Reportatge publicat a Revista Cambrils el desembre de 2003

L’avió, tocat de mort, va planejar fins estavellar-se; van morir calcinats tres dels seus tripulants. L’ona expansiva va deixar un profund cràter sobre la carretera, va trencar vidres i esberlar parets d’algunes cases del poble

Fa temps, en una de les meves habituals capbussades per la xarxa, vaig anar a parar a una pàgina web dedicada a la Guerra Civil Espanyola. Aquesta web de factura tarragonina va ser creada l'any 96 per Manel Sanromà, un dels pioners d'Internet a la província de Tarragona. Malgrat que actualment està una mica abandonada, recull molta informació sobre aquesta etapa de la nostra història recent. A l'apartat d'experiències personals, trobem unes notes del tarragoní Vicens Basora escrites l'any 1996 on comparteix les seves vivències de guerra quan només tenia 6 anys. És un text molt interessant del qual en recomano la lectura completa. M'agradaria destacar-ne el següent fragment: "Jo tenia 6 anys al començament de la guerra i recordo que lo de la sublevació del Marroc i la contra sublevació, o com vulguis dir-ne, dintre d'Espanya, no tenien gaire significat per mi. Però sí aviat varen tenir-ne els atacs aeris sobre Tarragona, que va ser de les ciutats més castigades per l'aviació franquista. Les constants alarmes, que arribaven a ser deu o dotze per nit, quan l'hidro italià de la Base de Pollença amarrava mar enfora i tornava al cap de un ratet, destruïen la moral dels tarragonins, que l'endemà havien d'anar a treballar. El famós hidro (l'isidro, deien els camperols), va metrallar un camió republicà davant de l'ermita de la Mare de Déu del Camí a Cambrils i la mateixa explosió del vehicle "anava carregat d'explosius" va fer caure i incendiar l'hidro. Era tant l'odi que aixecava, que la gent va anar a veure com els aviadors italians es cremaven vius sense moure un dit per treure'ls".

Aquest episodi de guerra va quedar gravat profundament a la memòria de molts cambrilencs. Al marge d’ideologies polítiques, la presència dels cossos calcinats en el lloc de l’accident va impressionar tothom. Durant els dies posteriors a l’accident, el poble va quedar desert, molta gent va anar a viure a masos de la vora per temor a represàlies de l’aviació nacional

A casa, sempre havia sentit explicar aquesta història als meus avis i em va fer gràcia trobar el mateix relat a Internet. Josep Maria Vidal i Mas també ho recull al seu llibre de memòries, "en una d'aquestes incursions, un aparell llençà una bomba al mig mateix d'un camió militar carregat d'explosius i l'ona detonadora fou tan forta que encalçà l'avió i l'estavellà a terra. Això es produïa a primers de febrer de 1938. El lloc just on caigué aquest avió fou a la vorera dreta de la carretera que porta a Montbrió a 50 metres del seu enllaç amb la General. Enmig de ferros retorçats es podien veure els cadàvers calcinats de tres o quatre tripulants. La cosa més curiosa fou que un tripulant pogué salvar-se i sortí amb vida de l'aparell encès i s'endinsà pel terme, i pogué passar les línies del front i reintegrar-se als seus comandaments. Una vegada acabada la guerra retornà a recollir les restes dels seus companys de tripulació. Els periòdics de l'època feren comentaris equivocats sobre els cas, afegint que havia estat abatut per un caça republicà. No fou pas així, cal dir que ell mateix es destruí en volar tan baix que no pogué sostreure's a l'ona expansiva de l'explosió. Sembla, segons testimonis, que no volava a més de cent metres d'altura".

Val a dir que ambdues cròniques recullen diverses imprecisions. En primer lloc no es tractava d'un hidroavió italià tal com afirma Basora sinó alemany. Vidal situa l'acció a principis del mes de febrer de 1938 i més aviat va ser a finals de març. Tampoc sembla probable que un dels quatre tripulants de l'avió sortís amb vida de l'aparell tal com veurem més endavant. Sobre la hipòtesi que va ser un avió republicà qui realment va abatre el Heinkel-59, diversos fets donen la raó a Vidal. Aquest episodi de guerra va quedar gravat profundament a la memòria de molts cambrilencs. Al marge d'ideologies polítiques, la presència del cossos calcinats en el lloc de l'accident va impressionar tothom. Durant els dies posteriors a l'accident, el poble va quedar desert, molta gent va anar a viure a masos de la vora per temor a represàlies de l'aviació nacional. Els cadàvers dels quatre tripulants van ser enterrats al cementiri parroquial.

Un llibre aporta noves dades sobre l'explosió

Vicens Basora cita a la seva crònica el llibre El Asedio aéreo de Tarragona, 1937-1939 de Francisco J. González Huix. Per tal de trobar més informació vaig intentar localitzar un exemplar del mateix. La web de la Biblioteca de Tarragona i el seu catàleg en línia em van ser de gran ajuda. Si trobar la localització del llibre per Internet va ser un moment, obtenir-lo físicament se'm va fer més difícil. Anava escopetejat i no aconseguia trobar el maleït exemplar, finalment fent el cor fort vaig demanar ajuda a la bibliotecària de la secció local d'aquella biblioteca. A ella també li va costar, però finalment el vam trobar. Ara venia la difícil tasca de llegir un llibre de 228 planes en menys de mitja hora. Ràpidament vaig trobar la primera referència a Cambrils, el 28 de juliol de 1937 tres avions procedents de Mallorca van deixar caure bombes sense conseqüències al sobrevolar unes embarcacions pesqueres de Cambrils. Aquest seria el primer atac aeri contra un objectiu naval a les costes de Tarragona. El 12 de gener de 1938, el vapor Isla de Menorca de la companyia Transmediterránea també va ser blanc de les bombes, es va incendiar tot embarrancant a la punta del Mas de l'Arany, on va ser desguassat temps després.

Efectivament, les planes que parlaven de la caiguda de l'hidroavió a Cambrils aportaven a la història noves dades amb gran rigor històric. Una primera fita era aconseguir datar el fets, "el 21 de març de 1938 dos hidroavions Heinkel tenen com a objectiu atacar les comunicacions entre Tarragona i Vinaròs; a l'altura de Cambrils l'hidro que operava en una zona a molt baixa altura metralla un camió que transportava explosius. El vehicle fa explosió i l'ona expansiva produïda fa caure l'avió, que va quedar envoltat de flames a les immediacions de l'ermita de la Mare de Déu del Camí; moren carbonitzats tres dels seus tripulants immediatament i un quart, al ser traslladat a l'hospital". A l'accident van morir els tinents H. Jurguens i K. Zukner, i els suboficials K. Kaitzel i K. Werner. Segons testimonis presencials (F. Ferrer Fortuny i altres) el conductor del camió va tenir temps d'abandonar el vehicle abans de ser atropellat. Segons els assenyalaments de consells de guerra de 1939 publicats al Diario Español, un cambrilenc va ser jutjat i condemnat a mort per haver-se acarnissat amb els cadàvers dels aviadors.

Oficialment l'avió va ser abatut per forces republicanes

Tal com apunta Vidal al seu llibre, oficialment es dubtava que l'avió fos abatut per l'ona expansiva de l'explosió; en aquest sentit el part de guerra republicà d'aquell dia recull: “A les quatre i mitja de la nit d'avui dilluns, davant la presència d'aviació enemiga a les immediacions de Reus, va enlairar-se un aparell de caça que trobà a l'altura de Cambrils dos hidros bimotors marca Heinkel, amb els quals entrà en combat, aconseguint fer caure un d'ells deixant-lo incendiat a la carretera de Cambrils a Hospitalet. El segon hidro va desaparèixer rumb a Palma. Anava tocat i va deixar anar les bombes al mar durant la seva escapada. El nostre caça desistí de perseguir-lo al haver-se-li exhaurit les municions. El caça aliat aterrà a la seva base quan encara era de nit. El tripulava el sergent José Sarrión Calatayud a qui el ministre de Defensa ascendí a tinent”. Aquest últim pertanyia a l'esquadrilla de Defensa de Costes de Catalunya, després va ser destinat a la 1a Esquadrilla de Xatos. Va morir al ser abatut durant els combats a l'Ebre. En teoria va ser un avió Xato qui oficialment va abatre el Heinkel-59; rebia aquest nom a causa de l'aspecte del seu morro, era de fabricació russa també anomenats Polikarpov.

El pilot de caça republicà Joan Sayos Estivill, amb el pseudònim de Joan Milany, va escriure el llibre de memòries Un aviador de la República, en aquest posa en quarantena aquesta possibilitat: “una nit, un d'aquells hidroavions va caure; com va anar la cosa potser ningú no ho sap exactament. La versió que circulà entre nosaltres era que havia metrallat des de molt poca alçada un camió que transportava explosius i que en esclatar a conseqüència de l'atac l'ona de xoc havia assolit l'agressor, precipitant-lo a terra. Fos com fos, un aparell de caça nocturna sortit del camp de Reus estava també voltant en aquell moment i li fou atribuïda la victòria. Per contrast, hi havia pilots de caça en actiu que poques vegades van poder veure de prop un avió enemic: eren els destinats a defensa "hipotètica" de les costes. No hi tenien pas cap culpa, pobres nois, perquè quan s'identificaven bombarders contraris, entre el que es tardava a avisar i el temps necessari per a engegar els motors, sortir, guanyar alçada i presentar-se al lloc amenaçat, els altres ja havien descarregat les bombes i feien cap a casa”.

La versió oficial del bàndol republicà va atribuir la caiguda d’aquest aparell a l’acció del pilot José Sarrión Calatayud. En teoria hauria estat un altre avió model Polikarpov qui realment va abatre l’avió sinistrat

Per trobar més dades que poguessin aclarir el motiu de la caiguda de l'hidroavió vaig pensar a consultar alguns diaris de l'època. Un bon lloc per començar la cerca era l'Hemeroteca de Caixa Tarragona. En una llibreta portava apuntats els volums i els microfilms a consultar. Prèviament, a la seva web havia seleccionat les publicacions susceptibles de contenir informació al respecte. Ja dins l'hemeroteca, el bibliotecari em va treure el volum enquadernat del diari La Vanguardia del març de 1938. Efectivament, l'edició del 22 març destacava a primera plana la notícia de la caiguda de l'hidro a Cambrils. El text recollia íntegrament el part de guerra republicà, però també afegia “cuatro de los tripulantes del hidro derribado perecieron completament carbonizados. El otro, con gravísimas quemaduras, ingresó en el hospital de Cambrils. Al parecer es de nacionalidad alemana”. Per desencís meu, el Diari de Tarragona, el Diari de Reus i el Diari Comarcal Antifeixista van deixar d'editar-se dies abans de l'accident. Eren temps molts convulsos en què els bombardejos castigaven especialment la ciutat de Barcelona. Esgarrifa veure sobretot les esqueles d'homes, dones i nens innocents omplint les planes de La Vanguardia dels dies propers a l'accident de Cambrils.

La tasca de cerca a l'arxiu de l'Ajuntament de Cambrils se'm va simplificar gràcies a l'ajuda de l'Ignasi Martí i el Manel Tarés. Ambdós formen part del Grup de Recerca sobre la Guerra Civil Espanyola a Cambrils. Entre altres tasques han estat realitzant recentment el buidatge de la correspondència del consistori d'aquella època. Una carta enviada el 5 de juny de 1938 a instàncies de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya indicava que entre l'1 de febrer i el 31 de maig d'aquell any cap bombardeig havia afectat directament el poble, però sí que s'havien arribat a tirar “unas 50 bombas explosivas y diez incendiarias” sobre els ponts de la via i la carretera. La carta també destacava que els únics morts per aquesta causa eren “los cuatro aviadores del hidro que cayó incendiado muriendo carbonizados, el dia 31 de Marzo”. L'únic edifici afectat fins aleshores estava valorat en 35.000 pessetes i parcialment van ser malmesos alguns masos. La carta recull incorrectament la data de l'accident.

La legió Cóndor i els Heinkel-59

L'avió que es va estavellar prop de l'Ermita pertanyia a l'esquadrilla de Reconeixement Naval SEE-AUFKLARUNGSTAFELN de la legió Cóndor, coneguda també amb l'abreviació AS-88. Estava formada inicialment per sis hidroavions: quatre Heinkel-60 i dos Heinkel-59. A la zona nacional eren coneguts com “zapatones” per a la mida dels seus flotadors. El model Heinkel-59 era un biplà que podia arribar als 220 km/h amb una autonomia de 1.750 quilòmetres. Pesava 9 tones i anava equipat amb tres metralladores, podia transportar 1.000 quilos de bombes, generalment 20 unitats de 50 quilos. El nombre de tripulants era quatre: el pilot, l'observador, el tècnic de ràdio i el mecànic. L'emblema de l'esquadrilla era el naip amb l'as de piques, pintat a les dues bandes de fuselatge, dins un cercle negre.

El juny de 1937 es van traslladar de Màlaga a la base mallorquina de Pollença. Van ser un element clau en el bloqueig de la costa republicana perjudicant els mitjans de navegació i les comunicacions terrestres. El model que va caure a Cambrils era un Heinkel-59, un avió de construcció molt robusta especialment pensat per volar en condicions climatològiques desfavorables. Dotat d'una una gran autonomia, volava sovint a pocs metres del terra, bombardejava més d'un objectiu en cada missió i metrallava el tràfic vial. Un tipus d'atac nocturn força freqüent era el d'entrar planejant sobre la costa des de molta alçada amb el motor aturat per no alertar la defensa antiaèria i bombardejar a baixa altura sortint a tot gas a frec d'aigua.

Aquesta unitat aèria va ser la protagonista del assetjament aeri de la ciutat de Tarragona; us recomano fer una ullada al llibre González Huix per copsar l'abast de la seva destrucció. Impressionen les fotografies preses des dels mateixos avions que omplen de bombes el port i altres parts d'aquesta ciutat. L'objectiu d'aquesta esquadrilla era doble: per una part efectuar atacs precisos d'objectius i per l'altra minar la moral de la població. El pilot republicà Joan de Milany escriu a les seves memòries: “els bombardeigs diürns causaven danys durant pocs minuts i no desmoralitzaven tant la població de reraguarda com la presència contínua, durant les nits, d'uns quants hidroavions que, procedents de les bases de Mallorca, es dedicaven a recórrer el litoral en vol rasant durant hores i més hores, llençant de tant en tant alguna bomba o metrallant si es presentava l'ocasió. La gent, privada del seu descans, tenia els nervis destrossats i llençava queixes contra l'aviació republicana ignorant-ne les seves dificultats. Al valor de nit, sense ràdio per localitzar l'enemic que passava a ras de les teulades, era una tasca quasi impossible i els hidroavions es passejaven per la costa com Pedro por su casa”. L'esquadrilla va arribar a estar formada per 15 avions Heinkel-59, dels quals sis van ser abatuts i tres van caure per accident. En el decurs de les seves missions van morir un total d'onze tripulants.

Bibliografia
· GONZÁLEZ HUIX, Francisco J. El Asedio aéreo de Tarragona: 1937-1939. Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV. Tarragona, 1990
· La Vanguardia. "Dos hidros facciosos hundidos en el mar". Any LVII, número 23096. Dimarts 22 de març de 1938A Internet
· BASORA, Vicens. "Un tarraconense describe sentidamente sus recuerdos de niñez en guerra en Tarragona" <http://www.guerracivil.org/experiencias/basora.html>
· VALVERDE, M.R. "Aviones de la Guerra Civil Española" <http://usuarios.lycos.es/mrval/>
· SÁNCHEZ, Carlos. "Polikarpov I-15 ‘Chato' en la Guerra Civil Española" <http://boozers.fortunecity.com/lolos/226/index.htm>