Sviatoslav Teofílovich Richter tenia setanta-set anys el dia que va tocar a Cambrils. El músic ucraïnès, considerat per molts un dels millors pianistes de tots els temps, va aterrar a la Cripta de l’Ermita gairebé de casualitat, per fer un concert clandestí, dirigit a estudiants i joves amants de la música. No se’n va fer publicitat, ni es va deixar passar als fotògrafs perquè cobrissin aquest històric esdeveniment. Membres de l’organització i afortunats que van presenciar-ho en viu reconstrueixen ara, a Revista Cambrils, la intrahistòria d’aquest concert.

Sviatoslav Richter va néixer a Jitómir [Ucraïna dins de l’Imperi Rus] el 20 de març de 1915. Va aprendre a tocar el piano gràcies al seu pare, d’origen alemany, i no va començar a estudiar formalment fins passats els vint anys, al Conservatori de Moscou. Després de debutar com a solista i triomfar a diversos concursos a l’URSS, es va donar a conèixer a Occident als anys cinquanta gràcies a les seves primeres gravacions i concerts.

El repertori de Richter era un dels més enormes que ha dominat mai un pianista, ja que tenia una memòria inesgotable que li permetia llegir, aprendre i recordar les partitures amb gran facilitat. El seu respecte cap a l’escriptura dels compositors era tal que es diu que moltes vegades semblava que s’escoltés als mateixos creadors interpretant les seves pròpies obres. Ell mateix manifestava que no es podia perdre mai “l’esclavitud” cap al missatge del compositor.

El repertori de Richter era un dels més enormes que ha dominat mai un pianista

Josep Maria Prat, actualment president d’Ibercamera, va ser el seu agent a la península Ibèrica des de 1989 fins a la seva mort, l’any 1997. “En realitat, ell no tenia mànagers”, explica Prat, “sinó persones de confiança a determinats països on treballava, com era el meu cas”.

Un personatge «tremendament lliure»

Richter va ser una persona “decisiva” per a la vida professional de Josep Maria Prat. “Va canviar la meva forma d’escoltar la música, d’entendre l’art”, recorda, “va ser un mentor per mi”. Ell descriu al pianista ucraïnès com “un artista únic i irrepetible” que res del que feia es movia dins “dels paràmetres que tots coneixem”. Estricte, però amb sentit de l’humor i amb una gran obsessió pels petits detalls; així defineix Prat una persona també curiosa, culta i “tremendament lliure”.

Quan ja era un pianista consolidat, Sviatoslav Richter es va convertir en “l’artista més desitjat i inaccessible del món”, segons el seu mànager i amic. “Els diners li eren igual”, explica, “em va arribar a dir que, amb l’edat, havia entès que els diners eren importants, però que ningú —ni tan sols els diners— podia decidir si feia o no feia un concert”.

Aquesta determinació el va allunyar de les grans sales i el va portar a fer concerts en escenaris modestos. L’any 1986 va arribar a fer una gira en cotxe i amb el seu propi piano per petits pobles de Sibèria, des de Moscou fins al Pacífic, tocant en més de cent cinquanta poblacions on, moltes vegades, ni tan sols hi havia auditori.

«Ningú, ni tan sols els diners, podia decidir si Sviatoslav Richter feia o no feia un concert»

“Ell se sentia més còmode als llocs petits”, diu el que va ser el seu mànager, “pensava que el públic de les grans ciutats estava massa tip d’esdeveniments i concerts”. Prat només va aconseguir que Richter toqués una vegada a Madrid i un parell a Barcelona. També va estar molt temps sense tocar a Viena o París, i als últims anys de carrera “no hi havia diners que el persuadissin” per anar als Estats Units.

Molts d’aquests concerts en petits escenaris els feia gratuïtament i demanava que hi assistissin només joves i estudiants. “Ell no va ser mai professor, però aquesta era la seva forma de contribuir a la pedagogia”, reflexiona el president d’Ibercamera. D’aquesta manera va arribar a Cambrils, el 7 de març de 1992. Miguel Javaloy, aleshores director de l’Escola Municipal de Música de Cambrils, va formar part de l’organització d'aquest històric concert.

«Aquest concert va ser de carambola»

Sviatoslav Richter tenia previst tocar, en aquesta famosa gira per Espanya, a Cadaqués, Barcelona, Sòria, San Sebastià, Pamplona... i Reus. “Aquest concert va ser de carambola”, admet Javaloy, “em van contactar un parell de dies abans del concert al Teatre Fortuny”. El professor de l’Escola de Música va rebre una trucada de Carles Trepat, guitarrista amic seu que també tenia a Josep Maria Prat d’agent.

“L’1 de març estàvem a Cadaqués, on Richter havia tocat amb la violoncel·lista Natalia Gutmann, i, després del concert el 2 de març al Palau de la Música, tocava sol a Reus”, recorda Prat, “feia temps que no tocava en solitari i va decidir que, abans del Teatre Fortuny, volia fer-ho en un altre lloc”. El mànager va preguntar a Trepat per un espai proper a Tarragona, on s’hostejaven, perquè el mestre no es cansés amb el desplaçament: “ens va parlar de la Cripta, li vam suggerir al mestre i li va encantar la idea”.

Ni publicitat, ni periodistes

A Richter no li agradava gens el ressò mediàtic —va estar 40 anys sense concedir entrevistes— i per això no es va fer pràcticament publicitat del concert. “Va ser tot d’amagat”, explica Miguel Javaloy, “no sé com, la notícia va córrer com la pólvora i la sala es va omplir”.

Javaloy es va encarregar, el dia del concert, de controlar l’entrada. “Només deixava passar a gent jove, tal com demanava l’organització”, comenta, “als més grans, els demanava que esperessin per omplir les cadires que quedessin buides i al final va poder entrar tothom i la sala es va omplir”. Aleshores la Cripta encara no havia estat remodelada i tenia una capacitat més elevada que l’actual, d’unes cent cinquanta localitats.

La notícia va córrer com la pólvora i la sala es va omplir

Qui no va poder entrar de cap de les maneres va ser el fotògraf del Diari de Tarragona que es va presentar a taquilla. “Ja es disposava a entrar i el vaig haver d’agafar per dir-li que l’organització no volia fotografies”, relata Javaloy. A Richter li molestava tant soroll de les càmeres durant els concerts que, segons Josep Maria Prat, era capaç d’aixecar-se i parar el concert.

Aquest periodista del Diari de Tarragona va haver de marxar emprenyat cap a casa. Joan Estrada, de Revista Cambrils, va tenir més sort. “Em va arribar per casualitat que se celebrava i em van dir que no era un concert qualsevol a la Cripta”, explica. La crònica d’Estrada a Revista Cambrils és l’únic relat als mitjans del pas de Sviatoslav Richter per Cambrils. La fotografia de l’aleshores director de la publicació, Josep M. Ferrando, en la qual es pot veure al pianista saludant, també és única.

Un Yamaha gran cua i un afinador japonès

El mateix dia del concert va arribar al pati de l’Ermita un camió carregat amb el piano de Sviatoslav Richter: un Yamaha gran cua que viatjava amb ell arreu on tocava. Segons Prat, per fer aquest tipus de gires en les quals, d’un dia per l’altre, el mestre decidia on tocava, es necessitava tenir “l’assistència permanent” d’una empresa com Yamaha.

“Quan els transportistes ja havien deixat el piano a l’escenari va arribar el seu afinador japonès”, explica Miguel Javaloy. Kazuto Osato, així s’anomenava l’afinador, també era un dels homes de màxima confiança de Richter. Un cop afinat l’instrument, va treure un metro per comprovar que la distància entre la banqueta i el teclat fos la idònia i un nivell d’obra per assegurar-se que l’escenari estava equilibrat. “D’aquesta manera, Richter només va haver d’arribar deu minuts abans del concert, asseure’s i tocar”, explica Javaloy.

Un Yamaha gran cua viatjava amb ell arreu on tocava

Per cert, Richter no va ser l’únic gran pianista sobre l’escenari aquella nit. El seu passapàgines era un joveníssim Alexander Mélnikov que aleshores només tenia 19 anys. No era alumne, però va ser un dels pocs protegits del mític pianista i, als inicis de la seva carrera, va conservar característiques de “l’estil Richter”. Josep Maria Prat també va ser agent del moscovita que, actualment, és un solista internacionalment reconegut.

Obres de Haydn i Beethoven

Richter va presentar a la Cripta de l’Ermita el mateix programa que tocaria l'endemà al Teatre Fortuny de Reus: Sonata núm. 31 i Andante con variazioni en fa menor de Joseph Haydn i les sonates 109 i 110 de Ludwig van Beethoven. El programa de mà anava acompanyat d’un text en el qual Richter explicava en primera persona per què tocava a les fosques i amb partitura.

En un dels títols ficava “Per què toco sense partitura?”, es tracta d’un error que va cometre l’organització local a l’hora de copiar el text que la productora enviava. “Vam recollir tots els programes a correcuita perquè temíem la reacció del mestre”, recorda Prat, “amb el pas dels anys ho veus d’una altra manera, però aleshores pensaves que seria capaç de no tocar”. Per aquest motiu, Miguel Javaloy conserva a casa seva molts dels programes que no es van arribar a repartir aquella nit.

«Va ser, amb diferència, el millor concert de la gira»

Sviatoslav Richter tocava “en un obscur absolut i una tènue llumeta il·luminant els seus dits i la partitura”, segons resa la crònica de Joan Estrada. Ho feia, segons el mateix pianista explicava al programa de mà, perquè el públic es concentrés i rebés la música de la manera més “pura i directa” possible.

Juan Becerra, actualment professor de guitarra al Conservatori de Tarragona, aleshores només tenia quinze anys i el concert el va marcar. “Em vaig asseure cap al final i a l’esquerra, al costat del teclat”, recorda, “es veia lluny, però s’escoltava cristal·linament”. El que més va impactar a Becerra va ser la sensació de veure el piano gran cua ocupant tot l’escenari i la falta de llum que l’obligava a estar pendent de la música.

Javaloy també recorda que el clima que es va generar va ser “màgic”. “Teníem la sensació d’estar presenciant un moment històric”, relata, “va ser especial, un d’aquells concerts en els quals tothom està focalitzat en la música”. El professor de l’Escola de Música va ser convidat l'endemà al concert del Teatre Fortuny, però diu que no va ser el mateix que a la Cripta.

Els testimonis descriuen el concert com «màgic», «històric» i «especial».

Per Josep Maria Prat que, evidentment, va presenciar tots els recitals del mestre durant aquella gira, el de la Cripta va ser “el millor concert de la gira amb diferència”. “Va ser una meravella, especialment les sonates de Beethoven”, recorda emocionat, “tinc un record inesborrable d’aquest concert, per mi aquelles sonates de Beethoven van ser com una revelació”.

Un sopar de celebració en silenci

El concert no només va ser espectacular des de sota de l’escenari, Sviatoslav Richter també va acabar molt satisfet de la seva interpretació. “Vaig entrar al camerino i ell em va veure molt emocionat”, recorda Prat, “em va començar a donar cops a l’esquena amb aquelles mans enormes que tenia ell i a preguntar-me si m’havia agradat Beethoven”.

El representant, com sempre feia, havia reservat en un restaurant tarragoní per anar a sopar. “Era el mestre qui decidia si s’anava a sopar i amb qui depenent de com havia anat el concert”, explica Prat, “a la Cripta jo ja vaig pensar que voldria sopar i amb tot l’equip, com feia sempre que les coses anaven bé”. Va ser així, però Richter només va posar una condició: “estava tan commogut per com havia anat que va demanar que no parléssim massa durant l’àpat perquè no s’esvaís amb les converses l’esperit del concert”.

Trenta anys després, el record segueix viu

Sviatoslav Richter va ser un pianista particular, amb uns objectius musicals molt clars. La connexió amb el públic no li interessava. Ell deia, segons Josep Maria Prat, que no s’ha de tenir la “vanitat” de pretendre que podem arribar a una “entitat global” anomenada públic, sinó que l’artista ha de pretendre connectar amb “ànimes individuals”. Connectar amb unes quantes era suficient per a Richter, però, a la Cripta de l’Ermita, el pianista de Jitómir va aconseguir-ho amb moltes d’elles que, més de trenta anys després, continuen guardant un emocionant i viu record del seu pas per Cambrils.