Reportatge publicat a Revista Cambrils l'agost de 2008

Un dels objectius de la recent aprovada Llei de la Memòria Històrica és substituir els darrers símbols, monuments i nomenclatura franquistes de qualsevol espai públic. Al nostre municipi, com a tota la resta de municipis de l'Estat espanyol, la instauració del nou règim franquista, l'any 1939, va comportar la imposició de diversos noms de carrers i places, que, posteriorment, la Transició s'encarregaria de tornar a substituir.

El 1977 una comissió ciutadana formada majoritàriament per membres de l'Assemblea de Catalunya local va ser l'encarregada d'assessorar l'Ajuntament per tal de catalanitzar tots els noms de carrers i substituir els aprovats pel primer Ajuntament franquista. De tota la llista de noms franquistes, només en va restar el de plaça d'Espanya. I precisament el fet d'anomenar la plaça principal de la vila com a plaça d'Espanya havia estat una de les primeres decisions que va prendre el nou Ajuntament constituït el 18 de gener de 1939, tres dies després de l'entrada de les tropes franquistes a Cambrils. El nou Ajuntament, constituït com a Comissió Gestora, va decidir vuit dies després de prendre possessió, concretament en la sessió plenària del 26 de gener de 1939, que s'havia de canviar el nom de la plaça, que en aquells moments es deia plaça de la República, pel de plaça d'Espanya. Pel que fa a la resta de carrers, els noms dels quals s'havien canviat durant la República, es va decidir retornar-los, interinament, el nom que tenien abans.
 

A Cambrils, l’any 1977, una comissió ciutadana va redactar la proposta de canvi de nom d’aquelles vies urbanes que havien rebut noms l’any 1939 relacionats amb el franquisme. Concretament el carrer Generalísimo Franco, va recuperar el nom anterior de carrer de l’Hospital, i els carrers Mártires, Calvo Sotelo, José Antonio, 15 de enero i General Mola, van passar a dir-se Baix Camp, Immolats del Setge, Consolat de Mar, Pau Casals i Ramon Llull, respectivament. Va ser només la plaça d’Espanya l’espai urbà que no va canviar el nom imposat l’any 1939 i es va perdre l’ocasió de recuperar el nom popular de plaça Major o plaça de la Vila

Aquest nom ha estat un més dels que ha tingut la plaça de la Vila durant els darrers dos segles i cal dir que mai abans la plaça s'havia anomenat plaça d'Espanya. A Cambrils, però, a diferència de ciutats properes, el nom de plaça d'Espanya s'ha mantingut i no s'ha gosat canviar per cap dels noms populars que al llarg dels segles ha tingut aquest indret tan emblemàtic de Cambrils.

Una de les primeres decisions del nou consistori cambrilenc, després de l’ocupació, va ser donar el nom de plaça d’Espanya a la principal plaça de la població en aquell temps.

L'ocupació franquista de Cambrils

Les tropes franquistes van entrar a Cambrils el matí del diumenge 15 de gener de 1939 procedents dels fronts de l'Ebre. Uns quants dies més tard el nou alcalde de la vila feia la següent narració de l'ocupació (no s'ha d'oblidar que es tracta del punt de vista de l'alcalde i, per tant, subjecte al dubte històric): “tuvo lugar a las once horas del mencionado día sin sufrir el menor estrago bélico, ni siquiera un tiro de fusil, gracias a la genial estrategia del Caudillo, haciendo las Fuerzas Nacionales a la localidad por la carretera de Valencia una entrada verdaderamente triunfal, a los gritos de Franco! Franco! Franco! Viva España! Arriba España!! y anunciada al vecindario con un constante y alegre repique de campana, acudiendo en seguida a la Plaza frente a la Casa Consistorial en cuyo balcón fué izada inmediatamente la gloriosa bandera de España, la de la España Católica, Imperial y Eterna que la maldita república dirigida por hijos espúreos de la Patria mandó aviar en un asalto al Poder.” (AMCAM. Llibre d'Actes Municipals 1939-1940. sign. 7.5).

En un parell de dies, totes les viles del Camp de Tarragona van restar definitivament ocupades, mentre que el dimarts 17 es va celebrar una missa a la plaça de la Vila, de Cambrils, en honor dels nous ocupants. Segons expliquen les actes municipals –de nou, gens imparcials– els veïns hi van assistir gustosos amb nombroses imatges i objectes sagrats.

Nou govern municipal

La tarda del 18 de gener, un militar franquista va designar una comissió gestora del govern municipal encapçalada per Joan Pujol Canyelles com a nou alcalde de Cambrils. Pujol era un flequer de 42 anys que havia patit presó governativa el febrer de 1937 a Tarragona per la seva suposada afinitat als “facciosos”, segons terminologia de les autoritats republicanes, juntament amb altres cinc cambrilencs. Aquests formaven part d'un grup de trenta ciutadans que havien estat detinguts durant la guerra, acusats de l'atac amb bomba del local de la CNT de Cambrils. Mai es va provar res i sortosament no va costar la vida de cap d'ells. Cal recordar que, uns mesos abans, la repressió republicana al municipi havia comportat l'assassinat d'entre 25 i 27 persones (entre novicis i germans de La Salle segons les fonts). No hauria d'estranyar, doncs, que les noves autoritats franquistes cerquessin els nous representants municipals entre aquest grup de represaliats per la República. Així, el dia 22 de gener de 1939, l'alcalde va convocar tots els nous regidors a la Casa de la Vila a fi d'efectuar la distribució de les responsabilitats governatives. Aquesta comissió gestora seria renovada en unes quantes ocasions fins a ser substituïda, a finals del 1948, per un ajuntament basat en el model de la democràcia orgànica franquista, tal com preveia la nova legislació.

El canvi de nom de la plaça

Una de les primeres decisions del nou consistori cambrilenc, després de l'ocupació, va ser donar el nom de plaça d'Espanya a la principal plaça de la població en aquell temps. Aquesta denominació va ser habitual en les places més cèntriques de les viles i ciutats catalanes. Per exemple, havia succeït el mateix a Reus, on la plaça del Mercadal esdevingué la plaça d'Espanya. Així, el dia 26 de gener, el destacament militar que hi havia a Cambrils, d'acord amb la decisió de l'alcalde, va eliminar totes les plaques i els rètols que contenien els noms de carrers i places batejats durant la Segona República. Aleshores, es va optar pel nom de plaça d'Espanya, mentre que les altres vies urbanes serien “designadas con los nombres que tenían antiguamente, o sea antes de la República”.

Unes setmanes més tard, a mitjans de març, l'Ajuntament va rebatejar les vies urbanes més importants del poble amb noms propis del nou règim, com Generalísimo Franco pel carrer de l'Hospital, entre d'altres. L'acord d'introduir noms de la simbologia pròpia del règim també va ser aplicat als carrers del barri marítim al llarg d'aquell any. No cal dir que, a més, la nomenclatura viària va ser oficialitzada exclusivament en llengua castellana. Aquesta tendència era anàloga a d'altres ciutats del país, on els noms franquistes del viari urbà es repetien en un i altre lloc.

Encara amb relació a la plaça, cal destacar que una de les primeres disposicions de la Comissió Gestora va tenir a veure amb la clausura del quiosc de premsa situat al seu bell mig i que era propietat de Magí Rovira. L'Ajuntament al·legava que la retirada d'aquest quiosc es feia, segons consta a l'acta de la sessió plenària de l'Ajuntament del 2 de febrer de 1939, “por resultar antiestético y ser obstáculo para la libre circulación”. També afegia altres perles com que era un “foco de perversión y marchismo”. Cal dir que Magí Rovira era el recader del poble. Havia disposat de dos camions per a fer el servei de transport entre Cambrils i Reus i, a banda, tenia aquest quiosc al mig de la Plaça o es venien revistes i diaris.

Canvis de noms en el viari urbà

S'ha d'entendre el canvi de les denominacions oficials del viari urbà durant les primeres setmanes de la dictadura com una política d'eliminació de tota aquella simbologia anterior oposada al nou règim. Els noms de la toponímia urbana tradicional s'havien anat forjant al llarg del temps com a referències d'evidències associades a una determinada via urbana. D'aquesta manera, el carrer de l'Hospital feia referència a l'hospital de la vila, el carrer de les Premses acollia les premses d'oli, i al carrer de la Fira s'hi muntaven les parades durant la Fira de l'Ascenció. Encara eren més corrents les denominacions relacionades amb famílies que tenien casa en un carrer determinat: Fàbregas, Lloberes, Moratona, etc. Aquest darrer grup de denominacions han estat més variants en el temps, ja que depenen dels canvis de residència de les famílies.

Així doncs, les denominacions del viari urbà responien a la sensibilitat popular i, en general, no hi intervenia la voluntat del govern municipal o cap altre agent dominant. És a partir de mitjan segle XIX quan l'ampliació de les trames urbanes de les ciutats, com ara l'Eixample de Barcelona, va implicar la recerca d'uns criteris per a la denominació del nou viari d'acord amb la ideologia de les elits urbanes del moment. Aquesta tendència va arribar a Cambrils abans de l'inici de la primera expansió urbanística moderna, en un moment que l'oligarquia governant va qüestionar l'etimologia de molts topònims, sovint de base popular, i hi va imposar els seus criteris revisionistes, però arbitraris al mateix temps.

En efecte, l'Ajuntament de 1890, presidit per Carles Clanxet Cuchillo, alhora aficionat de la història local, entenia que calia canviar els noms d'alguns carrers del poble en commemoració de determinats esdeveniments i personatges històrics de Cambrils. Així es forjava un nou imaginari identitari local, amb la intermediació de la classe política. D'aquesta manera, van canviar els noms de molts carrers, com el de les Premses pel de Foix, en referència al canonge cambrilenc de finals del segle XVII, que va ser impulsor de la construcció de l'ermita de la Mare de Déu del Camí, o el de la Concòrdia pel de Gimbernat, en referència a l'eminent metge cambrilenc, bo i ignorant del tot que el nom de la Concòrdia estava relacionat amb l'acord de segregació del terme de Montbrió el 1622. Ara bé, aquests canvis de noms van ser interessats, ja que obeïen a la ideologia de les elits locals d'aquell moment i, en bona mesura, fets amb poc criteri i rigor. Al mateix temps, no es va dubtar de posar altres noms tan inversemblants com plaça del Marquès de Marianao, en honor de l'influent Salvador Samà, o carrer de la Victòria, en honor a la dona de l'alcalde Carles Clanxet.

‘

Plaça Major o ‘plaça de la Vila

Durant segles, el principal espai públic de Cambrils ha estat, sens dubte, la plaça, presidida per la Casa de la Vila i envoltada dels habitatges de moltes famílies principals. La plaça era espai de comerç (s'hi celebrava el mercat i la fira) i lloc de reunió i trobada quotidiana de bona part de la població. El fort component simbòlic d'aquest espai era, doncs, evident. Tradicionalment, la plaça no ha tingut una denominació oficial més o menys estable: com que era l'única plaça del poble, se l'anomenava així mateix, la Plaça. Ara bé, havia estat comú anomenar aquest espai com a plaça Major o plaça de la Vila, noms plenament populars. Els convulsos esdeveniments polítics del segle XIX van comportar l'atorgament d'una denominació oficial. Així, des de mitjan segle es documenta el nom de plaça de la Constitució, en referència a alguna de les constitucions liberals espanyoles aprovades. Puntualment, també se li havia posat el nom de plaça Reial (documentat ja el 1837).

Més tard, amb l'adveniment de la Segona República l'abril de 1931, la van anomenar plaça de la República. Aquesta denominació topava, òbviament, amb la ideologia del nou règim de 1939 i, per tant, va ser eliminada immediatament. Ara bé, en comptes d'oficialitzar alguna de les denominacions populars (plaça Major o plaça de la Vila), altrament de significats ben neutres, se li va atorgar el nom de plaça d'Espanya. Actualment, però, aquesta plaça ha deixat de ser el centre neuràlgic de la vida cambrilenca, ja que altres espais públics li han pres protagonisme. A més, el Barri Antic s'ha convertit en una àrea minúscula al costat de la gran extensió de la trama urbana de la ciutat. No obstant això, amb la restauració de la democràcia, el nom ha perviscut inalterable, malgrat les demandes de canvi de diverses persones, i és l'única via pública del municipi que conserva la denominació oficial de l'última dictadura.

Fonts

Diari de Tarragona (1837) (1937)
Arxiu Municipal de Cambrils
BERTRAN, Josep: Cambrils, Dictadura i República (1923-1939). Ajuntament de Cambrils. Cambrils, 1989
BERTRAN, Josep: El Franquisme a Cambrils. Ajuntament de Cambrils. Cambrils, 2003
MARTÍ, Ignasi: “L'Assemblea de Catalunya a Cambrils”, suplement de Revista Cambrils. Cambrils, 2001
MARTÍ, Ignasi: Elits i control social al Cambrils de la Restauració Borbònica (1874-1923). Ajuntament de Cambrils. Cambrils, 2007
SALCEDA, Josep: Quaranta anys d'estampes cambrilenques. El Mèdol. Tarragona, 1998
SALCEDA, Josep: Un segle d'arrels lasal·lianes a Cambrils (1900-2000). Cambrils, 2000