Pujada a l’Aneto l’estiu de 1964

Aquest any es compleixen els 57 anys d’una gesta muntanyenca local, la pujada al cim de l’Aneto que van protagonitzar un grup de set joves cambrilencs guiats per mossèn Àngel Bergadà, que llavors era vicari a Cambrils i rector de la capella del col·legi la Salle.
Era l’estiu de l’any 1964 i tots vuit van emprendre una sortida d’onze dies que va tenir com a punt culminant l’ascensió a l’Aneto, el pic més alt dels Pirineus, amb els seus 3.404 metres d’alçada.

La particularitat d’aquesta sortida muntanyenca és que aquest grup de cambrilencs no formaven part de cap centre excursionista, ni disposaven del material adequat per fer un cim a l’alta muntanya i de tanta exigència com és l’Aneto. Tenien, això sí, tota la il·lusió del món de passar uns dies fora de casa i fer una excursió pel Pirineu. I ho feien sota la tutela del mossèn, amb qui ja havien fet altres excursions de menys envergadura i en muntanyes més properes tot i que cal dir que un any abans el mossèn ja els havia dut, gairebé a tots, a fer el Puigmal, el cim culminant de la vall de Núria.
joves d’entre els 16 i els 21 anys.

De la pujada a l’Aneto el que els va impressionar més va ser el pas de Mahoma, la cresta d’uns 40 metres que es troba al final del recorregut i que s’ha de creuar per arribar al cim on hi ha la creu. La glacera, per contra, la van trobar amb neu i van anar resseguint les petjades que ja estaven marcades tot fent el camí

Mossèn Àngel Bergadà va ser vicari a Cambrils des de l’any 1960 fins el 1965. Van ser cinc anys en els que va deixar una forta petjada entre el jovent a qui va ajudar, entre altres coses, a conèixer la muntanya i a molts d’ells els va introduir en l’excursionisme.

En aquesta ocasió, els set xiquets que van pujar l’Aneto amb mossèn Àngel van ser Ramir Fornés, Salvador Miquel, Ferran Barceló, Josep M. Siuró, Anton Ortoneda, Josep M Blasco i Ferran Vidiella. L’edat dels joves anava des dels 16 fins els 21 anys mentre que mossèn Àngel tenia 33 anys.

El complet dietari que mossèn Àngel va escriure, referent al dia a dia dels 11 dies d’excursió, és una referència completa de tot el que van fer des que van sortir de Cambrils en cotxe de línia cap a Reus, el 21 de juliol de 1964, fins que van arribar a Cambrils el 31 de juliol, deu dies després. L’arribada la van fer a la plaça de Marianao on els esperaven els familiars enmig d’una gran expectació.

Trens, cotxes de línia i autoestop

L’excursió no va consistir només en pujar l’Aneto ja que, prèviament, van fer una excursió per la vall d’Ordesa fins arribar a la cascada de la cua de Cavall. A més, després de l’ascensió a l’Aneto, els excursionistes van fer el recorregut a peu fins la Vall d’Aran on van acabar de fer estada fins el retorn a casa.
Tots els desplaçaments que va fer el grup dels vuit excursionistes cambrilencs van ser en transport públic; utilitzant trens i autobusos, o bé fent ús de la pràctica de l’autoestop sense oblidar que duien un bon carregament de bosses i equipatge divers.

La sortida de Cambrils es va fer en el cotxe de línia que els va portar a Reus. Això era el 21 de juliol. A Reus tocava agafar el tren cap a Lleida on van fer un canvi de tren per anar cap a Tardienta i un altre canvi de tren per arribar a Osca on van fer nit en una pensió. L’endemà 22 de juliol van agafar el tren fins a Ayerbe i d’allí, un altre tren fins a Sabiñánigo. El darrer tram fins a Ordesa el van fer en cotxe de línia.

A Ordesa van acampar mig amagats sota les branques d’un gran arbre ja que era una zona on no es permetia l’acampada. El 23 de juliol van fer la passejada per Ordesa i van retornar al punt de sortida, un cop desfet el camí a peu, van fer autoestop per agafar un cotxe de línia fins a Boltaña on van fer un nou canvi de cotxe fins a El Grado. En aquesta població van dormir en una pensió. L’endemà, 24 de juliol, van agafar el cotxe de línia fins a Graus i un nou canvi de cotxe els va portar fins a Benasc on van acampar als Banys de Benasc.

Des de la sortida fins a l’arribada a Cambrils van passar un total d’onze dies en els que els excursionistes van haver de pujar i baixar de diferents transports públics per fer els seus desplaçaments, també van haver de caminar i, no cal dir-ho, transportar tot el material amunt i avall

El 25 de juliol van sortir a peu fins la Renclusa, el refugi que es troba al punt d’ascensió a l’Aneto. A mitja tarda els va enganxar una forta tempesta amb pedra i tot. Aquell dia van dormir al refugi. L’endemà, el diumenge 26 de juliol, va ser el dia que van fer el cim de l’Aneto i a la nit van dormir de nou al refugi de la Renclusa. El 27 de juliol van sortir del refugi i es van dirigir, a peu, cap a la Vall d’Aran on després de superar l’espessa boira van fer cap a Artiga de Lin i a les Bordes on van dinar a casa d’uns particulars que els van cedir la cuina per fer l’àpat. D’aquí van sortir fent auto-stop cap a Viella on van dormir a les dependències del col·legi la Salle d’aquesta població. A Viella i voltants van passar els dies 28 i 29, de manera més relaxada. El 30 de juliol van iniciar el retorn cap a casa i van sortir en bus de Viella fins la Pobla de Segur i allí van agafar el tren fins a Lleida on van fer nit en una fonda. El 31 de juliol van fer el trajecte de Lleida a Reus en tren i de Reus a Cambrils en cotxe de línia.ç

Un banderí de la Mare de Déu del Camí a la creu del cim de l’Aneto

Dels vuit excursionistes que van participar en aquesta excursió dos ja no hi són; mossèn Àngel Bergadà, que va morir l’any 2009, i Ramir Fornés, traspassat ara fa uns set anys.

Revista Cambrils va poder reunir els sis restants per rememorar la gesta que havien viscut l’estiu de l’any 1964 i comentar-ne els detalls. Tal com van comentar, alguns d’ells ja havien participat en altres excursions que encapçalava el mossèn, “havíem anat a Rojals, a la Riba, al Montsant. També havíem fet alguna acampada i havíem dormit en refugis”. Alguns d’ells havien anat a l’excursió de la vall de Núria i havien pujat el Puigmal, un any abans de l’excursió de l’Aneto. Però tal com han reconegut, “quan el mossèn ens va proposar d’anar a l’Aneto ningú en sabíem res. El mossèn ja l’havia fet sent seminarista a Tarragona”.

Els vuit excursionistes van emprendre aquesta excursió muntanyenca carregats amb sacs i bosses. Segons han explicat, “cadascú portava la seva motxilla o sac. A més a més, portàvem paelles, olles,... i les tendes. Aquests estris comuns ens els anàvem passant dels uns als altres”. Josep M. Blasco explicava que també portaven menjar, “patates i sobres de sopa de la “jardinera”. Jo els hi feia l’esmorzar, el dinar i el sopar cada dia. A dinar posàvem una olla gran i tres o quatre sobres de sopa i un paquet de fideus. Pels pobles on passàvem compràvem la vianda i ens fèiem carn a la brasa com a segon plat”.
L’equipament dels muntanyencs era força limitat per fer l’ascensió a l’Aneto i al refugi de la Renclusa els van deixar alguns piolets, “qui no tenia piolet portava un bastó. Un altre portava cordes, per si de cas”.

De la pujada a l’Aneto el que els va impressionar més va ser el pas de Mahoma, la cresta d’uns 40 metres que es troba al final del recorregut i que s’ha de creuar per arribar al cim on hi ha la creu. La glacera, per contra, la van trobar amb neu i van anar resseguint les petjades que ja estaven marcades tot fent el camí.

Dels vuit excursionistes n’hi va haver un que no va voler passar el pont de Mahoma ja que va patir una relliscada a l’inici i va preferir no travessar-lo. Josep M. Blasco també explica que un cop van ser al cim, es va enfilar a l’espatlla del Ferran Vidiella per col·locar un banderí de la Mare de Déu del Camí a la creu de l’Aneto. També recorden que van signar en el llibre que hi havia al costat de la creu.

Alguns dels excursionistes del grup travessant el Pas de Mahoma

Mossèn Àngel, ascensió a l’Aneto amb sotana

Els sis excursionistes recorden mossèn Àngel pendent de tot, fent moltes fotos i com a guia indispensable de l’aventura. També recorden la particularitat que sempre anava amb sotana, fins i tot la va dur posada per pujar dalt de l’Aneto. També recorden que feia la celebració de missa diàriament. Normalment la feia a primera hora del matí i despertava a algun dels joves expedicionaris que li fes d’ajudant. Aquesta tasca la feia més sovint el Josep M. Blasco tot i que en alguna altra ocasió l’havia fet Anton Ortoneda o bé Josep M. Siuró. Mossèn Àngel, en pic arribava a una població on hi havien de passar la nit, es posava en contacte amb el mossèn del lloc per mirar de fer la missa, a l’església o bé en alguna ermita propera. A prop de la Renclusa la missa es va fer a la capella de la Mare de Déu de les Neus que es troba prop del refugi. Allí és on mossèn Àngel va celebrar la missa de la festivitat de Sant Jaume, que era el dia abans de la pujada al cim, i la del mateix dia de la pujada al cim, missa que es va celebrar a 2/4 de 6 del matí amb l’assistència de tot el grup.

Foto de grup amb la Creu de l’Aneto

Crònica de l’ascensió a l’Aneto feta per mossèn Àngel Bergadà

Mossèn Àngel va escriure al seu dietari una precisa crònica de l’ascensió al cim de l’Aneto, realitzada el diumenge 26 de juliol de 1964
Mossèn Àngel Bergadà va documentar molt bé el dia a dia de l’excursió al Pirineu que va fer el grup de cambrilencs aquells dies de finals de juliol de 1964. A continuació reproduïm textualment la crònica del dia de l’ascensió al pic de l’Aneto, tal i com la va escriure mossèn Àngel.

Dia 26 de juliol de 1964 / Diumenge

A dos quarts de sis dic la Missa a la capelleta de la Mare de Déu de les Neus a la que assisteix tot el grup.

Hi ha núvols per la muntanya i cau una pluja suau. Volem sortir cap a l’Aneto però el temps ens espanta. Pregunto al senyor Antonio Abadías (el guarda del refugi) que tal li semblava per anar a l’Aneto i em contesta: “Yo todavía no he llamado a nadie para ir a l’Aneto”. Amb tot, sortim els dos fora, al davant del refugi. Don Antonio dóna una mirada a la Maladeta i demés muntanyes i contesta tot d’un cop: “Todo esto es calor. Ya deberían estar arriba al Portillón!”. Don Antonio ens deixa bastons i una corda i emprenem l’ascensió a l’Aneto.

Durant dues hores pugem per una gran pendent, per damunt de les roques i sense camí marcat. De tant en tant hi ha uns muntets de pedres que són les fites que assenyalen la ruta que s’ha de seguir. Arribats al Portilló inferior (a 2.815 metres) veiem ja el pic de l’Aneto i la immensa glacera. Una mica més amunt esmorcem a base d’uns pots de fruita en conserva.

Seguim el viatge per la carena de la muntanya. Al final, prop del Portilló superior, trobem passos difícils fins el punt de que ens hem d’ajudar l’un a l’altre per a passar. És un bon assaig per a passar després el pas de Mahoma.

A tres quarts de nou passem pel Portilló superior (a 2.908 metres) i entrem a la gran glacera de l’Aneto. Hi ha el camí marcat enmig de la neu. El bastó amb la punta de ferro és una gran ajuda. La neu encara és forta i cal anar amb precaució per no patinar. Segons a quins llocs una patinada pot portar males conseqüències...

Passem dues hores per damunt de la neu. El tros final, la Pala, té una pujada molt pronunciada. Cal pujar molt poc a poc, clavar bé el bastó i assegurar els peus. No falta, però, alguna relliscada que gràcies al bastó fortament clavat permet romandre al mateix lloc. Mentre escalem aquest tros final davalla un grup de nois francesos galopant a tota velocitat.

Quan arribo al pas de Mahoma els de Cambrils l’estan passant. Només un, que ho ha intentat, desisteix de passar-lo pel vertigen que li produeix. Jo que sóc l’últim, en veure que un es retira al meu davant, em fa agafar por de passar-lo també. Entre tant, canvio el rodet de la màquina fotogràfica i ja més asserenat i després de fer el senyal de la creu em llenço cap el pas de Mahoma.

El pas de Mahoma és d’un aspecte impressionant format de roques a tota cresta. Per a passar-lo és qüestió d’arrapar-se bé amb les mans a les roques i amb serenitat mirar d’anar posant els peus i així, anar passant sense mirar els precipicis dels costats ja que l’alt tallat de roca d’un costat i de l’altre poden produir el vertigen i com a conseqüència estimbar-se en el precipici.

Al mig del pas de Mahoma m’agafo fort a una creu petita que hi ha de ferro. Aquesta creu recorda una víctima del Pas. Un senyor (el sogre de D. Antonio Abadías, l’amo del refugi de la Renclusa) l’any 1915 havia pujat a l’Aneto més al ser al pas de Mahoma li va fer por de passar-lo. Al cap d’un any, exactament el 27-7-1916 hi tornà amb el propòsit de passar el pas de Mahoma. Més, en ser a mig passar i enmig de la boira li caigué un llamp i morí.

A tres quarts d’onze arribem per fi a la gran Creu del Pic de l’Aneto. Estem tots plens de joia perquè l’objectiu principal de tota la nostra excursió és ja una realitat. Col·loquem un banderí de la Mare de Déu del Camí de Cambrils a la Creu del cim de l’Aneto i firmem tots al llibre que es guarda en una bústia que hi ha a la mateixa creu.

No cal dir-ho que és un moment solemne per a treure fotos. Un senyor francès que hi havia allí, reconeixent que jo era sacerdot, em diu que ell és pastor evangelista, missioner al Senegal. Els saludem dient que som germans en Crist. Ell fa un gran elogi de Joan XXIII i del Concili Vaticà II, i per fi, ens fem una foto amb la Creu de l’Aneto al fons.

Aquí al Pic de l’Aneto estem als 3.404 metres d’altura. Els moments d’estar al cim de l’Aneto són breus. Seria deliciós poder passar força temps aquí contemplant l’immens panorama de muntanyes encrespades i blanquejades per la neu, però el temps aconsella retornar de seguida cap el refugi de la Renclusa, doncs comencen a venir núvols i es pot formar una tempesta d’un moment a l’altre.

Impressiona tornar a passar el Pas de Mahoma, més ara de cap de les maneres es pot desistir.

Després de passar el Pas fem encara unes fotos. La primera part de la glacera, que tant ens ha costat d’escalar, la baixem en un moment, saltant i relliscant a gran velocitat.

Seguim per damunt de la neu. Una garrafa d’aigua que portàvem se’ns escapa rodolant; amb tot la podem recuperar. Es torna a repetir l’escena i aquesta segona vegada s’estrella contra les roques.
Passat el Portilló superior resulta pesadíssima la baixada per damunt de les roques, i encara més quan perdem les fites i anem baixant per on podem...

Encara trobem neu. La pendent és molt pronunciada. Miro de baixar a poc a poc. Més arriba un moment que dono una patinada i segueixo rodolant avall. Sort que els que estan a baix contemplant l’espectacle em paren i em salven d’anar contra les roques. Sembla que es vulgui posar a ploure. Només són unes gotes i podem arribar tranquil·lament al refugi de la Renclusa.

Avui anem de fonda i dinem aquí al refugi. Tinc un grup de sacerdots francesos allí a prop. D. Antonio Abadías em diu que pugen a l’Aneto molts més sacerdots francesos que espanyols i afegeix tot fent broma amb els francesos: “es que los españoles son un poco señoritos...”
Fem postals i ens les pren una senyora de Vic per a tirar-les a Benasc. A la tarda torna a fer una pedregada amb trons i llamps. Un sacerdot francès, de l’Albi, diu la Missa vespertina. Sopem i dormim a la golfa del refugi de la Renclusa”.

El grup excursionista en un tram entre els dos Portillons, amb l’Aneto al fons

Escalant l’última part de la glacera de l’Aneto

Mossèn Àngel Bergadà, historiador a la Conca de Barberà

Mossèn Àngel Bergadà i Escrivà va néixer a Belianes (Urgell) el 5 de desembre del 1930 i va morir a Reus l’agost de 2009, a l’edat de 78 anys, i enterrat a la parròquia de Santa Maria de Montblanc. Va ser ordenat prevere l’any 1953 i durant els primers anys de sacerdoci va ser encarregat, rector i vicari de les parròquies de la Morera del Montsant i de Cornudella. El 1956 va ser nomenat encarregat de Vilaverd i als anys seixanta el van destinar a Cambrils com a vicari i rector de la capella del col·legi la Salle on va estar fins l’any 1965. Del 1965 al 1975 va ser rector de Vimbodí i Tarrés. Fruit del curs pastoral que va fer a Barcelona, va començar una sèrie d’investigacions històriques, sociològiques i religioses que finalment es convertirien en el llibre Vimbodí. Però la seva obra més important ha estat el Martirologi de la Conca.

El 1975 va ser nomenat plebà de Montblanc i arxipreste de la Conca, i va haver de deixar Vimbodí per posar-se al capdavant de l'arxiprestat i de la parròquia de Santa Maria de Montblanc, amb tota la seva organització, fins al 1997. Va promoure la restauració de l'església de Santa Maria i la de Sant Salvador de Prenafeta, a més de desenvolupar nombroses activitats.

Reportatge fotogràfic i documental extraordinari

Mossèn Àngel era un gran aficionat al muntanyisme i també a la fotografia. D’aquella sortida d’ara fa 57 anys en va deixar un testimoni gràfic valuosíssim que és el que es mostra en aquest article. Però no només va fer una gran feina amb la realització de les fotografies, també va fer unes anotacions en forma de dietari que posteriorment els va lliurar als joves com a testimoni de les aventures viscudes.

El viatge va deixar nombrosos moments que mossèn Àngel Bergadà va saber captar amb la seva càmera fotogràfica

Aneto 1964

Col·laboració a aquest article de Quim Pons Casadesús, director de la Revista Vèrtex (Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya)L’any 1920 equipat amb pantalons de pana, camisa de botons, cordes de cànem i botes de cuir, Lluís Estasen documentava la primera escalada oficial a Montserrat. Estasen es va convertir en el gran precursor de l’escalada a Catalunya i un dels pioners de les activitats de muntanya al país. L’excursionisme entès com a modalitat esportiva no deixa de ser un invent recent, d’aquesta societat que posa metes a qualsevol rutina i que busca cercar nous límits immediats.

Actualment en queda poc d’aquell excursionisme científic i romàntic de principis del segle XIX i fins i tot de mitjans del segle passat. Un excursionisme entès com aventura, amb materials precaris i amb coneixement escàs de mesures de seguretat o ‘wikilocs’ possibles.

A Catalunya l’excursionisme es practica de forma documentada des del segle xix quan comencen a sorgir les primeres entitats excursionistes del país. Al cap, segurament, ens ve a quasi tothom les ascensions i cròniques de Mossèn Cinto Verdaguer en el seu ascens al que llavors encara era “la maleïda” posteriorment acceptat popularment com Aneto. Un Aneto que per ser el cim més alt del Pirineu (3.404 m) es va convertir aviat en un dels llocs de pelegrinatge obligat per tots els amants de la muntanya.

Va ser el juliol de 1964 quan una colla cambrilenca, guiada per Mossèn Àngel Bergadà va fer el cim de l’Aneto encara carregat de neu i amb les glaceres molt més consistents que les actuals. Amb materials més evolucionats dels que portava Estasen a Montserrat o al Pedraforca però amb camisa de botons i barrets que recordaven més a buscadors d’or que no pas als sofisticats models dels excursionistes actuals.

Records gràfics d’uns temps on els valors de la muntanya ens transportaven a la descoberta de nous paisatges, a l’estima de l’entorn i al retrobament de les nostres arrels.