sumàries i incendis de pobles i masos.

En algunes ocasions, les represàlies pel fet d’haver ajudat rebels van ser duríssimes. El febrer de 1714, per exemple, els militars borbònics van assaltar i cremar el poble de Vilaplana com a càstig per haver allotjat guerrillers resistents. Diversos historiadors han qualificat aquesta sistemàtica com a terrorisme militar, perquè moltes accions tenien per finalitat castigar severament la població, exemplificar i sembrar el terror. Una altra mesura per controlar el país va ser la decisió d’enderrocar totes les fortificacions del país, és a dir, castells i masos fortificats. Afortunadament, no es va aplicar en tota la seva extensió inicial, ja que sembla que només van ser derruïts alguns castells de les comarques del nord. A la nostra demarcació, s’ha documentat, per exemple, que les autoritats municipals de la Selva del Camp van haver de negociar amb els militars després que aquests haguessin ordenat el maig de 1714 l’enderrocament de les muralles i les torres de la vila, cosa que no es va dur a terme.

Als individus més destacats en el bàndol austriacista se’ls va confiscar els béns. A Cambrils van ser embargades almenys tres cases, tot i que en desconeixem els motius. Per tal de tenir la població apaivagada, les autoritats borbòniques van ordenar el desarmament extensiu de la població. Aquelles persones que eren descobertes amb armes, eren arrestades. Amb zones del país amb més de mig segle en situació quasi permanent de guerra, la possessió d’armes era força habitual en aquell temps. També era freqüent en el cas dels mariners, per exemple, per defensar-se de l’amenaça dels atacs corsaris. A Cambrils, coneixem el cas del pagès Agustí Garcia, al qual li van ser embargats els béns l’abril de 1716, perquè van descobrir una pistola amagada en una finca seva.

Un sector especialment posat en l’ull de mira dels borbònics va ser l’eclesiàstic, ja que els religiosos sempre van ser sospitosos d’animar el poble des dels púlpits en contra dels borbònics. L’arquebisbe de Tarragona, Isidre Bertran, va ser expulsat del país a mitjan desembre de 1713. El nomenament del seu substitut no va ser aprovat immediatament pel papa, la qual cosa va generar malestar a la seu tarragonina. Aquesta situació va ser aprofitada pels religiosos del convent franciscà d’Escornalbou per fer mala propaganda del nou rei.

El gener de 1715, els jurats de Mont-roig van denunciar dos religiosos d’aquest monestir per haver proferit paraules contràries al nou règim i van ser detinguts en negar-se a abandonar el país. També va ser denunciada l’actitud del canonge de Tarragona Pere Vidal i va ser foragitat del país. De fet, el decret del 2 d’octubre de 1714 del mariscal duc de Berwick, l’ocupant de Barcelona, va manar expulsar mig centenar de dignitats eclesiàstiques, entre les quals es trobava el canonge cambrilenc Andreu Foix. Estava acusat d’haver col·laborat en els inicis de la revolta austriacista –va participar en el complot d’envair Barcelona el maig de 1704 i, en fracassar, va fugir cap a Gibraltar–. Foix va ser desterrat a Gènova juntament amb altres eclesiàstics de la catedral de Barcelona.

Les obres de l’actual santuari de la Mare de Déu del Camí es van començar el mes gener del 1705 sobre l’antic temple. El principal impulsor de la construcció va ser el canonge cambrilenc Andreu Foix, una de les personalitats que va participar en l’organització de la revolta catalana contra Felip V el 1705.

Els estralls demogràfics de la postguerra

Acabada la guerra, la població de Cambrils vorejava el miler de persones i el seu comportament demogràfic presentava les característiques típiques de les poblacions de l’Antic Règim: altes taxes de natalitat i mortalitat, elevada mortalitat infantil i gran incidència de les malalties comunes i les crisis de subsistències en l’evolució demogràfica.

L’ocupació dels territoris del sud, els actes de violència militar i les fortes exaccions econòmiques van provocar la mobilització de moltes persones que fugien dels seus pobles d’origen

L’anàlisi dels enterraments registrats per la parròquia de Santa Maria permet descobrir alguns anys amb pics notables de defuncions, com 1706-1707 i 1710-1711. Aquests períodes més negres van provocar que el moviment natural de la població cambrilenca fos negatiu des de 1706. És molt probable que les epidèmies recurrents de malària que patia el municipi fossin una de les causes principals d’aquesta alta eventualitat. En efecte, la constitució humida del litoral cambrilenc, ple d’aiguamolls sovint aprofitats per al cultiu de l’arròs, propiciava que aquestes malalties transmeses per mosquits –cosa que era del tot desconeguda en aquella època, ja que la causa s’atribuïa als vapors o miasmes emesos per la putrefacció dels terrenys– estiguessin instal·lades a les nostres contrades i provoquessin, de tant en tant, períodes de mortaldats, sobretot a finals d’estiu. Una dada que reforça aquesta tesi és una ordre de prohibició del cultiu de l’arròs al terme de Cambrils emesa pel Consell de la Vila l’abril de 1708, que pot tenir relació amb les morts de l’any anterior, en plena guerra. El nombre de defuncions es va disparar encara més durant la postguerra. L’hivern de 1715, per exemple, va ser molt cru i, juntament amb el rigor de les exaccions practicades per l’exèrcit ocupant, es va produir molta carestia i fam.

L’ocupació dels territoris del sud, els actes de violència militar i les fortes exaccions econòmiques van provocar, també, la mobilització de moltes persones que fugien dels seus pobles d’origen. Entre l’abril de 1707 i l’estiu de 1708, els borbònics havien ocupat les zones de Tortosa, Amposta, la Ribera d’Ebre i el País Valencià. En aquests anys es pot documentar a Cambrils la presència de diverses persones de València i Vinaròs, i, ja a finals de 1709, es comencen a registrar naixements d’infants de parelles originàries de Tortosa, Amposta, Miravet i Arnes. Dels casaments celebrats a Cambrils entre 1711 i 1717, es troben almenys deu persones procedents de les comarques meridionals del Principat i quatre del País Valencià. Bona part d’aquests nouvinguts es dedicaven a la marineria i la pesca, tot i que, a la llarga, devien retornar als seus llocs d’origen, ja que es pot afirmar que cap dels seus cognoms va tenir continuïtat a la nostra localitat. En canvi, són molt pocs els procedents de Lleida i Barcelona, ciutats que també van patir setges durant la guerra.

El mas d’en Blai, a la partida de les Planes, actualment vora el Parc Samà. Formava part d’una gran finca amb cultius i pastures, i hi tenia adossada una torre de defensa. Durant la guerra de Successió, era propietat de la família Vidal, de la Juncosa del Montmell.

La repressió institucional

El règim borbònic responia a una determinada concepció dels territoris de la monarquia hispànica consistent en la supremacia de la nació castellana i l’anorreament de les altres realitats peninsulars, totes sota tutela d’una monarquia absolutista i unitària. Per tant, la primera mesura que es prenia quan s’incorporaven els diferents territoris de la Corona d’Aragó era l’abolició de les institucions civils pròpies. Catalunya, però, representava una realitat prou complexa amb la qual els borbònics van voler actuar de mica en mica. Just després de la caiguda de Barcelona es va constituir la Real Junta Superior de Justicia y Gobierno, que va governar el país durant un breu període transitori. Amb aquest òrgan quedaven evidentment suprimides les constitucions i lleis catalanes, així com les diferents institucions civils, com la Generalitat, el Consell de Cent i el Braç Militar, entre d’altres. Per simbolitzar aquest canvi de tornes, es van escenificar cremes dels títols i els privilegis del país, així com llibres i altres documents.

En el conjunt dels regidors destacava el regidor degà, veritable puntal del govern municipal, encarregat de dirigir les sessions dels ajuntaments. El càrrec s’adjudicava, normalment, a la persona de més rang social i el seu predomini sobre el consistori era evident

El gener de 1716, durant un hivern molt fred, va ser publicat el conegut decret de Nova Planta. Quedaven així oficialment abolides les institucions tradicionals i es creava una nova organització del país, sota l’autoritat d’un capità general que presidia la Reial Audiència.

Portada de l’edició impresa del Reial Decret del 9 d’octubre de 1715 (comunicat pel Decret de Nova Planta), comunicat per la Reial Cèdula del 16 de gener de 1716.En aquesta estructura, el poder militar estava per damunt del poder civil. En l’àmbit local, es van eliminar els consells de vila, així com el sistema habitual per elegir els consellers i els oficis municipals, la insaculació, que consistia en la tria a sorts d’una nòmina prèviament confegida entre persones dels diversos estaments socials de la vila. A canvi, es van crear els ajuntaments, inspirats en el model castellà, encapçalats per un batlle i uns regidors, els quals eren posats cada any per la Reial Audiència. Això comportava un major control polític sobre els governs municipals, en els quals ara es promocionava especialment la presència de les classes aristocràtiques. En alguns casos, com a Cambrils i Reus, es va produir la intervenció directa de la monarquia des de Madrid per confegir els primers ajuntaments. Una vegada emesos els reglaments que regulaven els governs locals, el primer ajuntament de Cambrils de factura plenament borbònica es va constituir la primeria de juny de 1719 i el formaven el batlle i sis regidors.

Abans d’això, a mitjan 1715, les noves autoritats borbòniques havien iniciat les investigacions sobre els antecedents i el grau d’afecció al nou règim dels aleshores ocupants de càrrecs municipals, que, majoritàriament, encara no havien estat depurats. Ja durant el setge de la capital catalana, s’havia creat una xarxa de confidents arreu del territori perquè recollissin informació sobre les persones més desafectes.

Al Camp de Tarragona actuava, entre d’altres, el metge Josep Aymerich, que practicava extorsions als habitants per obtenir-ne beneficis econòmics, segons ha informat Torras. No només quedaven sota vigilància aquelles persones amb antecedents austriacistes, sinó que també esdevenien sospitoses totes aquelles fidels al nou règim. Per exemple, la Reial Junta s’expressava així sobre el batlle de Vinyols: “No se hallava la Junta plenamente noticiosa de las circunstancias [que] recaen en Luis Folch, sí sólo tener intelligensia, que éste era de los menos malos que havía en dicho lugar, suponiendo serlo todos”.

De manera similar, pel que fa als regidors proposats per a Montbrió l’agost de 1715, l’informador borbònic deia que eren “poco afectos al rey” i en proposava uns altres. I, encara al cap de cinc anys, hi havia reticències amb alguns dels regidors d’aquest poble per haver ocupat càrrecs polítics en el govern municipal anterior. En alguns llocs, com ara Riudoms, hi va haver successives deposicions d’un mateix càrrec. A Reus, el setembre de 1715, les autoritats municipals van ser substituïdes “por aver sido los más que lo componen mal afectos al rey”.

A Cambrils, va ser col·locat en el càrrec de batlle el doctor Josep Peirí, mentre que el seu fill Joan Peirí Gavaldà n’exercia la lloctinència. A falta de persones que tinguessin títols de noblesa, els metges i els advocats ocupaven els llocs més eminents dels ajuntaments. El pare i el fill Peirí apareixen en el govern municipal al llarg de tota la postguerra, fins a la mort del primer l’octubre de 1721, que va ser succeït en el càrrec pel seu fill. Els Peirí cambrilencs van protagonitzar una adaptació ràpida a les noves circumstàncies del nou règim, que va acabar recompensada amb l’ennobliment de la família al cap d’un temps. Tant va ser així que l’any 1716, en plena postguerra, Josep Peirí —que ja gaudia d’un privilegi militar— va gosar demanar al rei el títol de noble de Catalunya, per al qual va al·legar haver mantingut “la devida fidelidad a Su Magestad, ha padezido las persecuciones, trabajos y vexaciones que expresa”. L’advocat cambrilenc volia cobrar-se d’aquesta manera la seva fidelitat als Borbons, però va morir sense rebre el títol nobiliari que tant desitjava. El seu fill Joan va continuar perseguint l’ascens del cognom al paranimf nobiliari. El desembre de 1721, tornava a recordar la fidelitat de la seva família: “assí en tiempo del intruso Govierno, en que por este motivo se les confiscaron todos sus bienes”, i la Reial Audiència en va fer un informe favorable, en què deia que “toda esta familia se ha distinguido sin comparación entre todas las demás de dicha villa de Cambrils por su lealtad y propensión al Real Servicio”. I encara al cap de vint anys, Joan Peirí recordava “los trabajos y peligros de la vida que padeció con pérdida de su hazienda [la del seu pare]”. Aquesta vegada, la família va aconseguir el títol nobiliari tan cobejat.

Escut heràldic esculpit en pedra sobre el portal de l’edifici del número 3 del carrer de l’Hospital, l’antiga casa dels Peirí. L’escut hi va ser col·locat probablement l’any 1741 arran de l’ennobliment de la família.

La repressió fiscal

L’ocupació borbònica de 1713 també va estar acompanyada de la imposició d’una forta càrrega fiscal, onerosa i improvisada, que estava destinada a sufragar les despeses de la guerra i, especialment, les del setge de Barcelona. A la primeria de desembre, l’intendent José Patiño va imposar arreu del Principat un impost de dos escuts per persona a pagar cada quinze dies; eren les anomenades quinzenades. En la documentació municipal de Cambrils de l’any 1714 aquests pagaments apareixen sota diferents denominacions: donatiu del rei, contribució del rei o contribució del quarter d’hivern. Els diners s’abonaven a recaptadors especialitzats o directament a l’exèrcit d’ocupació desplegat pel territori, el qual exercia un clima d’intimidació i, si s’esqueia, la coerció necessària per induir a satisfer puntualment els pagaments. Els governs municipals van haver d’aplicar diverses col·lectes o talles entre la població per fer front a les quinzenades. Ja el 9 de juliol de 1713, just quan la vila de Cambrils va ser ocupada pels borbònics, el Consell de la Vila va decidir imposar un tribut extraordinari sobre els cereals.

La pressió fiscal era massa forta i resultava difícil de suportar per part de la població i els municipis. A mitjan gener de 1714, va esclatar una revolta popular protagonitzada pels pagesos de la zona de l’Alt Penedès contra les contribucions de guerra que ofegaven les economies locals. La revolta es va estendre aviat a altres localitats de la Catalunya central i les muntanyes de Prades, entre d’altres indrets. En alguns casos, el càstig per part dels borbònics va ser la crema del poble i l’execució dels cabdills.

Una vegada caiguda la ciutat de Barcelona, les noves autoritats van dissenyar un sistema impositiu per a Catalunya, que va ser implantat el 1716. El cadastre era un impost directe que gravava rendes, propietats i ingressos del treball i el comerç. A l’inici, la quantitat taxada per ser recaptada va ser tan desorbitada que moltes veus dins dels mateixos estaments borbònics reconeixien que superava les possibilitats reals del país. El cadastre va ser una càrrega molt feixuga i va ser imposat mitjançant coaccions de tota mena. A més, el cadastre s’afegia als altres impostos indirectes ja existents (com el dret de la bolla i els tributs municipals) o creats de nou (com l’impost de la sal, del paper segellat i dels utensilis).

A l’hora de gravar les propietats rústiques del terme de Cambrils per repartir les contribucions del cadastre entre els propietaris, van sorgir diversos conflictes territorials amb els municipis veïns de Montbrió i Vinyols. Els primers defensaven el seu dret d’imposar taxes sobre les terres de la partida dels Emprius, vora l’actual Parc Samà. L’afer va provocar alguns incidents, com l’allotjament d’un petit destacament de soldats a Montbrió per cobrar les contribucions que havia fixat el batlle de Cambrils l’abril de 1718. Els conflictes entre els dos municipis van cuejar al llarg de tot aquell segle. Pel que fa a Vinyols, els jurats de Cambrils van reclamar el cobrament de les contribucions als terratinents cambrilencs que tenien terres a l’antic terme dels Arcs, que n’eren molts. Per fomentar aquest dret, s’al·legava que els Arcs hauria actuat sempre de forma autònoma del municipi de Vinyols i els terratinents haurien pagat sempre les talles a Cambrils. Com a contraargument, els jurats vinyolencs requerien gravar les terres de la partida de la Llosa, tot recuperant uns suposats antics drets territorials. Això va motivar un plet entre tots dos municipis.

Finalment, no s’ha d’oblidar que una altra càrrega molt feixuga que va haver de suportar la població al llarg de tot el segle va ser la vella pràctica dels allotjaments de soldats i l’obligació de servir els bagatges i aprovisionar l’exèrcit. La postguerra va comportar la militarització del país, amb una quantitat d’efectius que mai no va baixar per sota dels vint mil soldats. Aquest dispositiu creava un clima intimidatori, especialment sensible durant els anys de la postguerra. A la ciutat de Tarragona, que era plaça forta, es va establir la tinència general de l’exèrcit de la demarcació i la torre de Salou i el fortí del coll de Balaguer van ser condicionats per a finalitats militars. Cambrils mantenia un petit destacament, tot i no disposar de locals adequats per a l’allotjament de les tropes i els cavalls, la qual cosa obligava el municipi a fer-se’n càrrec. Per això, els veïns estaven obligats a allotjar els soldats de trànsit i quarter en cases particulars i la tropa era distribuïda segons la gradació dels militars i la categoria social dels veïns. Es repetia una de les imposicions més odiades pels catalans de l’era moderna, el manteniment de les tropes sobre el territori, també una de les causes de les revoltes de 1640, que van tenir en la vila de Cambrils un dels seus escenaris bèl·lics.

El règim borbònic responia a una determinada concepció dels territoris de la monarquia hispànica consistent en la supremacia de la nació castellana i l’anorreament de les altres realitats peninsulars

Encara més, els veïns havien de satisfer palla, carbó i altres productes per al sosteniment de les tropes que s’establien a la vila. Algunes vegades s’ordenava que els pagesos aportessin animals de càrrega a l’exèrcit, però era més habitual que aquells particulars que disposaven de cavalcadures i carros haguessin de contribuir en el transport de material militar quan i on convingués mitjançant el servei de bagatges. Sabem que alguns d’aquests carros cambrilencs van servir en la construcció de la ciutadella de Barcelona el 1717 i en la fortificació del coll de Balaguer l’any següent. En altres ocasions durant la postguerra, els animals van ser directament confiscats per l’exèrcit. Al llarg de tot el segle xviii, la gent de Cambrils va haver de tractar contínuament amb militars que feien parada a la vila, per ser lloc de pas i aprovisionament en el camí ral de Tarragona a Tortosa. La possibilitat d’alleugerir aquesta càrrega es va convertir en una de les reclamacions més repetides i anhelades de les autoritats municipals i va provocar força conflictes amb altres poblacions de la comarca, aparentment menys afectades per aquesta contribució.

La repressió cultural

Els historiadors Josep Catà i Antonio Muñoz han destacat l’obsessió de les autoritats borbòniques de la postguerra de Successió per fer desaparèixer la memòria col·lectiva dels catalans. Un membre del Consejo de Castilla escrivia el 1734: “Lo que conviene al servicio de Su Magestad y al verdadero bien de aquellos Naturales, es procurar se olvide todo lo que fueron y que aquel Gobierno se uniforme en quanto fuere possible, à el de todas las Provincias de Su Magestad”. Aquesta obsessió dels filipistes castellans va motivar diversos projectes per anorrear els símbols del país. Sortosament, alguns no van ser portats a la pràctica, com per exemple la substitució de topònims (això va arribar posteriorment amb el franquisme), el recanvi dels religiosos per altres procedents de Castella, el desmembrament de la regió de Tortosa del Principat o l’enderrocament de fortificacions.

“Lo que conviene al servicio de Su Magestad y al verdadero bien de aquellos Naturales, es procurar se olvide todo lo que fueron y que aquel Gobierno se uniforme en quanto fuere possible, à el de todas las Provincias de Su Magestad.”

En conjunt, les primeres actuacions dels borbònics a Catalunya indiquen el sotmetiment de la realitat nacional del país a uns criteris ideològics ben establerts. Com bé ha exposat l’historiador Antoni Simon, des de la fi del segle xvi existia entre l’alt funcionariat cortesà la idea de conformar una pàtria espanyola de tall castellà, que amenaçava les aspiracions i la identitat catalanes basades en un model d’estat constitucionalista. La documentació dels darrers anys de la guerra i el temps de la postguerra permeten afirmar a l’historiador Josep Maria Torras que: “si es pot trobar algun element inqüestionable en el procés d’implantació del règim borbònic a Catalunya és que totes les seves actuacions responien a una lògica implacable, i que molt poques coses van deixar-se a l’atzar”.

Dels anys de la postguerra, les dues actuacions més importants dels borbònics en l’àmbit cultural van ser potser l’extinció de totes les universitats del país i l’expulsió de la llengua catalana de les institucions públiques. Entre els centres d’ensenyament superior abolits hi havia la Universitat Literària de Tarragona. El seu edifici va ser destinat a serveis militars, tal com també va succeir amb la catedral de Lleida, la Seu Vella. El 1718 es va inaugurar la nova Universitat de Cervera, creada pel rei en aquesta vila aleshores tan aïllada de Barcelona com a mesura de concentració dels estudiants i els intel·lectuals catalans. Aquest centre tenia, a més, l’exclusiva de publicar tots els textos d’ensenyament primari, per la qual cosa s’introduïa també el control sobre l’educació bàsica. D’altra banda, el català va ser bandejat progressivament de l’àmbit públic i es va promoure l’oficialització de la llengua castellana en tots els àmbits de l’administració, des de la Reial Audiència fins als ajuntaments. El català va deixar de ser una llengua vehicular per a l’expressió de la cultura, el coneixement i l’administració, sobretot en l’àmbit escrit.

Últims focus de resistència armada

Entre 1717 i 1718, una part de les tropes assentades a Catalunya va salpar cap a les illes de Sardenya i Sicília en un nou enfrontament de la monarquia espanyola contra les tropes imperials i angleses, les quals comptaven ara amb l’aliança de França. Aquesta situació de minva de militars va ser aprofitada per grups resistents antiborbònics per realitzar algunes operacions, algunes de les quals amb el suport dels francesos.

En aquest context, a les comarques tarragonines es movia el famós militar de Capçanes Pere Joan Barceló, àlies “Carrasclet”. Comptava amb el suport del mariscal duc de Berwick, el mateix que havia ocupat la ciutat de Barcelona després del setge i que ara estava al servei de Carles d’Àustria. A partir de 1718, Carrasclet va dirigir diversos atacs contra poblacions com Duesaigües, Tivissa, Mont-roig i Alforja, entre d’altres, i l’estiu de l’any següent va aconseguir ocupar Reus en diverses ocasions.

Tot i que no tenim notícies fidedignes que el guerriller prioratí hagués fet acte de presència a Cambrils, sembla que, almenys de forma indirecta, va instigar una revolta popular a la vila el 1719. Coneixem aquest interessant episodi pel relat d’una de les seves víctimes, el batlle Josep Peirí. A finals de 1721, la seva vídua i el seu fill exposaven al rei les diverses proves de fidelitat al nou règim per les quals creien merèixer un conjunt de privilegis nobiliaris. En aquest document es feia referència a aquells disturbis: “Siendo el expressado doctor Joseph Peyrí xefe de una las esquadras que mandó formar el excelentíssimo señor marqués de Castelrodrigo para oponerse a la sedición de Carrasquet, se le solevó una muchedumbre de paysanos de la misma villa, y le dispararon diferentes escopetadas par matarle, bien que le sacó Dios sin lesión de este conflicto en medio de las balas, que le acrivillaron sus vestidos y consecutivamente lo llevaron preso ante el proprio Carrasquet en la villa de Riudoms, donde por su orden estuvo en arresto, so pena de la vida, hasta que logró escaparse e incorporarse en las Reales Tropas”.

Estàtua dedicada a Pere Joan Barceló, àlies Carrasclet, al seu poble natal, Capçanes (el Priorat). Barceló va ser un militar antiborbònic, que va protagonitzar diferents escaramusses durant el conflicte de la Quàdruple Aliança (1718-1720) i, després, va ser reclutat per l’emperador Carles VI a Viena.El revifament de la resistència austriacista va redundr en una nova onada repressiva de les autoritats borbòniques sobre la població. Carrasclet va poder escapar del país i va assolir graus militars importants, però va morir en batalla a l’estranger. Altres resistents, en canvi, van ser capturats i executats. A Tarragona, per exemple, van ser penjats quatre homes de la Selva del Camp que pertanyien a un grup de resistència antiborbònica i els seus cadàvers van ser exposats públicament com a mesura alliçonadora i d’escarni.

Tot i que no tenim notícies fidedignes que en Carrasclet hagués fet acte de presència a Cambrils, sembla que, almenys de forma indirecta, va instigar una revolta popular a la vila el 1719

La guerra es va saldar amb el tractat de Viena, firmat el 7 de juny de 1725. El tractat va comportar la restitució dels béns confiscats, l’alliberament de presos i el retorn de l’exili d’alguns d’ells. Tot això no pas sense dificultats, ja que el rei hi va posar tota mena d’entrebancs. Deu anys més tard encara quedaven alguns grups armats residuals actuant al país. El 1735 va ser detingut el selvatà Andreu Garcia, juntament amb altres membres de la seva colla. Garcia va ser executat el 30 de juny de 1735: arrossegat pels carrers de Barcelona, decapitat i esquarterat. El cap va ser penjat al seu poble natal i els seus trossos exposats en diferents punts del camí de Tarragona. L’austriacisme polític persistia encara, sobretot entre els exiliats, com ho posa de manifest, per exemple, l’aparició el 1734 del pamflet anònim “Via fora els adormits”. Però, dins del país, es va aconseguir apaivagar la dissidència. L’aposta catalana havia estat sufocada.

Referències bibliogràfiques
Muñoz, Antonio; Catà, Josep. Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736). Muñoz Catà Editors. Barcelona, 2005
Simon, Antoni. Del 1640 al 1705. L’autogovern de Catalunya i la classe dirigent catalana en el joc de la política internacional europea. Publicacions de la Universitat de València. València, 2011
Tarés, Manel. La introducció del règim borbònic a la vila de Cambrils. De la Guerra de Successió a les reformes dels anys seixanta del segle xviii. Diputació de Tarragona. Tarragona, 2013
Torras, Josep M. Felip V contra Catalunya. Rafel Dalmau Editor. Barcelona, 2005