Dona. Nascuda terra endins, en un petit poble de Saragossa. Al casar-se amb un pescador cambrilenc, la Celia va arribar a Cambrils sense saber res de la mar però, ben aviat, va aprendre a fer tot allò que l’ofici requeria. Pionera en moltes coses va ser una de les primeres dones pescadores que van sortir a la mar a Cambrils. Es va treure el títol de Motorista Naval, el Certificado de Competencia de Marinero de la Marina Mercante Española i el carnet de l’Asociación de la Electrónica Experimental de Tarragona.

Parlo amb la Celia Trivez. Ens trobem al pati de la Residència d’Avis Baix Camp. Viu a casa seva però acostuma a anar-hi cada dia; així camina, està acompanyada i s’entreté. Aquest novembre complirà 84 anys i, en aquesta vida, n’ha passat de tots colors. Tot i això, segueix sent una dona forta, amb coratge i vitalitat. 

Té el cap ben clar i se'n recorda d’infinitat de noms i anècdotes, però sobretot s’emociona quan parla de la mar i de la seva etapa com a pescadora a la barca del seu home, en Joan Costa, el petit de la família dels ‘Nansa’. “Ell ho va ser tot per a mi: va ser marit, va ser pare, va ser confident, va ser amant i va ser amic. Vam estar molt units”. 

Des de la seva mort, ara fa 32 anys, la Celia no ha estat capaç de tornar a trepitjar el Port ni acostar-se al moll de pesca. Li manca la persona que la va lligar i arrelar, per sempre, a Cambrils. Se li humitegen els ulls només de pensar-hi. Tot i l’absència, aquesta ‘manya’ de naixement però catalana i cambrilenca de cor, recorda com de feliços van ser aquells anys. 

Va néixer l’any 1940 a un petit poble de l’Aragó que no vol ni anomenar, després de patir una infància molt dura. Amb 14 o 15 anys va marxar a servir a la casa d’una família d’un alt càrrec del govern de Franco on, confessa, “em van tractar com una filla i em van ensenyar tot el que sé”.

“El nostre festeig també va ser molt estrany. Ens enviàvem cartes, però la meva família trencava les cartes que ell m’enviava i la seva, les que jo li enviava a ell. Vam perdre el contacte durant molt de temps i no vam saber res l’un de l’altre en un munt d’anys”

Amb la família de Saragossa per a la qual treballava va començar a venir a Cambrils a estiuejar. “Jo diria que vam ser dels primers que vam arribar a Cambrils a passar els estius. Aquí vaig conèixer el meu home; ens vam fer nuvis quan jo tenia uns 17 anys. El nostre festeig també va ser molt estrany. Ens enviàvem cartes, però la meva família trencava les cartes que ell m’enviava i la seva, les que jo li enviava a ell. Vam perdre el contacte durant molt de temps i no vam saber res l’un de l’altre en un munt d’anys” comenta la Celia. 

Cap a l’any 1966, la Celia i el Joan es van retrobar en un episodi gairebé de “pel·lícula”. Ell va anar a una boda a Terol i aprofitant al viatge la va anar a buscar a Saragossa. Tot i tenir la família en contra aquell mateix dia (un 25 de maig de 1966) es van prometre i just un any després es van casar. “Ens vam casar el 25 de maig de 1967 a l’església més pobre de Saragossa, perquè així ho vaig escollir jo. Tota la família es va enfadar, però a mi m’era igual. Jo tenia 27 anys. A la setmana següent vam arribar a Cambrils”.

L’arribada a Cambrils

La Celia explica que “vaig arribar a Cambrils sense saber on viuria”. “El meu home havia comprat una casa a la rambla de Jaume I. Jo de seguida, em vaig posar a netejar apartaments i a treballar com una boja i, tot i que vaig arribar molt ben vestida, em vaig posar una bata i unes xancles per fer el que fes falta. Als pocs dies de casar-nos un cosí meu em va fer portar tot l’aixovar que tenia a Saragossa, un aixovar de somni i tot a base de regals”. Com anècdota curiosa, la Celia explica que, “van ser molts anys servint a la mateixa casa, a Saragossa, amb gent molt ben situada que alternava amb l’elit aristocràtica del moment. Aleshores, el rei emèrit, Joan Carles I, estava a l’acadèmia militar de Saragossa i algun dia venia a sopar a la casa de la família. També vaig conèixer a la Carmencita Franco, que va ser qui em va regalar l’aixovar de la meva filla”.

“De recent casada, l’avi Met va pujar a casa, va agafar un tros de xarxa i unes agulles i em va ensenyar a remendar. A la setmana, jo ja sabia remendar una xarxa de pesca”

Just aterrada a Cambrils, la Celia “no sabia res de la mar i ni molt menys sabia remendar sàrcies”. El seu home tenia una barca de pesca anomenada ‘El Juan’. “De recent casada, l’avi Met va pujar a casa, va agafar un tros de xarxa i unes agulles i em va ensenyar a remendar. A la setmana, jo ja sabia remendar una xarxa de pesca. L’avi Met també em va ensenyar a muntar una xarxa catalana, que era de fil. Des d’aleshores mai vaig haver de pagar cap jornal per remendar les xarxes; ho feia jo. També vaig aprendre a fer sacs de malla” detalla. “Vaig estimar moltíssim a l’avi Met i també a la seva dona, la Maria. Ells també em van estimar moltíssim, igual que el meu sogre, el Miquel Costa ‘Nansa’. Sempre vam estar molt units a la família Savall, perquè tant l’avi Met com el seu fill anaven a pescar amb el meu home. Vaig tenir molta sort de tenir-los al meu costat” comenta emocionada la Celia.

“Sempre que al meu marit li faltava un home a la barca; sempre que em necessitava jo sortia a la mar a treballar com un home”

Primer va aprendre a remendar sàrcies, però ben aviat, també va començar a sortir a la mar: “sempre que al meu marit li faltava un home a la barca; sempre que em necessitava jo sortia a la mar a treballar com un home” recorda orgullosa. “Ho vaig fer fins i tot embarassada de la meva filla. Quan anava a remendar les xarxes també la prenia i li donava de mamar. Es va criar damunt d’una sàrcia i a dalt de la barca. Vaig aprendre a fer de tot: a remendar, a embarcar-me, a pintar-la, a portar-la a arreglar…”.

“Les dones no anaven a la mar, es dedicaven a remendar les xarxes, a vendre el peix… Cuidaven dels fills, però no anaven a la barca ni s’encarregaven de la paperassa. Crec que jo vaig trencar les regles. Vaig portar papers a la Comandància, parlava amb el contramestre, sortia a la mar… Primer vaig sortir com a ajudant i després amb el títol en mà. No sortia tots els dies, però sí aquells que em necessitava el meu marit, però a la barca hi pujava cada dia de l’any”.

"Aleshores, hi havia moltíssimes barques a Cambrils. Era la millora flota de tota la província [i mira com estem avui és una pena]”

Com a curiositat, la Celia explica que la barca ‘El Juan’ va ser l’única barca del moll cambrilenc que va poder canviar el motor en aquella època. Per llei, a Catalunya no es permetia fer aquest tipus de canvis, però la barca del Joan Costa havia estat comprada a Peníscola (Castelló) i portava la matrícula de Castelló. “Vam poder canviar el motor gràcies als ‘meus contactes’, als ‘meus jefes’. Vam anar a Castelló i vam fer el canvi. Vaig ser molt criticada perquè aquí tots volien canviar el motor i ningú ho va poder fer; només nosaltres. 

Aleshores, hi havia moltíssimes barques a Cambrils. Era la millora flota de tota la província [i mira com estem avui és una pena]”.

La figura del contramestre del Port, Francisco Pereira

Una altra figura molt important i molt recordada per a la Celia durant aquella època va ser el contramestre del Port, Francisco Pereira, amb qui va tenir molta relació i també amb tota la seva família a qui també va estimar molt. La Celia detalla que, “en aquella època, els papers per sortir a la mar anaven molt escassos. A la mar sempre havia de sortir un patró i un motorista. Els papers dels motoristes escassejaven i n’hi havia molt pocs. Un dia, el contramestre em va dir: ‘Celia, ves a la Comandància de Marina de Tarragona i presenta’t als exàmens a veure si aproves’. Així ho vaig fer; vaig anar a Tarragona, vaig fer l’examen i el vaig aprovar. L’any 1975 em vaig treure el títol de Motorista Naval. Uns anys després, també em van fer examinar del Certificado de Competencia de Marinero de la Marina Mercante Española, l’any 1981. Aquest era un altre paper per poder seguir sortint a la mar. També vaig passar un altre examen, a Tarragona, amb 100 homes més. Vaig ser l’única dona que es va presentar. Aleshores, a la Comandància Militar em van dir que ‘era la primera dona pescadora del Mediterrani’”.

Aïda Sánchez, historiadora: “Als anys 70 i 80 hi ha un canvi de rols en les dones. Un d’aquests canvis és que comencen a embarcar-se, oficialment, i amb els papers”

En aquest punt cal precisar que això és molt difícil d’assegurar, perquè és impossible determinar quantes dones sortien a pescar al Mediterrani en aquella època. Sobre això, la historiadora, membre del Grup de Recerca en Arqueologia Medieval i PostMedieval (GrampMed-UB), Aïda Sánchez, i experta en la recerca i l’estudi del paper de la dona a la comunitat pescadora, ha apuntat a Revista Cambrils que, “abans dels anys 70 no se’n veien dones pescadores ni a Cambrils ni a enlloc, però tampoc podem saber si algú hi pujava als anys 50 o fins i tot abans –per circumstàncies–”. Segons Sánchez és molt difícil saber si alguna dona es va embarcar abans o durant el període de la postguerra o si ho feien de manera puntual pel motiu que fos. “Als anys 70 i 80 hi ha un canvi de rols en les dones. Un d’aquests canvis és que comencen a embarcar-se, oficialment, i amb els papers. Principalment és cap a aquesta data. I això no ho fan pels moviments feministes dels anys 60, sinó que ho fan per necessitat. És a dir, no embarcar un home és estalviar-se un sou. És una qüestió econòmica i pràctica i una manera de col·laborar amb l’empresa familiar. De fet va ser als anys 70 quan la legislació es va endurir i aquestes dones es van haver de treure un títol”. Aquest seria el cas de la Celia, però tal com ha apuntat Sánchez, “també n’he trobat d’altres exemples a La Ràpita o a Vilanova i la Geltrú”. “Tinc el testimoni d’una dona a La Ràpita que la van tractar molt malament: venia del col·lectiu gitano i es va casar amb un pescador. La van marginar perquè aquell no era el rol que havien de fer les dones. De fet, la dona que està dins de la comunitat és acceptada perquè aprèn de petita, però les que venen de fora no són mai acceptades ni per la família ni per la comunitat”.

Pionera en l’àmbit de les comunicacions marítimo-terrestres

Aquesta ‘manya’ de naixement també ser una de les pioneres en l’àmbit de les comunicacions marítim-terrestres de l’època. “Vam posar una ràdio a casa per poder parlar amb el meu marit quan ell estava a la barca, era una ràdio molt bona. També em vaig treure el carnet de l’Asociación de la Electrónica Experimental de Tarragona, l’any 1980. D’aquesta manera podia parlar amb ell cada dia. Aleshores, les barques no portaven GPS ni res. Moltes vegades, les altres barques contactaven amb ell i ell em trucava a mi perquè passés algun encàrrec a les altres famílies que estaven en terra”.

“Vaig ser molt feliç a la mar. Va ser com una bombolla de felicitat, de benestar, d’estar lliure… I sóc marinera i catalana pels quatre costats (encara que sigui aragonesa de naixement)”

Un passat lligada a la mar que recorda amb molta nostàlgia. “Vaig sortir a la mar durant molts anys de casada i vaig remendar moltíssim. A la mar vam passar dies de tot, sobretot els dies de boira són els pitjors perquè no es veu res. Una vegada que vam anar a Vinaròs –per canviar una peça de l’antic motor de la barca– ens va agafar una tempesta de pedra i aigua. Hi anàvem el meu home, un treballador i jo. Va ser terrible però, he de dir que jo mai vaig passar por a la mar perquè anava amb el meu marit i amb ell estava segura. Vaig gaudir molt d’aquella etapa perquè anava amb ell. Vaig ser molt feliç a la mar. Va ser com una bombolla de felicitat, de benestar, d’estar lliure… I sóc marinera i catalana pels quatre costats (encara que sigui aragonesa de naixement). Sempre he estat a Cambrils, però des de que va morir el meu home no sóc capaç d’anar al Port. I tampoc sóc feliç perquè em falta ell” confessa.

La Celia explica que, “recordo molt els homes mariners –els que estaven ja jubilats– que em van ensenyar tantíssim i em van donar el seu suport. Parlo del ‘Pepis’ vell, el Gatell vell, el ‘Mosca’ vell… Van veure en mi que tenia molt d’interès per anar a la mar. Els homes sempre em deien ‘manya’ (paraula que jo odiava), tens molts collons!’”. Tot aquesta etapa va durar fins que el Joan Costa va emmalaltir i va decidir vendre la barca perquè no tenia relleu. “Va posar la barca a la venda un dissabte a la tarda i l’endemà diumenge al matí ja estava venir i amb els diners en mà. Quan va vendre la barca, li faltava un any per a jubilar-se”.