A la memòria d’Àngela Rom, ma mare (1935-2019)

Introducció

La historiografia i la divulgació més usuals ens han llegat un relat sobre el Setge de Cambrils de 1640 en virtut del qual la massacre per part de les tropes castellanes, comandades pel Marquès de los Vélez, fou culminada amb l’execució sumaríssima i despietada dels jurats de la vila juntament amb Antoni d’Armengol, baró de Rocafort, Jacint Vilossa¹, governador del Camp de Tarragona, i el sergent major Carles Bertrolà i de Calders², els cossos dels quals van quedar penjats a la muralla tot lluint els atributs de la seva autoritat i posteriorment rescatats en una acció audaç.

No hi ha cap mena de dubte que els fets de Cambrils van significar un cop terrible contra les forces i la població catalanes; el gran nombre de baixes i la crueltat que van demostrar les tropes al servei de Felip IV (III d’Aragó) ha estat posada de manifest, fins i tot, pels mateixos cronistes castellans, que han contribuït a crear una certa aura d’heroïcitat dels que s’hi van deixar la vida, així com d’alguns que van sobreviure.

En l’episodi del Setge de Cambrils de 1640 sempre ha estat destacat el fet despietat de l’execució d’Antoni d’Armengol, Jacint Vilossa i Carles Bertrolà i de Calders, aquest darrer personatge amb la consulta de noves fonts bibliogràfiques, sembla que no va ser mort en aquell moment i va viure uns quants anys més

En un dels casos, almenys, les coses no van anar exactament com ens han explicat bona part de les cròniques. En efecte, l’aflorament del llegat de la família Bertrolà dipositat a l’Arxiu Parroquial de Santa Maria del Pi (APSMP) de Barcelona demostra que Carles Bertrolà no morí a Cambrils aquell fatídic desembre de 1640, sinó que va viure, encara, un grapat d’anys després. Estirant el fil, s’ha pogut reforçar la demostració fent-ne aflorar el testament, dipositat a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (AHPB) i datat el febrer de 1651.

Què se’ns ha explicat del Setge de Cambrils?

No serà ara necessari fer un repàs exhaustiu de com es van succeir els fets del Setge de 1640, atès que existeix bibliografia abundosa sobre el tema³ a més d’haver estat tractat profusament a la Revista Cambrils.

Sabem, gràcies a Güell (2012), que ocupades les posicions i establert el setge el 13 de desembre, uns 800 reusencs es trobaven dins les muralles cambrilenques per defendre la posició. A la vista de com anaven de malament les coses pels interessos catalans, el Consell General de Reus va determinar rendir-se al rei el matí del dia 14 i al migdia els jurats es presentaren al Marquès de los Vélez que n’acceptà l’obediència i féu apartar els combatents d’aquelles poblacions que s’havien rendit prèviament tal com anaven sortint de Cambrils, entre els quals hi havia els reusencs, mentre massacrava la resta. Més encara, i això és important, Parets (1899), citant una carta anònima, dóna compte que “al poner aparte de cada lugar con sus cavos, avia de la villa de Reus, lugar que se declaró por S(u) M(agestad)”, o sigui, que els reusencs foren apartats juntament amb els seus comandaments, els “cabos”⁴.

Sembla que el marquès-virrei tenia la ferma intenció d’executar els caps de la defensa de Cambrils malgrat el disgust que això podria provocar entre els seus homes; tinguem present que, tal com argumenten els historiadors Güell i Florensa, el “gremi” militar acostuma a ser poc procliu a assassinar els caps militars contraris. Tanmateix, diversos condicionants van ser claus per a que Los Vélez es mostrés inflexible i no tingués en compte els precs del seu estat major i fes passar a garrot Armengol, Vilossa i Bertrolà: eren rebels de lesa majestat, no es van rendir fins després de plantada l’artilleria i es van rendir a merced. En conseqüència, els tres caps foren processats en un simulacre de judici que se substancià en una tarda i executats en secret la mateixa nit. Els seus cossos van aparèixer penjats, l’endemà, dels merlets de la muralla lluint les insígnies que acreditaven la seva dignitat.

Les cròniques, de fet, no es posen d’acord en qui foren els penjats dels merlets de la muralla de Cambrils. Aquesta confusió ens ha de fer, com a mínim, dubtar de l’afirmació, massa sovint categòrica, que els comandaments morts eren Armengol, Vilossa i Bertrolà.

Les cròniques no es posen d’acord en qui foren els penjats, canviant Bertrolà pel jurat en cap de Cambrils, Vilossa per dos jurats o altres combinacions. No caldrà ara entrar al detall de quines eren aquestes combinacions, però retinguem aquesta confusió que ens ha de fer, com a mínim, dubtar de l’afirmació, massa sovint categòrica, que els comandaments morts eren aquells tres.

Aquell sacrifici tingué l’epíleg amb l’acció, que hem anomenat al principi, de Cabañes, Caselles i Potau, relatada per l’agent de la Generalitat i del Consell de Cent a París, Magí Sevillà, qui posà en boca de Josep de Margarit l’ordre d’executar-la. Així, doncs, Sevillà ens diu que els tres capitans, ja el gener de 1641, entraren de nit a Cambrils, enmig d’una forta ventada que els ajudà a burlar la vigilància dels invasors amb la intenció de rescatar els cossos d’Armengol, Vilossa i Bertrolà. Segons Sevillà, els cadàvers no s’havien corromput tot i les setmanes que havien passat a la intempèrie. Els de Vilossa i Bertrolà foren enterrats a l’església dels pares de Sant Josep, fora muralla, mentre que el d’Armengol fou posat en un taüt i traslladat al seu Rocafort de Queralt.

No es coneix, almenys fins ara, cap altre relat d’aquest fet i ens hi detindrem un moment per corregir-ne algunes inconsistències i mitigar-ne l’èpica un tant exagerada que no pocs han seguit acríticament. Sorprèn d’entrada l’afirmació que els cossos no s’haguessin fet malbé quasi un mes després de l’execució i sembla, més aviat, que el cronista o, més ben dit, el propagandista Sevillà⁵ va voler dotar els executats d’atributs quasi bé sobrenaturals, propers a la santedat, cosa altament eficaç en la societat d’aquella època. Un altre detall que fa dubtar és que només s’emportin el cos del Baró de Rocafort –potser per manca de cavalcadures amb capacitat per transportar tres cossos?– i que els altres dos fessin cap a una església que, si existia, havia de tenir unes dimensions molt escarransides. Parlem de la que podria haver estat capella de l’hospital de Cambrils, segons suposa Salceda (1998), equipament sota el patronatge de Sant Josep ja en aquella època, tot i que l’actual data d’una ampliació del segle xix. Això o que, en realitat, es tractés del convent dels pares Agustins que, efectivament, es trobava fora muralla. Però és que resulta cridaner que els audaços militars catalans haguessin de prendre tantes i tan grans precaucions per entrar de nit en territori enemic i, tanmateix, tinguessin temps i mitjans per enterrar cadàvers. O potser és que no hi havia tal guarnició? Si fem cas a un document poc conegut i menys divulgat, fins ara, no n’hi havia, amb la qual cosa l’entrada a la vila hauria estat pràcticament franca. Diego de Guzmán y Toledo, un mestre de camp castellà que va fer de les seves per Cambrils, ho explica, en primera persona, en un sucós plec de descàrrecs contra algunes acusacions que se li fan, en els següents termes:

“Notorio es que nuestro exercito saqueò y quemò à Cambrilis, y despues lo saquearon los Vergantines del cargo de
D. Pedro de Santa Cecilia, y las galeras de España, y los sediciosos, ò micaeletes por otro nombre, retirados a la montaña, que despues de marchado el exercito a tomar à Tarragona, baxaron à saquealla y quitar las justicias, y Baron de Rocaforte, y Sargento mayor de su gente, que quedaron ahorcados en las puertas, y la bolvieron à saquear: por lo qual era quartel donde nadie podia alojarse por su destruicion, y aver tantos cuerpos muertos, que infestavan la campaña; sin embargo por la conveniència del Servicio de su Magestad me ordenaron assistiesse allí de guarnicion para darse la mano con el Ostalete, y el Col de Valaguer...”

És a dir, que quan els homes de Margarit van entrar a Cambrils per rescatar els tres militars catalans, Cambrils era desguarnida i la seva operació fou determinant per a que Guzmán i els seus acabessin anant-hi.

Encara ens queda un dubte irresolt i, de moment, no tenim resposta per això: si, com ja hem dit abans i com demostrarem tot seguit, Bertrolà no morí a Cambrils, qui fou enterrat aquella nit juntament amb Vilossa en aquella suposada església de Sant Josep?

Apunts genealògics i biogràfics de Carles Bertrolà⁶

Carles Bertrolà i de Calders procedia d’una família benestant barcelonina que formava part de la petita noblesa. Son avi patern, Melcior, aconseguí el títol de cavaller de mans de Felip III i formà part dels estaments reial i militar.

Si fem cas als Dietaris de la Generalitat, no sembla que els negocis de Bernat Bertrolà (pare de Carles) li haguessin anat tan bé com a l’avi Melcior (Sans: 1997) i morí el 1624, instituint com hereva universal la seva muller, Eugènia, i en lloc seu, en cas de mort o segones núpcies, a Carles Bertrolà. En el mateix testament deixa unes quantitats per “pietat y per amor de Deu y com a cosa pia” a Maria, filla natural (no legítima) seva. De fet, el document de les alienacions que feu Carles dels béns de son pare ja se’ns diu que Maria era “sa mitja germana bastarda” i que la casà amb Jacint Vilossa. Per tant, a més de companys de lluita, Carles Bertrolà i Jacint Vilossa foren cunyats o, més ben dit, mitjos cunyats. Bernat podria haver mort relativament jove (no sabem la seva data de naixement), però sí que era segur que sons fills eren petits quan traspassà com ho demostra el fet que nomenés com a tutors i curadors seus els marmessors, això és, son cosí Jaume Bertrolà, cabiscol de l’església de Barcelona, son sogre i sa muller.

No coneixem la data de naixement de Carles Bertrolà, però vist que son pare moria el 1624 i tant a ell com als seus germans se’ls van assignar tutors, podem sospitar que nasqué a la dècada entre 1610 i 1620. Tampoc hem trobat enlloc que s’hagués casat ni, menys encara, que hagués tingut fills. Cas que n’hagués tingut, cap d’ells era viu al moment en que Carles morí, atès que al seu testament no llegà quasi res a cap familiar. En parlarem una mica més endavant.

És clar que heretà la baronia de Llanera a través de sa mare puix que, al testament de son pare, es diu que aquest darrer no heretà res de la seva muller. Com a tal, fou insaculat oïdor militar de la vegueria de Cervera el 15 de maig de 1637 (Serra: 2015a). Curiosament, els Llibres de l’ànima ens diuen que no fou desinsaculat fins 1654 (Serra: 2015b). Si realment hagués mort el 1640, què podria explicar un decalatge de catorze anys per desinsacular-lo? Mantingué, això sí, igual que son pare, la dignitat de donzell. El Consell de Guerra el nomenà sergent major de la vegueria de Tarragona el 17 de setembre de 1640 i el compte de Savallà n’era nomenat mestre de camp⁷.

Prèviament, el 21 de juliol de 1639, jurava el càrrec de “governador i procurador general del Camp y assenyaladament de la vila y terme de Reus”⁸ en virtut del nomenament que li havia fet el nunci apostòlic dels “Regnes de Espanya” (sic), Lorenzo Campeggi, el 14 de gener d’aquell mateix any. Notem ja que el càrrec li venia donat des de Madrid, o sigui, que no ho feia en nom de la Diputació del General, sinó de l’Església que, a través de l’arquebisbat de Tarragona, governava baronialment la llavors vila de Reus, com d’altres del Camp. Segons el document que dóna fe d’aquell jurament fou fet amb tota la pompa i solemnitat que requeria l’acte: en presència de dos jurats de la vila, d’altres consellers i “homens de la universitat”, davant d’un dels portals de l’església parroquial en la forma que es portava a terme des de temps immemorial, això és, de genolls en terra i posant les mans sobre un missal especialment reservat per aquests usos que sostenia el prior d’aquella església.

Sabem que, ja aquell any, el governador del Camp de Tarragona era el cunyat de Bertrolà, Jacint Vilossa, i no teníem constància de com era que el primer accedís al càrrec reusenc. La resposta la trobem a l’acta de jurament de 1640. En efecte, el 28 de novembre, ja esclatada la Guerra de Separació i, com aquell qui diu, amb el Marquès de los Vélez a les portes de Cambrils, Bertrolà torna a jurar “elet substitut y anomenat per lo il·lustre Sr. Jacinto de Vilosa donsell en dita ciutat de Barcelona domiciliat com a administrador general en las temporalitats en la ciutat y arcabisbat de Tarragona, seu vacant...” Vilossa havia estat nomenat pel nunci Cèsar Fachineti el març del mateix 1640 i, a més, al document s’invoca una llicència i facultat atorgada per manament del lloctinent i capità general del Principat i de la Reial Audiència expedides amb totes les solemnitats el 24 de maig anterior.

No pot semblar casual que Jacint Vilossa nomenés son cunyat com a delegat seu, diguem-ho així, a la segona població en importància del Camp de Tarragona. Ell mateix havia jurat aquest càrrec l’any 1638. Però ens detindrem encara un moment en aquest càrrec, atès que ens semblarà encara menys casual veient qui l’havia precedit. Veiem, doncs, com el 1619 jurava Gaspar de Calders, un germà de sa mare que, morint abans que ella⁹, li llegà la baronia de Llanera que passà, finalment, a Carles Bertrolà segons consta al sumari del plet seguit per Pau d’Àger contra els seus marmessors per la titularitat d’aquell castell i terme. El 1622 jurava un altre Calders, del qual desconeixem ara mateix el nom, però és evident que estava a l’òrbita d’aquell llinatge emparentat amb Bertrolà.

D’altra banda, Josep de Pons, senyor de Ribelles, precedí Bertrolà l’any 1631. D’ell sabem que fou un militar que havia servit Felip IV en diverses campanyes (Espino: 2000) finalment alineat a la causa catalana, enviat el 1640 a França com a ostatge de bona voluntat (Sala: 1641). El que més ens interessa de Pons, per l’objecte d’aquest estudi, és que fou nomenat marmessor per Bertrolà en el seu darrer testament, del qual ens ocuparem tot seguit.

És fàcil, doncs, veure que hi havia una certa tendència a ocupar el càrrec de governador de Reus entre els membres, si no del llinatge, sí del que acabaria essent entorn del nostre protagonista. I encara podem apuntar un altre factor a tenir en compte: el veïnatge. En efecte, malgrat que tots, o quasi tots, vivien a Barcelona les respectives baronies –Llanera, Pierola, Segur i Ribelles– es trobaven dins l’anomenada Segarra històrica o, a tot estirar, al seu contorn.

En aquest punt ens sembla apropiat fer una breu aproximació a un personatge que ens sembla important en aquesta història: Ramon de Calders i Ferran. Es tracta d’un germà del seu avi, recordem-ho, Carles de Calders. Ramon, que ostentava les baronies de Pierola, de Santa Fe i de Segur, aconseguí el càrrec de diputat el 1615 i ho tornaria a ser en altres ocasions. Fou regent de la tresoreria de l’administració reial i governador de Catalunya a partir de 1639 (Baró: 2005). Elliott (2006) ja ens avança que tenia pocs escrúpols a l’hora de col·locar parents seus en càrrecs públics, fins al punt que el 1622 provocar un conflicte per això amb els seus col·legues de la Diputació. Com ell mateix explica en un memorial enviat al rei, de data 13 de maig de 1641, amb la revolta li van cremar la hisenda, matar dona i néts, a part d’haver perdut un fill a Salses. A la mort del comte de Santa Coloma, el 7 de juny de 1640, rebé ordres del Consell de Cent barceloní per anar a perseguir soldats del rei, però preferí amagar-se a Barcelona fins el 22 de març de 1641. El 28 d’aquell mes arribà a Vinaròs on fou acollit pel Marquès de los Vélez i el dia 30 aquest envia carta al rei reconeixent-li els mèrits. La relació entre Calders i els Vélez ja tenia precedents: el 1629 aquest darrer emetia un document en el qual el recomanava com a veguer (Sales: 1989). Queda clar que Ramon de Calders era un personatge rellevant a l’època. La seva ombra plana en els moments cabdals de la vida de Bertrolà i no ens sembla desaforat pensar que, tot i trobar-se amagat a Barcelona, hauria tingut la possibilitat de moure algun fil per salvar-lo de la mort a Cambrils. Això, i aquí ens movem dins del terreny de l’especulació, o que el de Los Vélez no podia tolerar que algú amb sang Calders hi deixés la vida (estem convençuts que sabia perfectament que el tenia davant, defenent Cambrils).

Podríem encara entretenir-nos en alguns detalls sobre l’actuació de Bertrolà durant els episodis del Coll de Balaguer i de Cambrils, però per haver estat tractats ja en altres llocs, serà ociós que hi dediquem espai, i és més profitós que passem a allò que va succeir a posteriori. Ben aviat el trobem a la batalla de Tamarit (o del Catllar), que tingué lloc el 10 de juny de 1641, fet d’armes ja tractat per Güell (sense data) que, en un dels documents de l’època que la relaten (Tamarit i Rossell: 1641), hi consta una llista de militars que hi van combatre entre els quals hi ha Carles Bertrolà. Si els fets que descriuen haguessin ocorregut poc després del Setge de Cambrils, i no pas al cap de mig any, hom podria creure que es tracta d’una confusió per part dels autors, però en no ser així ens decantem per donar veracitat a la crònica.

Ja hem dit que Carles Bertrolà fou senyor del castell i terme de Llanera, territori actualment dins del terme municipal de Torà, a la Segarra. A part dels esments que es fa a la seva condició i de viure a Barcelona sabem positivament que tingué un paper més o menys actiu en la seva administració més enllà de 1640 com ho demostra el document divulgat per mossèn Antoni Bach (2002) en el qual, l’octubre de 1646, Bertrolà autoritza una operació per a comprar blat per a sembrat. El notari de Solsona, Ramon Pintor, tramet una lletra el dia 16 d’aquell mes en la qual reclama a l’altre notari que reculli la firma del senyor de Llanera autoritzant la transacció. Podríem, legítimament, malfiar del document i pensar que algun o altre podria suplantar la seva identitat, però és que el dia 18 el notari de Barcelona, Antic Servat, tramet resposta dient que Bertrolà, com a senyor de Llanera “ha escrit y posat son decret” al document.  
Tractem ara un el document clau per entendre aquesta història: el testament de Carles Bertrolà. Fou atorgat davant del notari de Barcelona, Francesc Pla, el 15 de febrer de 1651 en el qual es diu que serien marmessors Isabel de Paguera –entenem que es tracta d’Isabel Bertrolà, tia de Carles– vídua del noble Bernat de Paguera (o Peguera); els ja esmentats Josep de Pons, senyor de Ribelles; Ramon de Calders, senyor de Segur; el germà d’aquest i avi de Bertrolà, Carles de Calders i, finalment, el canonge de l’església de Calaf, Pere Girbau. A tots confereix poder per a què actuïn indistintament i solidària. A continuació disposa, com de costum, que es liquidin els seus deutes i estableix, al contrari que els seus pare i avi –que havien disposat que el seu cos s’enterrés al vas familiar de Sant Joan de Jerusalem, a Barcelona–, ser enterrat a l’església parroquial de Sant Martí de Llanera, contigua al castell i, en cas de no haver-hi sepultura, que els seus marmessors n’hi aconsegueixin una de comú acord entre ells. L’elecció dels marmessors i del lloc de sepultura ja ens dóna una idea, en primer lloc, del fort ascendent que els Calders van exercir sobre Bertrolà (no oblidem que, mort son pare, foren sa mare i l’avi matern qui li féu de tutor). En segon lloc, i relacionat amb l’anterior, la constatació d’un entorn social compost per persones amb propietats i càrrecs a la Catalunya Central.

Carles Bertrolà fou senyor del castell i terme de Llanera, territori actualment dins del terme municipal de Torà, a la Segarra. Segurament va néixer a la dècada entre 1610 i 1620 i enlloc s’ha trobat que s’hagués casat ni que hagués tingut fills

Seguidament disposa que se celebrin mil misses per la seva ànima a diverses esglésies de Barcelona. A partir d’aquí apareixen una sèrie d’ítems en què es fa referència a reconeixements i llegats a Marina Vives, de qui diu tenir en comanda quadres, roba així com mobiliari que està dipositat a casa de Bertrolà i demana que li siguin restituïts. A més “per bon amor y voluntat” li deixa dues-centes lliures, la plata del seu servei i elements de vaixella. Desconeixem quina era la relació entre aquella dona, però està clar que, tot i que podien tenir una relació sentimental o de convivència, no eren casats ni tenien fills comuns. A la seva criada, Magdalena Fitera, deu lliures; a sa tia, Isabel de Peguera, l’usdefruit de casa seva i de la torre i terres que tenia a la parròquia de Sant Joan d’Horta, a Barcelona; pels bons serveis rebuts de Margarida Llaudera l’usdefruit d’una botiga que hi havia a casa seva i un any de lloguer de franc.
Finalment, declara a Déu i a la seva ànima com a hereus universals de manera que, un cop fet inventari (que desconeixem) dels seus béns mobles i immobles, se subhastessin aquests en encant públic, destinant-ne el resultant a pagar deutes que encara poguessin haver-hi i, amb el saldo restant, fundar una missa quotidiana per la seva ànima a l’església o esglésies que designessin els marmessors.

L’endemà mateix, o sigui, el dia 16 de febrer, Bertrolà atorgà un codicil en el qual deroga el llegat de dues-centes lliures a Marina Vives i passa a deixar-li cinquanta lliures anuals “caminant per lo camí de la virtut y no altrament” (podem preguntar-nos quin tipus de vida portava la legatària) i ho posa en coneixement del doctor en lleis Gaspar Jorba, a qui Vives haurà de pagar seixanta lliures que Carles encara li devia com a condició per a poder heretar la plata que li havia deixat en testament. També fa alguns canvis en el nombre de misses que demana se celebrin per a salut i repòs de la seva ànima i el temple on vol que siguin dites. A la tia Isabel li augmenta la dotació de l’herència, afegint-hi tres-centes lliures.

Conclou el tríptic de documents notarials relacionats amb el testament i òbit de Carles Bertrolà el testimoni que el mateix notari Pla fa el dia 17 de febrer en el qual declara que el seu cadàver està dipositat a l’església de Sant Joan d’Horta (en aquella parròquia Bertrolà hi tenia una torre i terres) a l’espera de ser transferit a l’església de Sant Martí de Llanera. No hem pogut saber del cert si Bertrolà fou efectivament enterrat al lloc que designà al seu testament. Sí que hem fet una visita a aquella església i hem pogut comprovar l’existència d’un vas sepulcral al bell mig de la nau que, creiem, devia contenir els cossos dels senyors del castell en cas que hi fossin sepultats. Té la làpida totalment destrossada i il·legible.

La mort efectiva de Carles Bertrolà tingué lloc més de deu anys després del que es creia fins ara i va suposar que caiguessin com a voltors sobre el seu llegat tota una rècula de creditors. També sembla que pogué tirar endavant sense haver patit represàlies per part de ningú gràcies a la seva posició ambigua; la d’un militar que havia romàs fidel a la causa catalana, però que tenia bons contactes a l’altre bàndol

Als marmessors de Bertrolà se’ls va girar feina atesos els múltiples plets i reclamacions que els van arribar per diversos costats, especialment del clergat. Tal com s’havia disposat en el seu testament, els seus béns mobles es van encantar entre el 4 i el 28 de març de 1653 i van donar un saldo de 1784 lliures, 2 sous. Notem que no es va portar a terme fins més de dos anys després de la seva mort, per la qual cosa podem creure que, a part dels tràmits normals per organitzar la venda, calgué bona part d’aquell temps per liquidar els béns immobles.

Una concòrdia (còpia de la qual es va fer per la comunitat del Pi el 1661) entre els marmessors i el convent de la Mercè, ja el 1657, ens aporten algunes dades interessants. El dit convent reclamava, com a hereu de Maria Vilossa –la germana de Carles casada amb Jacint el mes de març de 1636, morta sense descendència– les pensions i censals que Bertrolà havia de pagar-li des del dia del matrimoni fins al juliol de 1655, quan morí Maria, en virtut dels capítols matrimonials contrets en ocasió de les esposalles. Per cert, al document s’esmenta que Jacint Vilosssa morí el gener de 1641 de la qual afirmació ens remet a una mort efectiva de Jacint o bé al Setge de Cambrils o bé un mes més tard, no sabem on ni en quines circumstàncies.

Notes

1/ Malgrat que la grafia d’aquest cognom més utilitzada en tota mena de publicacions ha estat amb una sola essa, nosaltres utilitzarem la que ell mateix feia servir per firmar documents i que es pot trobar, per exemple, en línia a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
2/ Es poden trobar diverses grafies per referir-se a aquest personatge, protagonista d’aquesta història. Potser una de les més utilitzades sigui Metrola, que és la mateixa que, erròniament, havia fet servir Melo a la seva més que citada obra (vid. Bibliografia), però el dubte s’esvaeix quan el mateix autor diu que es tracta de “Carlos Metrola y de Caldes”. Aquí farem servir la que acabem d’escriure, per ser la mateixa que apareix en multitud de fonts de l’època que anirem citant durant aquest article, algunes escrites per la seva pròpia mà.
3/ Recomanem Florensa, N. i Güell, M. (2005). Vegeu Bibliografia.
4/ En la terminologia d’aquella lletra, hem d’entendre per “cabo” el comandament d’una tropa, encara que sigui de rang superior.
5/ Per saber més sobre aquest personatge i la seva obra vegeu Güell (2014) a “Bibliografia”.
6/ Si no es diu el contrari, les informacions sobre la família Bertrolà són extretes de l’Arxiu Parroquial de Santa Maria del Pi.
7/ Malgrat que en el text es parla de Melcior Bertrolà. Cert que Carles tenia un germà amb aquest nom, però creiem que es tracta de Carles atès que no consta enlloc que son germà fos nomenat oïdor ni tingués cap càrrec militar. A més, la proximitat entre la data del nomenament i la dels fets de Cambrils i que el nom de Melcior no apareix, que sapiguem, enlloc més per aquelles dates ens porta a creure que es tracta realment d’un lapsus calami, oimés quan l’avi, que es deia igual, fou insaculat i constava als Llibres de l’ànima de la Diputació del General.
8/ Si no es diu el contrari, les informacions sobre els juraments dels governadors de Reus són extretes de l’Arxiu Comarcal del Baix Camp.
9/ Sabem que el 1633 ja era mort. (Serra: 2015).

Bibliografia

Bach, A. (2002). “El castell de Llanera”. Miscel·lània Cerverina. Núm. 15., p. 11-29.
Espino López, Antonio. (2000). “Oficiales catalanes en el ejército de los austrias, 1635-1700”. Cuadernos de Historia Moderna. Núm. 24., p. 11-31.
Feliu de la Peña Farell, N. (1709). Anales de Cataluña y epílogo breve de los progressos, y famosos hechos de la nacion catalana. Vol. 3., p. 241.
Florensa, N. i Güell, M. (2005). «Pro Deo, Pro Regi, Et Pro Patria». La revolució catalana i la campanya militar de 1640 a les terres de Tarragona. Barcelona: Òmnium Cultural.
Güell, M. (2012). “Reus, vila oberta. Els primers anys de la guerra de Separació”. Manuscrits. Revista d’Història Moderna (30), 15-54.
(2014). “L’espasa i la ploma”. A Carn!, Núm. 26, p. 56-59.
(Sense data). La batalla de Tamarit (10 de juny de 1641).
En línia: http://www.carrutxa.org/biblioteca
Guzmán Toledo, D. (1642). Cargos que ha hecho al Maestre de Campo Don Diego de Guzman y Toledo el señor Licenciado Don Francisco de Robles Villafañe del Consejo de su Magestad, y Alcalde en su Casa y Corte, en virtud de la Orden de la Iunta de Execucion que dio el señor Conde de Peñaranda. Text imprès sense indicació d’editor.
Iglésies Fort, J. (2010). El setge de Cambrils l’any 1640. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor.
Melo, F. M. de. (1885). Historia de los movimientos separacion y guerra de Cataluña en tiempo de Felipe IV. Barcelona: Daniel Cortezo y Cía.
Parets, M. (1889). De los muchos sucesos dignos de memora que han ocurrido en Barcelona y otros lugares de Cataluña... III. Memorial Histórico Español. Vol. XXII. Madrid: Real Academia de la Historia.
Sala, G. (1641). Epítome de los principios, y progressos de las guerras de Cataluña en los años 1640 y 1641. Barcelona: Pedro Lacavalleria.
Sales Folch, N. (1989). Història de Catalunya, IV: Els segles de la decadència (segles XVI-XVIII). Barcelona: Edicions 62.
Salceda Castells, J. (1998). Quaranta anys d’estampes cambrilenques. Volum 1. Tarragona: Edicions El Mèdol., p. 329-332.
Sans Travé, J. M., dir. (1997). Dietaris de la Generalitat de Catalunya. Vol. 4. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
Serra Puig, E., coord. (2015a). Els llibres de l’ànima de la Diputació del General de Catalunya (1493-1714). Vol. 1. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.
(2015b). Els llibres de l’ànima de la Diputació del General de Catalunya (1493-1714). Vol. 2. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.
Sevillà, M. (1601-1700). Historia general del principado de Cataluña, condados de Rossellon y Cerdaña. Manuscrit Espagnol 115.
Simon Tarrés, A. (2008). “El Braç Militar de Barcelona segons un cens del juny de l’any 1641. Composició i actituds polítiques”. Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols. Núm. XXVI., p. 231-254.
Tamarit, F. i Rossell, P.J. (1641) Copia de dos cartas la una embiada per lo molt illust. S. Francecsch de Tamarit Deputat Militar y General del exercit del Principat, y altra del molt Illustre Senyor Pere Ioan Rossell Conceller Ters, y Coronell de la Ciutat de Barcelona, ab las quals donen avis de la señalada victoria que han alcançada dels enemichs, va juntament la llista dels Cavallers, assisteixen en dita Campaña. Barcelona: Iaume Mathevat, 1641, f. 5-6.

Fonts arxivístiques

ACA / Arxiu de la Corona d’Aragó
ACBC / Arxiu Comarcal del Baix Camp
AHPB / Arxiu Històric de Protocols de Barcelona
APSMP / Arxiu Parroquial Santa Maria del Pi

Agraïments

Jordi Sacasas, Pedro Otiña, Maria Garganté, Pau Plana, Rafel Mitjans, Teresa Soler,
Daniel Vilarrúbias, Antoni Manyanós, Nil Rider i Antonio Espino.